dimarts, 29 de juny del 2010
SOM UNA NACIÓ
Resolució del Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya davant la sentència
del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya
Davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, el Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya resol:
1.- El Tribunal Constitucional no hauria d’haver acceptat el recurs contra el text de l’Estatut en la mesura que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, negociat i aprovat per les Corts espanyoles i referendat pel poble de Catalunya.
2.- El Tribunal Constitucional està mancat de legitimitat per abordar la interpretació del text estatutari aprovat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. La caducitat del mandat d’alguns dels seus membres, la seva evident politització, així com el penós recorregut de gairebé 4 anys que ha trigat a emetre sentència, invaliden qualsevol autoritat moral i encara més si contradiu la decisió sobirana del poble de Catalunya expressada democràticament.
3.- La UGT de Catalunya manifestem la nostra ferma voluntat, que fem extensiva a la resta de la societat catalana, de recuperar el que ens ha arrabassat el Tribunal Constitucional, expressant de forma inequívoca el nostre compromís amb l’avenç en l’autogovern de Catalunya. Així, reclamem la recuperació de l’ampli consens social i polític assolit pel text del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 com a via imprescindible per a afrontar la situació creada després de la sentència.
4.- La UGT de Catalunya fa una crida al conjunt de la ciutadania perquè participi de la manifestació que tindrà lloc el dia 10 de juliol, i que convoca la societat civil catalana. Ha d’esdevenir una demostració de la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país d’avançar en l’autogovern sense renunciar a cap de les fites que decidim que són necessàries en aquest camí per aconseguir l’objectiu.
5.- La UGT de Catalunya es fa ressò de les paraules del President de la Generalitat quan afirma que la defensa del nostre Estatut no és un atac a la resta de pobles d’Espanya. Ans al contrari, la nostra voluntat d’entesa amb la resta d’Espanya passa necessàriament per l’acceptació de la nostra realitat nacional, el respecte a la pluralitat i l’esforç per la convivència i la cohesió social. Amb qui s’enfronta Catalunya és amb el Partido Popular i amb el Tribunal Constitucional, que promou i sentencia l’agressió contra el nostre Estatut.
dimecres, 19 de maig del 2010
Zapatero, la UE i l’amic Obama
Després de la Reforma Laboral, ja s’ha anunciat la retallada al Sector Públic, a les pensions,.. . en definitiva a tot allò que fonamenta l’Estat del Benestar i que ja vaig comentar fa uns mesos després de les campanyes mediàtiques de descrèdit a tot el que fos Públic.
Aquesta crisi econòmica que estem patint d’una manera molt virulenta, produïda pel liberalisme d’ideologia conservadora, especulativa i “regulada” pel lliure mercat, va començar anunciada com a crisi del capitalisme que s’havia de refundar com a solució.
La solució és la mateixa de sempre. Aturats,pensionistes, treballadors, pagesos, autònoms dependents, botiguers, petites empreses, funcionaris,... som els únics que pagarem la crisi. Una mostra més d’alienació de les classes populars envers els poderosos. I encara alguns d’aquests parlen de la “classe mitja”. Els torno a anomenar classes populars tal i com ho fèiem fa uns anys en un esforç d’actualitzar, ja que alguns consideraven anacrònics: proletariat, classe obrera, etc.
Encara recordo el comentari d’una persona que es manifestava compungida perquè havia deixat de ser milionària per l’entrada de l’euro. Era una jubilada amb un cert patrimoni producte dels esforços familiars treballant total la vida per compte d’un altre.
Les classes populars s’han de mobilitzar per donar respostes a la crisi:
- Cap retallada als drets social assolits i cap retallada a qui ho garanteix, el Sector Públic.
- Mesures que augmentin la pressió fiscal sobre els grans patrimonis i la seva successió.
- Augment de la progressivitat de l’IRPF pels ingressos més alts, dels alts càrrecs i directius privats i públics.
- Reducció de salari i dietes dels governants i dels alts càrrecs militars.
- Reducció d’ingressos de la família reial i l’església catòlica, la propietària patrimonial més important de l’Estat espanyol.
- Regulació del sistema financer i control de les activitats especulatives, frau fiscal, evasió de capitals a paradisos fiscals, etc.
- Etc.
Segur que després d’una minsa aplicació de tot l’esmentat no només no estaríem en la situació en la que ens trobem sinó que començaríem a veure indicis reals de sortida de la crisi i sent segurament més competitius.
Només en aquesta situació i condicions, les classes populars potser ens podríem plantejar el parlar de Reformes Laborals, etc.
dimarts, 20 d’abril del 2010
dijous, 11 de març del 2010
El Dèficit Públic no es soluciona a costa del Sector Públic
L’Administració Pública és la garantia de prestació de serveis PÚBLICS. I ho dic amb majúscula, ja que malgrat les crítiques són la imatge de l’existència de l’Estat del Benestar, encara que molt pobre per les meves preferències.
Moltes vegades la ciutadania carrega contra els serveis públics i en reclamen més, i alhora manifesten que volen pagar menys impostos. Sincerament, en els serveis públics menys impostos suposen menys serveis i a la vegada la seva privatització. En definitiva, pagar uns serveis privats més cars que els públics, no a l’abast de tothom i de dubtosa qualitat, ja que ha quedat més que demostrat amb la crisi que patim, que lliure mercat no és sinònim de garantia de res.
La dreta i el liberalisme s’entesten en fer campanyes de descrèdit als mitjans de comunicació contra el Sector Públic i les seves treballadores i treballadors. Si comparem la nostra situació amb altres ens trobem que el percentatge de persones adultes (de 15 o més anys) que treballen en el sector públic és, en la gran majoria de països de la UE-15, major que aquest percentatge a Catalunya (8,31%) o a Espanya (9,51%). Així, a Gran Bretanya és un 14,57%, a Irlanda un 12,26%, a França un 17%, a Holanda un 16%, a Bèlgica un 16%, arribant a xifres fins i tot majors en els països escandinaus: Dinamarca un 26%, Finlàndia un 19% i Suècia un 21%, sent aquests últims països els que el prestigiós Economic Policy Institute, de Washington, inclou entre els de més èxit en l’OCDE per la seva capacitat emprenedora. Tals dades mostren que el problema existent a Catalunya i a Espanya és precisament el contrari al que aquells informes i autors assenyalaven: el sector i ocupació pública no és massa gran. Al contrari, és massa baix.
Els treballadors públics de Catalunya suposen el 3,9% de la seva població, o el que és el mateix, que cada funcionari s'ha d'ocupar de 25,6 ciutadans. La comparació amb la mitjana espanyola, on els funcionaris han de prestar servei a una mitjana de 17,7 ciutadans, posa en evidència la falta de recursos humans que pateix el sector públic català. Si ho comparem amb les Comunitats Autònomes amb més dotació de personal públic: Extremadura (11,8 ciutadans per funcionari), Castella i Lleó (14,8) i Madrid (15), Catalunya encara surt més mal parada, és a la cua d’Espanya i d’Europa.
Al Sector Públic Català no li cal congelacions ni rebaixes salarials i menys encara disminuir els seus efectius. La Societat Catalana ha de reclamar més progressivitat fiscal, que paguin més els que més tenen, persecució de l’evasió fiscal i de l’economia submergida i reduir el manteniment de Ministeris de l’Estat com Sanitat, Educació o Ciència i Innovació (competències que han estat cedides). Aquesta última si que seria un principi de federalització de l’Estat espanyol i de posar en valor els nostres impostos.
A partir d’aquí podrem començar a parlar d’optimització de la Gestió Pública.
Moltes vegades la ciutadania carrega contra els serveis públics i en reclamen més, i alhora manifesten que volen pagar menys impostos. Sincerament, en els serveis públics menys impostos suposen menys serveis i a la vegada la seva privatització. En definitiva, pagar uns serveis privats més cars que els públics, no a l’abast de tothom i de dubtosa qualitat, ja que ha quedat més que demostrat amb la crisi que patim, que lliure mercat no és sinònim de garantia de res.
La dreta i el liberalisme s’entesten en fer campanyes de descrèdit als mitjans de comunicació contra el Sector Públic i les seves treballadores i treballadors. Si comparem la nostra situació amb altres ens trobem que el percentatge de persones adultes (de 15 o més anys) que treballen en el sector públic és, en la gran majoria de països de la UE-15, major que aquest percentatge a Catalunya (8,31%) o a Espanya (9,51%). Així, a Gran Bretanya és un 14,57%, a Irlanda un 12,26%, a França un 17%, a Holanda un 16%, a Bèlgica un 16%, arribant a xifres fins i tot majors en els països escandinaus: Dinamarca un 26%, Finlàndia un 19% i Suècia un 21%, sent aquests últims països els que el prestigiós Economic Policy Institute, de Washington, inclou entre els de més èxit en l’OCDE per la seva capacitat emprenedora. Tals dades mostren que el problema existent a Catalunya i a Espanya és precisament el contrari al que aquells informes i autors assenyalaven: el sector i ocupació pública no és massa gran. Al contrari, és massa baix.
Els treballadors públics de Catalunya suposen el 3,9% de la seva població, o el que és el mateix, que cada funcionari s'ha d'ocupar de 25,6 ciutadans. La comparació amb la mitjana espanyola, on els funcionaris han de prestar servei a una mitjana de 17,7 ciutadans, posa en evidència la falta de recursos humans que pateix el sector públic català. Si ho comparem amb les Comunitats Autònomes amb més dotació de personal públic: Extremadura (11,8 ciutadans per funcionari), Castella i Lleó (14,8) i Madrid (15), Catalunya encara surt més mal parada, és a la cua d’Espanya i d’Europa.
Al Sector Públic Català no li cal congelacions ni rebaixes salarials i menys encara disminuir els seus efectius. La Societat Catalana ha de reclamar més progressivitat fiscal, que paguin més els que més tenen, persecució de l’evasió fiscal i de l’economia submergida i reduir el manteniment de Ministeris de l’Estat com Sanitat, Educació o Ciència i Innovació (competències que han estat cedides). Aquesta última si que seria un principi de federalització de l’Estat espanyol i de posar en valor els nostres impostos.
A partir d’aquí podrem començar a parlar d’optimització de la Gestió Pública.
dimarts, 16 de febrer del 2010
EZKER ABERTZALEA 15 de febrer de 2010
La Izquierda Abertzale ha reunido este fin de semana a sus Asambleas Territoriales de
Araba, Bizkaia, Gipuzkoa y Nafarroa, congregando a cerca de 600 militantes
independentistas en representación de los más de 270 pueblos en los que la Izquierda
Abertzale ha realizado su proceso de debate a lo largo de los últimos meses.
Mediante la realización de estas Asambleas Territoriales la Izquierda Abertzale ha dado por concluido el debate en el que ha definido y decidido su estrategia política.
En dichas asambleas la militancia ha realizado un análisis de la situación política de Euskal Herria y se ha valorado el proceso de debate tras lo que se ha definido la planificación política de la Izquierda Abertzale para el 2010. Por ultimo, las Asambleas Territoriales han ratificado la resolución1 “Zutik Euskal Herria”, que recoge las conclusiones del debate y la apuesta política de la Izquierda Abertzale.
Los siguientes son los contenidos más destacables de dicha resolución:
1. La fase política a la que se dirige Euskal Herria es la fase del cambio político, por medio del Proceso Democrático. Es decir, una vez creadas las condiciones del
cambio, llega la hora de realizarlo. Por consiguiente, el objetivo de esa fase política es llevar a cabo este cambio político, logrando el marco democrático que ofrezca las suficientes bases para que todos los proyectos políticos sean defendibles y materializables en nuestro país. Alcanzando así una paz estable y duradera para Euskal Herria. Asumir la apuesta de materializarlo ha exigido y exige cambios también en nosotros y nosotras mismas.
2. Para la Izquierda Abertzale, la oportunidad de un cambio político verdadero, la
oportunidad de superar el ciclo actual y abrir otro democrático, se encuentra abierta
de par en par. Por lo tanto, ahora el desafío consiste en cruzar esa puerta abierta
tras décadas de lucha y trabajo y efectuar el cambio político. Hay suficientes condiciones políticas y sociales para ello.
3. Nos reiteramos en el compromiso con el uso de vías y medios exclusivamente políticos y democráticos. Son dichos medios los que hacen posible la necesaria
activación popular y la unidad de acción de las fuerzas democráticas y progresistas
del país, garantía, motor y eje de tracción de la apertura y avance del Proceso
Democrático. Proceso Democrático que debe desarrollarse en ausencia total de
violencia y sin injerencias, rigiéndose el diálogo y la negociación entre las fuerzas
políticas por los principios del Senador Mitchell.
4. Una amplia acumulación de fuerzas por medio exclusivamente de la lucha de masas,
institucional e ideológica es la base para llevar al Estado al terreno de la
confrontación libre y democrática de ideas y proyectos políticos, y poder así alcanzar un escenario donde los ciudadanos vascos libre pacifica y democráticamente
adopten las decisiones que deseen sobre su futuro.
Por todo ello, hacemos un llamamiento a la sociedad vasca y al conjunto de fuerzas
progresistas, demócratas y populares del país a, manteniendo y respetando cada uno su
historia, personalidad y ser, unamos fuerzas para hacer este proceso irreversible. Llamamos así mismo a la comunidad internacional a acompañar dicho proceso.
Estamos convencidos que en este camino y por medio del trabajo en común y la activación popular, los meses venideros nos depararán nuevos avances y escenarios que hagan este proceso irreversible.
EZKER ABERTZALEA,
2010ko otsailak 15
Subscriure's a:
Missatges (Atom)