Ja fa temps que volia escriure i valorar els resultats electorals d’Esquerra, però he optat per esperar i tenir una certa distancia temporal envers el fet, a més de poder observar el camí que volen emprendre i la renovació i/o debats que volen realitzar. Intentaré fer un esforç de concreció i simplificació, malgrat la dificultat, i resto obert al debat i aclariment de les meves afirmacions.
En matèria electoral hem vist com s’estimbaven en les autonòmiques però milloraven lleugerament a les municipals. En les primeres es renuncia al període de govern del tripartit, donen per difunta l’Esquerra Nacional i miren cap a la seva dreta (CiU, Solidaritat, Reagrupament,...), i en les segones continuen mirant a la seva dreta però el treball local de la base estabilitza una tendència a la baixa.
La participació institucional i la mobilitzacióEl suposat pragmatisme que obliga el treball institucional ha fet perdre de vista a Esquerra que aquestes institucions estan sota el règim jurídic espanyol i que limita qualsevol intent de ruptura democràtica i els propis objectius. A més, la casi dedicació exclusiva a l’actuació institucional ha restat capacitat de mobilització a les bases i aquesta s’ha limitat a ser comparsa d’altres o quan toca tradicionalment. Han perdut la perspectiva de que el treball de base és qui proporciona els vots, a més d’agreujar la ja dèbil cohesió interna del partit.
L’excepció ha estat a nivell local, que no per tenir autonomia sinó per abandonament de la direcció del partit, han sabut coordinar la representació institucional amb el contacte amb la ciutadania. Aquesta separació de l’actuació nacional amb la local ha produït també que no s’abordessin a temps els debats oportuns i derivessin cap a l’autodestrucció que han suposat diferents fórmules messiàniques i l’egolatria de la direcció nacional.
On és l’Esquerra Nacional ?L’any 1994 entro al partit de forma individual, anteriorment ho havien fet gent procedent de Catalunya Lliure – PSAN i de l’Assemblea d’Unitat Popular, de l’entorn d’aquesta última és d’on jo procedia. La meva tossudesa de lliure pensador va fer que no entrés abans en grup ja que volia reflexionar tranquil•lament la meva decisió. Malgrat la idea d’agrupar l’Esquerra Independentista en una sola organització era molt atractiva i desitjada, el lideratge del partit per l’Àngel Colom em generava molts dubtes, a més de considerar que no s’havia tancat encara correctament la crisi de l’independentisme dels anys 90.
L’entrada posterior a l’escenari de Pilar Rahola i el seu tàndem amb Colom en el lideratge, va esvair tots els meus dubtes: o marxava del partit o treballava per construir el que aleshores ja anomenàvem l’Esquerra Nacional. La sort que vaig tenir de militar al Casal Lluís Companys de Sant Andreu de Palomar, va fer apaivagar l’efecte dels atacs constants i furibunds d’aquest tàndem i els seus acòlits. I no m’estendré més sobre aquest tema sobradament conegut.
En el Congrés de Vilafranca el 1996 s’imposa l’estratègia d’Esquerra Nacional i es comença a treballar en aquest sentit (per exemple: Esquerra és present com observadora a la Internacional Socialista). Aquesta estratègia no és nova, Esquerra assumeix el paper que Nacionalistes d’Esquerra pretenia als anys 80. El partit es situa com “l’Esquerra Nacional seriosa i responsable” i posa el seu gra de sorra per a que l’objectiu d’independència nacional sigui present en el debat polític i social.
Sense adonar-nos, es començaven a configurar uns lideratges que es convertirien amb el temps en personalismes, als que s’afegirien d’altres de nous, que han portat al partit a un creixement espectacular, no previsible en aquell moment, fins a la caiguda en picat en la que Esquerra es troba ara. Per un costat, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, i per l’altra, Jordi Portabella. Aquest últim era qüestionat per ser persona de confiança de l’Àngel Colom i va optar per: “estàs amb mi o en contra meva”. Se’n va sortir i va fer de la Federació de Barcelona un lobby de xantatge constant a la direcció nacional.
Així arribem al primer tripartit i durant aquest es van creant les diferents famílies que acaben provocant la crisi interna que ens porta fins al dia d’avui.
No em recrearé més en l’evolució ja que semblen les meves memòries polítiques, però crec que era necessària per poder-nos preguntar:
I el debat ideològic ?En primer lloc, qualsevol idea de transformació social i ruptura democràtica es queda a les portes de la creació del primer tripartit. Esquerra comença un procés d’estructuració que l’acaba convertint en un partit convencional (segueix casi mimèticament els vicis del PSC i de ICV, aquests en menor mesura), a més de començar a seguir estratègies i tàctiques a curt termini sense relació entre elles i sense debat intern, que desorienta i desmotiva a la militància de base.
L’estratègia es basa teòricament en l’acord de govern catalanista i d’esquerres, però primerament la tàctica no segueix cap línia de coherència amb aquesta estratègia, i després cadascun dels tres partits es dedica a buscar les contradiccions de l’altre.
En el segon tripartit, es prescindeix d’estratègia, no existeix cohesió interna, les bases estan completament desmotivades i la visió de la realitat social i econòmica cada vegada és més estreta. Comencen les escissions i els abandonaments de “Reagrupament” i “Esquerra Independentista” (que serà un dels grups que formarà Solidaritat Catalana) que sota un clar lideratge egòlatra s’erigeixen com a defensors de les essències pàtries i comencen un procés de desestabilització del partit seguint el joc dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. En definitiva la majoria de la base militant i simpatitzant està desorientada davant del sectarisme intern i extern.
Des del Congrés de Vilafranca, l’estratègia política i social s’ha basat en la definició d’ “esquerra no dogmàtica” i de maximalismes ideològics, basats en declaracions genèriques de la tradició de l’esquerra catalana, que marca la Declaració Ideològica del partit. I en tots aquests anys no ha hagut cap mena d’esforç de debat ideològic per actualitzar-los a la realitat social i econòmica del moment amb la base i dotar d’un mínim de coherència compartida a l’acció política institucional.
A més, l’equidistància del partit, proclamada a tort i a dret, no ha permès fer una crítica directa contra el regionalisme conservador de CiU i l’exclusivitat de la tasca institucional ha fet que Esquerra no mobilitzés a les seves bases i a la societat contra els atacs a Catalunya i als drets socials i nacionals de la ciutadania. En definitiva, una actitud estàtica incapaç de plantar cara al dinamisme dels esdeveniments provocats pel règim jurídic estatal i la caverna espanyola.
Cal esmentar que darrera de la definició “esquerra no dogmàtica”, existeix una gran virulència contra tot allò que vagi més enllà de la socialdemocràcia d’amplis sectors del partit que ha propiciat l’entrada de liberals “amb inquietuds socials” i la dilució de la socialdemocràcia. Un abandonament de contingut social en plena crisi econòmica i d’atac cap als drets socials i nacionals de les classes populars.
Aquesta ambigüitat ideològica, allunyada d’estratègies de transformació social, de democràcia participativa i mobilització popular, ha anat portant al partit cap a una transversalitat que mira a CiU i als escindits de les essències pàtries, en definitiva a la dreta catalana.
Una esquerra no dogmàtica que d’una actitud de no acostament a la seva esquerra (l’esquerra independentista) i als moviments civils i socials, assumint les seves reivindicacions, fent-los partícips de l’acció institucional i mobilitzant les bases i la societat en defensa dels drets civils i socials, n’ha fet dogma. La por al sectarisme l’ha fet sectària.
El procés congressualL’experiència de govern a la Generalitat finalitza amb l’abandonament del partit de Josep-Lluís Carod-Rovira per la porta del darrera espolsant-se la responsabilitat dels fracassos del partit. Jordi Portabella i Oriol Amorós, no assumint la seva responsabilitat en la davallada i fracàs de les municipals a Barcelona. Joan Puigcercós que deixa la presidència del partit i Joan Ridao, la secretaria general i el cap de llista a les espanyoles, donant pas a Oriol Junqueras, Marta Rovira i Alfred Bosch com a President, Secretària General i candidat a les espanyoles respectivament.
Un procés que s’ha pogut seguir a les xarxes socials, en els mitjans escrits, digitals... a on, en alguns casos, els atacs al partit, pels mateixos dirigents, militància, etc. eren dignes de la caverna espanyola.
Un procés congressual que acosta a Esquerra a CiU i a la formació d’un Front Independentista buit de contingut, interclassista i transversal. És un retorn al passat però sense Colom i Rahola.
Companyes i companys espero, malgrat tot, retrobar-nos pel camí de la defensa dels drets socials i nacionals de les classes populars dels Països Catalans.
INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME
Salut i Revolta !
setembre 2011
