"Los dueños del capital estimularán a la clase trabajadora a comprar bienes, casas y tecnología cada vez más caros hasta que su deuda se vuelva insoportable. La deuda no pagada llevará a la bancarrota de los bancos, que tendrán que ser nacionalizados, y el Estado tendrá que tomar el camino que a la postre llevará al comunismo".
KARL MARX, El capital 1867
dimarts, 3 de març del 2009
dijous, 19 de febrer del 2009
AVUI CASSOLADA CONTRA LA BANCA
L'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya organitza la mobilització social "Són els nostres calers" per exigir a la banca que faciliti crèdits per a les famílies i les empreses
Davant de la situació financera i econòmica que actualment patim com a conseqüència dels excessos que durant anys ha protagonitzat la banca, i davant del cinisme que la banca està demostrant tancant l'aixeta a famílies i empreses i responsabilitzant als seus clients pel seu alt nivell d'endeutament, l'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya entén que és hora de dur a terme una mobilització social per exigir a la banca que assumeixi la seva responsabilitat i que deixi de contribuir en l'agreujament de la situació creada.
Per a l'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya aquesta situació resulta encara més cínica si és té en compte la presentació dels resultats de beneficis que en els darrers dies ha fet la banca. I encara més quan el president de la principal entitat bancària del país, Emilio Botín, surt a la palestra per dir que "és difícil, impossible, que el crèdit augmenti".
La banca espanyola ha rebut 150.000 milions d'euros en forma d'avals del Govern: aquesta mesura, la primera i més urgent que pren el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, fa servir els nostres impostos per a apuntalar el sistema financer. Els bancs han acceptat els avals, però ara es neguen a donar crèdits a famílies i empreses. Mentre els seus beneficis continuen essent multimilionaris. Ells creen el problema i a l'hora d'assumir-lo i fer-se'n càrrec, es fan el boig. Cal passar a l'acció i deixar-los clar que ja no ens enganyen. Que si els nostres impostos serveixen per protegir els seus beneficis, també han de servir per dinamitzar l'economia.
Exigim a la banca que faci el seu treball i compleixi amb els ciutadans i les empreses que contribueixen amb els seus deutes als seus espectaculars guanys, i amb els seus impostos, a salvar-los.
Per això, l'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya vol que aquesta iniciativa se la faci seva la societat en general i que mostrem en tots els nostres àmbits la indignació, contra el cinisme i la hipocresia de la banca espanyola.
Podeu visitar el bloc www.elsnostrescalers.org on hi trobareu més informació.
Suma't a les convocatòries de cassolades!!!:
Són els nostres calers!!!
Cassolades contra la banca!! Són els nostres calers!!
Dijous 19 de febrer, 22 h: des del teu balcó, finestra, carrer... i també concentració a la Plaça d'Àngel Pestaña, al barri de la Prosperitat (Nou Barris).
Dijous 26 de febrer, 22 h: des del teu balcó, finestra, carrer...
Dijous 5 de març, 22 h: des del teu balcó, finestra, carrer...
Davant de la situació financera i econòmica que actualment patim com a conseqüència dels excessos que durant anys ha protagonitzat la banca, i davant del cinisme que la banca està demostrant tancant l'aixeta a famílies i empreses i responsabilitzant als seus clients pel seu alt nivell d'endeutament, l'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya entén que és hora de dur a terme una mobilització social per exigir a la banca que assumeixi la seva responsabilitat i que deixi de contribuir en l'agreujament de la situació creada.
Per a l'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya aquesta situació resulta encara més cínica si és té en compte la presentació dels resultats de beneficis que en els darrers dies ha fet la banca. I encara més quan el president de la principal entitat bancària del país, Emilio Botín, surt a la palestra per dir que "és difícil, impossible, que el crèdit augmenti".
La banca espanyola ha rebut 150.000 milions d'euros en forma d'avals del Govern: aquesta mesura, la primera i més urgent que pren el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, fa servir els nostres impostos per a apuntalar el sistema financer. Els bancs han acceptat els avals, però ara es neguen a donar crèdits a famílies i empreses. Mentre els seus beneficis continuen essent multimilionaris. Ells creen el problema i a l'hora d'assumir-lo i fer-se'n càrrec, es fan el boig. Cal passar a l'acció i deixar-los clar que ja no ens enganyen. Que si els nostres impostos serveixen per protegir els seus beneficis, també han de servir per dinamitzar l'economia.
Exigim a la banca que faci el seu treball i compleixi amb els ciutadans i les empreses que contribueixen amb els seus deutes als seus espectaculars guanys, i amb els seus impostos, a salvar-los.
Per això, l'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya vol que aquesta iniciativa se la faci seva la societat en general i que mostrem en tots els nostres àmbits la indignació, contra el cinisme i la hipocresia de la banca espanyola.
Podeu visitar el bloc www.elsnostrescalers.org on hi trobareu més informació.
Suma't a les convocatòries de cassolades!!!:
Són els nostres calers!!!
Cassolades contra la banca!! Són els nostres calers!!
Dijous 19 de febrer, 22 h: des del teu balcó, finestra, carrer... i també concentració a la Plaça d'Àngel Pestaña, al barri de la Prosperitat (Nou Barris).
Dijous 26 de febrer, 22 h: des del teu balcó, finestra, carrer...
Dijous 5 de març, 22 h: des del teu balcó, finestra, carrer...
dimecres, 11 de febrer del 2009
DESLLEIALTAT SOCIAL ?
Ahir, com comentàvem, la patronal del metall, amb el suport de totes les organitzacions empresarials, feia el seu acte reivindicatiu. I ja hi som. De nou el discurs era el d’abaratiment de l’acomiadament, retallades salarials (com ja s’està patint a la negociació col•lectiva i en la revisió de Convenis), en definitiva ja no és flexibilitat laboral sinó desprotecció laboral.
La seva gosadia va arribar fins el punt de demanar també la congelació salarial del sector públic.
Només se’ls pot dir, com a mínim, IRRESPONSABLES.
La nostra economia està en una pinça entre la manca de consum i la manca de liquiditat. Decréixer el poder adquisitiu de la ciutadania, dels treballadors i les treballadores, és augmentar la força de la manca de consum a la pinça i alhora menys liquiditat per les empreses ja que acumulen estocs. És així de senzill, és una irresponsabilitat social envers tota la ciutadania.
L’única fòrmula que funciona no és la de la retallada social sinó la de
Qualitat de l’ocupació = Competitivitat
Quan en l’època bona de creixement econòmic algú no ha fet els deures i no ha funcionat el repartiment de la riquesa ja que no han crescut proporcionalment els salaris sinó la “capacitat”, millor dit l’oferta d’endeutament, ara es pretén que ho paguin els dèbils, i en canvi ni esmenten els culpables.
SÍ ÉS DESLLEIALTAT SOCIAL
La seva gosadia va arribar fins el punt de demanar també la congelació salarial del sector públic.
Només se’ls pot dir, com a mínim, IRRESPONSABLES.
La nostra economia està en una pinça entre la manca de consum i la manca de liquiditat. Decréixer el poder adquisitiu de la ciutadania, dels treballadors i les treballadores, és augmentar la força de la manca de consum a la pinça i alhora menys liquiditat per les empreses ja que acumulen estocs. És així de senzill, és una irresponsabilitat social envers tota la ciutadania.
L’única fòrmula que funciona no és la de la retallada social sinó la de
Qualitat de l’ocupació = Competitivitat
Quan en l’època bona de creixement econòmic algú no ha fet els deures i no ha funcionat el repartiment de la riquesa ja que no han crescut proporcionalment els salaris sinó la “capacitat”, millor dit l’oferta d’endeutament, ara es pretén que ho paguin els dèbils, i en canvi ni esmenten els culpables.
SÍ ÉS DESLLEIALTAT SOCIAL
dimarts, 10 de febrer del 2009
Un milió d'aturats nous en el que portem de crisi, imaginem que passaria amb flexibilitat laboral
En la línia que comentava, dels “partits hipòcrites” avui podem llegir a la premsa el suport que dona CiU a l’acte reivindicatiu de la patronal del metall i Pimec.
Que quedi clar que sóc el primer que crec que és urgent les mesures de liquiditat per les empreses, però aquest acte ve de la ma de la CEOE, que recordem que demana com a mesura l’abaratiment dels acomiadaments de treballadors. M’agradaria que CiU també anés i recolzés els actes i manifestacions dels treballadors afectats per expedients de regulació.
En una entrevista publicada, avui també, en el diari “CincoDías”, Robert Solow, premi Nobel d’Economia el 1987 per les seves contribucions a la teoria del creixement econòmic, i teòric de l’economia neoclàssica, en definitiva una persona no sospitosa de ser d’esquerres, afirmava:
'España necesita tecnología, no flexibilidad laboral'
Pese a la dimensión histórica de la crisis actual, Solow duda de que el liderazgo económico de Estados Unidos corra peligro: 'No creo que la situación futura surja tanto de la crisis como de la capacidad de los grandes países de la Unión Europea para lograr niveles de crecimiento similares a los de Estados Unidos. Se trata, creo, de una cuestión de innovación tecnológica. Desde los años 70 hasta mediados de los 90, el diferencial de productividad entre ambos bloques se estrechó hasta el 4% o el 5%. Desde entonces hasta hoy, ha vuelto a ensancharse, hasta situarse hoy en el 15%. Probablemente, Europa no ha sabido aprovechar tan bien las tecnologías de la información y el conocimiento'
A la pregunta sobre si el modelo europeo de Estado del Bienestar es una carga, Solow responde tajante: 'Si explica algo del diferencial de crecimiento frente a Estados Unidos, será muy poco. Ese no es, en absoluto, el problema fundamental, que se centra en la investigación y el desarrollo tecnológico'. En cuanto a China, el gran gigante emergente, Solow duda de que pueda mantener el ritmo una vez que los salarios se acerquen a la productividad.
También en España son muchas las voces que reclaman una flexibilización del mercado laboral, pese a que la crisis se ha llevado por delante cerca de un millón de empleos. 'Eso deja claro que las necesidades no van por ahí', explica el economista. 'Yo diría que la expansión de los últimos años se ha centrado en sectores poco productivos. España necesita tecnología, no flexibilidad laboral'.
Que quedi clar que sóc el primer que crec que és urgent les mesures de liquiditat per les empreses, però aquest acte ve de la ma de la CEOE, que recordem que demana com a mesura l’abaratiment dels acomiadaments de treballadors. M’agradaria que CiU també anés i recolzés els actes i manifestacions dels treballadors afectats per expedients de regulació.
En una entrevista publicada, avui també, en el diari “CincoDías”, Robert Solow, premi Nobel d’Economia el 1987 per les seves contribucions a la teoria del creixement econòmic, i teòric de l’economia neoclàssica, en definitiva una persona no sospitosa de ser d’esquerres, afirmava:
'España necesita tecnología, no flexibilidad laboral'
Pese a la dimensión histórica de la crisis actual, Solow duda de que el liderazgo económico de Estados Unidos corra peligro: 'No creo que la situación futura surja tanto de la crisis como de la capacidad de los grandes países de la Unión Europea para lograr niveles de crecimiento similares a los de Estados Unidos. Se trata, creo, de una cuestión de innovación tecnológica. Desde los años 70 hasta mediados de los 90, el diferencial de productividad entre ambos bloques se estrechó hasta el 4% o el 5%. Desde entonces hasta hoy, ha vuelto a ensancharse, hasta situarse hoy en el 15%. Probablemente, Europa no ha sabido aprovechar tan bien las tecnologías de la información y el conocimiento'
A la pregunta sobre si el modelo europeo de Estado del Bienestar es una carga, Solow responde tajante: 'Si explica algo del diferencial de crecimiento frente a Estados Unidos, será muy poco. Ese no es, en absoluto, el problema fundamental, que se centra en la investigación y el desarrollo tecnológico'. En cuanto a China, el gran gigante emergente, Solow duda de que pueda mantener el ritmo una vez que los salarios se acerquen a la productividad.
También en España son muchas las voces que reclaman una flexibilización del mercado laboral, pese a que la crisis se ha llevado por delante cerca de un millón de empleos. 'Eso deja claro que las necesidades no van por ahí', explica el economista. 'Yo diría que la expansión de los últimos años se ha centrado en sectores poco productivos. España necesita tecnología, no flexibilidad laboral'.
dimecres, 28 de gener del 2009
Estamos de acuerdo Ministro (amb matisos)
Fa uns quants dies, el Ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, manifestava que el “patriotisme” industrial del consumidor podria ajudar a sortir de la crisi.
No només estic d’acord sinó que, mentre la resta parla del lliure mercat i del no intervencionisme, fa dies que Sarkozy ho ha posat en marxa amb ajudes i campanyes per a les empreses considerades “estratègiques d’interès nacional” (Peugeot – PSA o Renault no són al lliure mercat per exemple ?) i nosaltres mesos que demanàvem una campanya de consum de productes que tinguin el centre de treball en el territori.
Però l’Administració Pública ha de donar exemple tenint en compte que és el major consumidor. Quan hagi d’adquirir béns i serveis, com a mínim, han de ser produïts aquí com també que els/les treballadors/es no cobrin menys de 1000 euros.
A més senyor Sebastián, quan deixarà de fer titulars i es posarà en serio a elaborar un pla de rescat urgent per a la indústria i una política industrial concreta de futur ????
Prengui nota, senyor Ministre
No només estic d’acord sinó que, mentre la resta parla del lliure mercat i del no intervencionisme, fa dies que Sarkozy ho ha posat en marxa amb ajudes i campanyes per a les empreses considerades “estratègiques d’interès nacional” (Peugeot – PSA o Renault no són al lliure mercat per exemple ?) i nosaltres mesos que demanàvem una campanya de consum de productes que tinguin el centre de treball en el territori.
Però l’Administració Pública ha de donar exemple tenint en compte que és el major consumidor. Quan hagi d’adquirir béns i serveis, com a mínim, han de ser produïts aquí com també que els/les treballadors/es no cobrin menys de 1000 euros.
A més senyor Sebastián, quan deixarà de fer titulars i es posarà en serio a elaborar un pla de rescat urgent per a la indústria i una política industrial concreta de futur ????
Prengui nota, senyor Ministre
dilluns, 26 de gener del 2009
De la depressió mediàtica a la depressió econòmica
Les últimes dades d’atur i contractació a Catalunya donen una perspectiva que comença a complir els pitjors auguris dels experts, agreujat si tenim en compte que la crisi econòmica només acaba de començar.
És curiós que moltes d’aquestes variables que determinen la situació tenen darrera comportaments amb un gran component de caràcter psicològic, d’estat d’ànim. I és en aquest sentit que els mitjans de comunicació i els polítics, no tan sols no ajuden a millorar aquest estat d’ànim, sinó que s’entesten en enfonsar psicològicament al malalt.
No fa gaires anys els dos grans partits que ostenten actualment l’oposició, un a l’Estat i de dretes, d’obediència espanyolista i l’altre a Catalunya també de dretes, encara que s’esforcen per semblar de “centre”, d’obediència estrictament catalana, compartien la política econòmica ultraliberal als governs respectius i en la que una de les seves màximes era que la millor política industrial era la que no existia.
Actualment, tots dos fan oposició responsabilitzant al govern de l’Estat i al de la Generalitat dels efectes de la crisi econòmica i de no actuar amb les mesures oportunes al respecte.
Sincerament, no es pot ser més hipòcrita. Si alguna cosa ha caracteritzat a aquesta crisi econòmica és el seu caràcter global i especulatiu, amb actors anònims, en les formes i en el fons. La globalitat de l’economia i en conseqüència de la crisi situen a les mesures locals en l’ultima baula de la cadena. La millor notícia que podríem rebre és que les mesures econòmiques d’Obama fan que els EEUU comencen a ensortir-se’n i en el cas d’Europa, el mateix amb Alemanya. L’efecte en cadena d’aquests començarien a arrossegar a la resta de països del món. Amb això no vull dir que la resta no faci res, tot el contrari.
En el cas de Catalunya, gràcies a les meravelloses polítiques econòmiques dels partits hipòcrites esmentats, no hi hagut el canvi estructural del model productiu necessari per poder competir i afrontar els nous reptes del mercat global i el seu dinamisme; i ara hem de plantar cara a la crisi amb un model caduc. En definitiva, s’han desaprofitat tots aquests anys de creixement econòmic, un creixement que segons ells era producte de les seves “no polítiques” i que no tenia res a veure amb la conjuntura internacional global.
Un altre dels factors de la crisi és la caiguda del consum. Si mirem la seva tendència i evolució en el temps, veure’m que a l’any 2007 es produeix el punt àlgid de creixement, el PIB a Catalunya es situava en el 3,6%, però ningú valorava que per primera vegada en aquests anys de bonança econòmica, el consum de les famílies no tan sols es situava per sota del PIB -1,7% de diferencial comparatiu, quan sempre oscil·lava entre el 0,2 i l’1,3% per sobre, sinó que començava una caiguda sostinguda en picat.
Alguns van manifestar que era producte de la pujada de tipus, i què pretenia Trichet pujant-los ? Baixar la inflació o accelerar la vinguda de la crisi ? Aquest senyor és un veritable irresponsable, per no dir altra cosa. Era la fi d’un consum i un endeutament esbojarrat i irresponsable potenciat per tothom des d’un optimisme sense fi ni racional.
Els hàbits de consum de la Societat van ser més savis, ja percebien el que estava a punt de passar, els nostres polítics, economistes, governants,... no ?
Doncs sí, no sabien ni la virulència ni les conseqüències, però durant molt de temps la crisi va ser anunciada a tort i a dret pels mitjans de comunicació, encara que ningú va moure un dit.
A partir d’aquí, dia rere dia, tots els mitjans de comunicació s’han dedicat a informar de tot el que feia referència a la situació econòmica, economistes entrevistats, els dos partits hipòcrites esmentats culpabilitzant als respectius governs, els governs intentant no donar tant negativisme,...
En definitiva tots hem actuat de manera irresponsable, ja que la depressió mediàtica és la millor variable per arribar a la depressió econòmica.
La setmana passada, en la roda de premsa de presentació del informe de Contractació del 2008, la sala era plena amb gaire bé tots els mitjans. No sé trobar l’adjectiu que defineixi la meva percepció de l’ambient, ombrívol potser ? Al final de la roda de premsa vaig sentir que un periodista li deia a un altre “off the record”: -aquests iguals que els altres a on anem ara, moltes dades i discurs, però el que cal és anar a una vaga general.-.
Per una banda em va fer treure un somriure en aquell ambient ja que el comentari “d’aquests igual que el altres” reflectia que nosaltres generàvem un discurs prou atractiu que superava en expectativa a l’altre sindicat, que sempre havia ostentat una certa “radicalitat i credibilitat”. Però per una altra vaig considerar l’afirmació com irresponsable, primer perquè no només donàvem dades sinó que explicàvem les propostes que havíem traslladat a les Administracions i en quines matèries s’estava treballant, i per raons que ja he expressat: una crisi global, amb infinitat d’actors internacionals i anònims,...; segon, la vaga general contra qui ? cal aturar més el país i l’Estat del que ja s’està aturant ?, encara farem un favor a algú,...etc...
Aquesta crisi també és la crisi de la incertesa, ningú sap res a curt termini, i les mesures que s’adoptin, d’inici no es poden refusar, excepte allò que caigui pel pes del raonament, ja que els resultats no es podran percebre a mig termini. En definitiva, cal posar-nos tots amb fil i agulla i teixir, col·laborar, analitzar, participar, proposar, buscar, innovar,... treballar amb optimisme i si els nostres governants no actuen, se’ls haurà de pressionar i si no reaccionen, aleshores sí que els haurem de treure de l’immobilisme amb alguna actuació contundent.
És curiós que moltes d’aquestes variables que determinen la situació tenen darrera comportaments amb un gran component de caràcter psicològic, d’estat d’ànim. I és en aquest sentit que els mitjans de comunicació i els polítics, no tan sols no ajuden a millorar aquest estat d’ànim, sinó que s’entesten en enfonsar psicològicament al malalt.
No fa gaires anys els dos grans partits que ostenten actualment l’oposició, un a l’Estat i de dretes, d’obediència espanyolista i l’altre a Catalunya també de dretes, encara que s’esforcen per semblar de “centre”, d’obediència estrictament catalana, compartien la política econòmica ultraliberal als governs respectius i en la que una de les seves màximes era que la millor política industrial era la que no existia.
Actualment, tots dos fan oposició responsabilitzant al govern de l’Estat i al de la Generalitat dels efectes de la crisi econòmica i de no actuar amb les mesures oportunes al respecte.
Sincerament, no es pot ser més hipòcrita. Si alguna cosa ha caracteritzat a aquesta crisi econòmica és el seu caràcter global i especulatiu, amb actors anònims, en les formes i en el fons. La globalitat de l’economia i en conseqüència de la crisi situen a les mesures locals en l’ultima baula de la cadena. La millor notícia que podríem rebre és que les mesures econòmiques d’Obama fan que els EEUU comencen a ensortir-se’n i en el cas d’Europa, el mateix amb Alemanya. L’efecte en cadena d’aquests començarien a arrossegar a la resta de països del món. Amb això no vull dir que la resta no faci res, tot el contrari.
En el cas de Catalunya, gràcies a les meravelloses polítiques econòmiques dels partits hipòcrites esmentats, no hi hagut el canvi estructural del model productiu necessari per poder competir i afrontar els nous reptes del mercat global i el seu dinamisme; i ara hem de plantar cara a la crisi amb un model caduc. En definitiva, s’han desaprofitat tots aquests anys de creixement econòmic, un creixement que segons ells era producte de les seves “no polítiques” i que no tenia res a veure amb la conjuntura internacional global.
Un altre dels factors de la crisi és la caiguda del consum. Si mirem la seva tendència i evolució en el temps, veure’m que a l’any 2007 es produeix el punt àlgid de creixement, el PIB a Catalunya es situava en el 3,6%, però ningú valorava que per primera vegada en aquests anys de bonança econòmica, el consum de les famílies no tan sols es situava per sota del PIB -1,7% de diferencial comparatiu, quan sempre oscil·lava entre el 0,2 i l’1,3% per sobre, sinó que començava una caiguda sostinguda en picat.
Alguns van manifestar que era producte de la pujada de tipus, i què pretenia Trichet pujant-los ? Baixar la inflació o accelerar la vinguda de la crisi ? Aquest senyor és un veritable irresponsable, per no dir altra cosa. Era la fi d’un consum i un endeutament esbojarrat i irresponsable potenciat per tothom des d’un optimisme sense fi ni racional.
Els hàbits de consum de la Societat van ser més savis, ja percebien el que estava a punt de passar, els nostres polítics, economistes, governants,... no ?
Doncs sí, no sabien ni la virulència ni les conseqüències, però durant molt de temps la crisi va ser anunciada a tort i a dret pels mitjans de comunicació, encara que ningú va moure un dit.
A partir d’aquí, dia rere dia, tots els mitjans de comunicació s’han dedicat a informar de tot el que feia referència a la situació econòmica, economistes entrevistats, els dos partits hipòcrites esmentats culpabilitzant als respectius governs, els governs intentant no donar tant negativisme,...
En definitiva tots hem actuat de manera irresponsable, ja que la depressió mediàtica és la millor variable per arribar a la depressió econòmica.
La setmana passada, en la roda de premsa de presentació del informe de Contractació del 2008, la sala era plena amb gaire bé tots els mitjans. No sé trobar l’adjectiu que defineixi la meva percepció de l’ambient, ombrívol potser ? Al final de la roda de premsa vaig sentir que un periodista li deia a un altre “off the record”: -aquests iguals que els altres a on anem ara, moltes dades i discurs, però el que cal és anar a una vaga general.-.
Per una banda em va fer treure un somriure en aquell ambient ja que el comentari “d’aquests igual que el altres” reflectia que nosaltres generàvem un discurs prou atractiu que superava en expectativa a l’altre sindicat, que sempre havia ostentat una certa “radicalitat i credibilitat”. Però per una altra vaig considerar l’afirmació com irresponsable, primer perquè no només donàvem dades sinó que explicàvem les propostes que havíem traslladat a les Administracions i en quines matèries s’estava treballant, i per raons que ja he expressat: una crisi global, amb infinitat d’actors internacionals i anònims,...; segon, la vaga general contra qui ? cal aturar més el país i l’Estat del que ja s’està aturant ?, encara farem un favor a algú,...etc...
Aquesta crisi també és la crisi de la incertesa, ningú sap res a curt termini, i les mesures que s’adoptin, d’inici no es poden refusar, excepte allò que caigui pel pes del raonament, ja que els resultats no es podran percebre a mig termini. En definitiva, cal posar-nos tots amb fil i agulla i teixir, col·laborar, analitzar, participar, proposar, buscar, innovar,... treballar amb optimisme i si els nostres governants no actuen, se’ls haurà de pressionar i si no reaccionen, aleshores sí que els haurem de treure de l’immobilisme amb alguna actuació contundent.
dimecres, 10 de desembre del 2008
Catalunya serà industrial o no serà
El pes de la indústria, en un sentit estricte, a Catalunya representa 23,3 % del PIB. Si aquesta dada la comparem amb els països de la UE, el resultat és semblant als de països com Finlàndia (25,5%), Alemanya (25%) o Suècia (23,1%).
L’afirmació de que Catalunya forma part dels països que encapçalen Europa en base a les dades que esmentem no pot estar més lluny de la realitat. Una diferència clau és la mancança d’indústries tractores i de producte final i la por endèmica de la cultura empresarial catalana a créixer.
Això sí, dins del teixit productiu català en base al concepte de “nova indústria”, la indústria i els serveis a l’empresa representen el 60% del PIB de Catalunya i generen el 53,7% de l’ocupació, que representa casi 2 milions de treballadors i treballadores.
Una gran part del sector serveis existeix perquè formen part de la cadena del producte industrial raó per la que actualment dins de l’escenari de la primera crisi econòmica del s. XXI, la primera crisi global, l’impacte d’aquesta a la indústria arrossega a la resta de sectors.
En definitiva, la Indústria és la columna vertebral de l’economia i el mercat laboral de Catalunya.
En aquest sentit, és, si més no, curiós que en el segle XIX, Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901), polític, poeta i historiador català, escrigué el següent poema:
ELS QUATRE PALS DE SANG
Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.
En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.
Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»
Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.
Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.
La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»
I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;
si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;
si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.
Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!
L’afirmació de que Catalunya forma part dels països que encapçalen Europa en base a les dades que esmentem no pot estar més lluny de la realitat. Una diferència clau és la mancança d’indústries tractores i de producte final i la por endèmica de la cultura empresarial catalana a créixer.
Això sí, dins del teixit productiu català en base al concepte de “nova indústria”, la indústria i els serveis a l’empresa representen el 60% del PIB de Catalunya i generen el 53,7% de l’ocupació, que representa casi 2 milions de treballadors i treballadores.
Una gran part del sector serveis existeix perquè formen part de la cadena del producte industrial raó per la que actualment dins de l’escenari de la primera crisi econòmica del s. XXI, la primera crisi global, l’impacte d’aquesta a la indústria arrossega a la resta de sectors.
En definitiva, la Indústria és la columna vertebral de l’economia i el mercat laboral de Catalunya.
En aquest sentit, és, si més no, curiós que en el segle XIX, Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901), polític, poeta i historiador català, escrigué el següent poema:
ELS QUATRE PALS DE SANG
Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.
En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.
Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»
Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.
Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.
La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»
I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;
si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;
si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.
Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)