dimecres, 10 de desembre del 2008

Catalunya serà industrial o no serà

El pes de la indústria, en un sentit estricte, a Catalunya representa 23,3 % del PIB. Si aquesta dada la comparem amb els països de la UE, el resultat és semblant als de països com Finlàndia (25,5%), Alemanya (25%) o Suècia (23,1%).

L’afirmació de que Catalunya forma part dels països que encapçalen Europa en base a les dades que esmentem no pot estar més lluny de la realitat. Una diferència clau és la mancança d’indústries tractores i de producte final i la por endèmica de la cultura empresarial catalana a créixer.

Això sí, dins del teixit productiu català en base al concepte de “nova indústria”, la indústria i els serveis a l’empresa representen el 60% del PIB de Catalunya i generen el 53,7% de l’ocupació, que representa casi 2 milions de treballadors i treballadores.

Una gran part del sector serveis existeix perquè formen part de la cadena del producte industrial raó per la que actualment dins de l’escenari de la primera crisi econòmica del s. XXI, la primera crisi global, l’impacte d’aquesta a la indústria arrossega a la resta de sectors.

En definitiva, la Indústria és la columna vertebral de l’economia i el mercat laboral de Catalunya.

En aquest sentit, és, si més no, curiós que en el segle XIX, Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901), polític, poeta i historiador català, escrigué el següent poema:

ELS QUATRE PALS DE SANG

Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.

En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.

Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»

Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.

Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.

La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»

I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;

si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;

si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.

Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!

divendres, 28 de novembre del 2008

INAUGURO EL MEU BLOC

Doncs això, inauguro el meu bloc amb aquest article que vaig escriure a la revista de l'escola de la meva filla gran després d'una reunió de l'AMPA

REFLEXIÓ PER A MARES I PARES

Ens trobem immersos en la primera crisi econòmica del segle XXI, una crisi global, produïda per l’individualisme ultraliberal amb una única màxima “els mercats s’han d’autoregular” i dues úniques regles de joc: “el tot s’hi val” i “dia que passa any que empeny”, amb el consentiment de la desídia dels Estats.

Una crisi desconeguda, sense precedents, que té tots els ingredients a més de la caiguda del sistema financer. Ningú sap la virulència, les conseqüències traumàtiques que generarà i que ja està produint ni quan durarà. Els més dèbils tornen a ser les víctimes mentre el món financer privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues. Això és la globalització que ens han imposat.

Ningú és aliè, ni individualment ni col·lectivament, aquest individualisme s’ha implantat en la nostra cultura social. Tothom s’ha endeutat, s’ha viscut per sobre de les possibilitats, es tenen falses necessitats consumistes... no acabaria. Un individualisme hipòcrita que fa que exigim als nostres governants l’estat del benestar de les socialdemocràcies avançades i alhora rebaixar impostos.

He tingut la sort de complementar la meva educació familiar i social amb l’escola pública, passant pel parvulari, l’EGB, el BUP i la universitat. Em van ensenyar a ser lliure pensador amb l’esperit crític que comença en l’autocrítica, en definitiva em van ensenyar la “docta ignorància”.

I us estareu preguntant, a on vol arribar aquest il·luminat revolucionari ?
Sí, teniu raó sóc un revolucionari, però que fa esforços diàriament per ser conseqüent pragmàticament.

Estem educant als nostres fills i filles en l’individualisme, el consumisme, davant de la tele, els videojocs, el lleure familiar al centre comercial, incapaços, per exemple, de fer l’esforç el divendres al vespre quan dormen una truita de patates i matinar el dissabte per anar amb la carmanyola a Collserola. Compensem les nostres mancances de dedicació i afectives fent-los suposadament feliços cobrint amb excés, i a vegades en exclusiva, falses necessitats. Quan ens adonem de la vàlua, el veritable valor afegit de la nostra vida, que és l’experiència vital de créixer i educar-nos amb els nostres fills i filles, serà massa tard.

Les necessitats són les que van fer que l’ésser humà sigui social, però les falses necessitats són les que fan que la socialització sigui interessada i sense escrúpols envers els altres.

A més no som conscients que hem cedit part de les nostres obligacions i responsabilitats respecte l’educació dels nostres fills i filles a l’escola, és la nostra extensió quan no hi som. Tractem a l’escola en molts casos, com un servei mercantil en el que els nostres fills i filles són la mercaderia, com un pàrquing amb la única exigència que els tractin bé i el màxim temps possible.

És aquí a on volia arribar, com podem estar demanant més drets socials coberts per l’estat i alhora ens és igual que privatitzin la gestió de l’escola pública, que demanem menys vacances escolars, més hores d’estada a l’escola, etc. i que alhora reivindiquem més conciliació familiar a les nostres respectives feines. No demanis pels altres el que no vols per a tu. Aquesta hipocresia individualista, acompanyada amb la certesa que més quantitat no fa la qualitat i que és fals, com s’ha comprovat, que presència a la feina és incompatible amb productivitat, és la raó per la que reflexiono obertament amb aquest escrit.

La qualitat laboral de la comunitat educativa revertirà en qualitat educativa pels nostres fills i filles.

Les mares i pares hem de donar sempre suport als mestres, les seves reivindicacions i les de la comunitat educativa en general, de la que formem part, i ara més que mai davant l’avantprojecte de la LEC. No hi ha excuses de mal pagador com “no he llegit la llei”, és a l’abast de tothom, acompleix el principi de publicitat, és penjada a pàgines web, etc. Els mestres tenen cura dels nostres fills i filles quan no hi som per haver de treballar per poder subsistir, però a més tenen la responsabilitat d’ensenyar per tal de que algun dia puguin revertir socialment el seu coneixement, fruit del nostre esforç contributiu, en canvi nosaltres estem fent fills i filles dèbils davant del futur individual i col·lectiu.

Els reptes amb els que es trobaran els nostres fills i filles seran diferents i més complexos que els nostres i jo, personalment, vull per ells un sistema més just i sostenible.

No vull acabar sense agrair la vocació, la dedicació i el compromís dels mestres, el personal no docent i la comunitat educativa en general de l’escola pública des de la meva “docta ignorància”.