tag:blogger.com,1999:blog-4214760276987008412024-03-06T07:48:29.786+01:00La docta ignorànciaJoan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.comBlogger34125tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-21730023626933136912013-08-04T10:05:00.004+02:002013-08-04T10:13:01.060+02:00Intervenció al 2n Aplec Xirinacs (Pla de Can Pegot-Coll de la Tuta)Ens retrobem un any després aquí per retre homenatge a Lluís Maria Xirinacs, a la seva militància, a la seva constància, a la seva coherència, en definitiva al seu esperit insubornable; però també volem retre homenatge a tots els lluitadors que ja no hi són i que gràcies a ells i a la seva lluita per les llibertats col·lectives de les classes populars dels Països Catalans, el nostre país ha iniciat el camí de la seva llibertat.
Una llibertat que no serà completa sense tota la nació, sense tots els Països Catalans. Que no ho serà si no és lliure de corruptes, lliure de les 400 famílies, lliure dels poderosos, de la troika, dels lobbys financers, de l'especulació, etc... No volem la independència de la Caixalònia.
I és en aquest context polític que hem de recordar a Xirinacs i el seu relat de la Traició dels Líders, uns líders de les mateixes organitzacions polítiques de l'actual Parlament de la CAC i que forçats pel poble parlen de dret a decidir, d'estructures d'estat,... mentre el poble pateix la virulència de la crisi sistèmica del capitalisme senil.
Uns líders que no van dubtar en arraconar al poble fent desaparèixer l'Assemblea de Catalunya i finançats pels lobbys polítics europeus participar en la farsa de la transició democràtica espanyola tutelada pels militars feixistes espanyols.
Els interessos de classe i de partit per sobre dels interessos de les classes populars i de la democràcia. Un sistema de partits que poc van trigar en arraconar a l'Esquerra Independentista i que va col·laborar amb l'Estat espanyol a reprimir-nos, torturant-nos, empresonant-nos, exiliant-nos,...
Però l'Esquerra Independentista és aquí, la Unitat Popular és aquí per no permetre que ens tornin a trair i per retornar la sobirania al poble, per guanyar la independència total.
El millor homenatge que podem oferir als que no hi són és la Victòria.
Companyes i companys salut i revolta !
Visca la Terra !!!!Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-1541548399167832212012-11-08T18:43:00.002+01:002012-11-08T18:51:08.143+01:00LLENÇAR EL VOT ? EL VOT “ÚTIL” ÉS INÚTIL !De cop i volta ens hem trobat amb el tradicional bombardeig d’enquestes però que no entraré a valorar tècnicament el seu xup xup a la cuina sinó la seva intencionalitat política.
La presència o no de la CUP a les eleccions de la CAC van generar moltes expectatives, fet que sumat als resultats de les passades eleccions municipals, han provocat incomoditats i tremolors a uns i a altres. En definitiva, la CUP “no és dels nostres” com dirien les famílies de qualsevol pel•lícula nord-americana de cinema negre.
Després les expectatives es traslladaven al requeriment d’avals per poder presentar-se a les eleccions i la CUP, ja Alternativa d’Esquerres, tornava a ser mediàtica a l’assolir 27.111 avals. A la incomoditat i a les tremolors se li afegia la suor freda.
I és aquí on entren les enquestes amb un discurs únic: la CUP no entra al Parlament. Aquí és on els mitjans dominats per les elits d’aquest país ja han decidit actuar, donant cobertura al discurs del vot perdut, del vot llençat, del vot útil, creant un estat d’opinió per desgastar l’organització política que molesta, per si no hi ha prou amb la Llei d’Hondt. Suposadament la sobirania és del poble i el vot no és de cap organització política, és de la ciutadania i cap es perd, es llença o és més útil, aquest simple raonament ha estat segrestat socialment. És una més de les perversions del sistema.
Aquest discurs ha quallat a la societat i el discurs únic es converteix en el pensament únic. Hem pogut observar com de manera reiterada es publiquen a tots els mitjans de comunicació i a la xarxa comentaris que, de manera conscient i inconscient, aquest discurs únic s’argumenta amb tants fonaments, alguns d’estrambòtics i d’altres d’originals, com persones els publiquen, però sempre amb un únic missatge: l’eliminació d’una opció política del sistema suposadament democràtic dels poderosos.
És una mostra més de la pobresa de la concepció de la democràcia, segrestada per l’establishment i consolidada socialment. <b>Aquí rau la importància del discurs de radicalitat democràtica de la CUP, de retorn de la sobirania econòmica i política al poble.</b> <i>És aquest el meu vot, útil o inútil ? llençat ? perdut ?</i>
Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-51379516215791192462012-04-10T17:07:00.005+02:002012-04-10T17:21:33.328+02:00BUSCA LES DIFERÈNCIES<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhbkypOnUE-m7oYf-7Wtx4oqnGwZwl_uqerBkc6lIY82oLk_jeRBaEMHGhnRZct_laU3JzsrJ5r5XqkX4rFo3IQiG0qRfxy6DO0hOHDY9aubEfc8SZl_3c6Rg7POc39a5phnmeINfLopQ9n/s1600/Rep%25C3%25BAblica+Catalana.gif"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 340px; height: 270px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhbkypOnUE-m7oYf-7Wtx4oqnGwZwl_uqerBkc6lIY82oLk_jeRBaEMHGhnRZct_laU3JzsrJ5r5XqkX4rFo3IQiG0qRfxy6DO0hOHDY9aubEfc8SZl_3c6Rg7POc39a5phnmeINfLopQ9n/s400/Rep%25C3%25BAblica+Catalana.gif" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5729789819970796866" /></a><br /><br /><br />Aquest proper 14 d’abril farà 81 anys de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià. Aquell moment històric es va poder produir gràcies als vots dipositats a les urnes d’unes eleccions municipals, que donaren la victòria al nostre país del catalanisme d’esquerres, amb el vist i plau de les classes populars i el moviment obrer, representat pel sindicalisme revolucionari d’arrel llibertària. Unes classes populars, un moviment obrer i un catalanisme d’esquerres brutalment reprimits per la Dictadura de Primo de Rivera amb la benedicció del borbó de torn, en l’entorn de la major recessió econòmica mundial del s. XX, produïda per una crisi financera especulativa del capitalisme liberal.<br /><br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgG4-daoRDyhZyIqKFlCwJxVAwWg92AdZX3Qx4xg3ZRuzTrku6KtO1vL6SJmqCVm9rZDtoe9AwBvY7oh4Zqz5xn99A7rdEmOpjDNZQlqpcsVRNlLn7Fg1Eo3dmQxusYStbeX7_nl1A3otz9/s1600/Rep%25C3%25BAblica.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 225px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgG4-daoRDyhZyIqKFlCwJxVAwWg92AdZX3Qx4xg3ZRuzTrku6KtO1vL6SJmqCVm9rZDtoe9AwBvY7oh4Zqz5xn99A7rdEmOpjDNZQlqpcsVRNlLn7Fg1Eo3dmQxusYStbeX7_nl1A3otz9/s400/Rep%25C3%25BAblica.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5729791377411414466" /></a><br /><br /><br /><span style="font-weight:bold;">Aquella aposta per la ruptura democràtica és la nostra alternativa d’ara</span>, en un moment d’atac contra els drets democràtics, civils i socials de les classes populars en un Estat recentralitzador també amb la benedicció d’un altre borbó i sota la vigilància de la Dictadura dels Mercats en la major recessió i crisi econòmica del s. XXI produïda per l’especulació financera del capitalisme liberal.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-78896480281246989962012-03-27T07:43:00.001+02:002012-03-27T07:45:49.715+02:00ESQUIZOFRÈNIA O INTERESSOS DE CLASSE ?La dreta regionalista catalana (Convergència) ja ha finalitzat el seu congrés, i ho ha fet al més pur estil de l’amo oligarca català. Ara l’amo ja és l’hereu amb més de 97% dels vots. Suposem que aquest 2 per cent i escaig ja els deuen haver expulsat del partit, on s’ha vist que es pugui contradir l’amo, però que s’ha cregut aquesta gent !. Ara en Mas ja sap que el seu paper és de pubilla en un partit que ja no controla.<br /><br />El primer que s’ha encarregat de deixar clar l’Oriol Pujol com a Secretari General del partit és que Convergència no és un partit independentista i que ho serà quan tothom ho sigui. El segon, és que es sent molt orgullós de dur els seus cognoms, un cop ja ha rebut l’herència: qui neix ric, sense haver fet res serà igual o més ric. I el tercer, és que ell és independentista però reafirma que el partit no, és “catalanista-sobiranista”.<br /><br />Ens trobem amb un nou capítol del “peix al cove” i “l’ara no toca” quan es comença a dibuixar una majoria social per la independència del país. És un nou capítol d’un llibre desgraciadament conegut: un mur de contenció de l’independentisme per defensar els seus interessos de classe; perquè la realitat és que, com sempre han fet, la dreta regionalista catalana no té cap problema en retallar els drets civils i socials de les classes populars aliant-se amb els també hereus espanyols.<br /><br />L’interclassisme i la transversalitat que ha defensat Esquerra, Solidaritat, Reagrupament i d’altres amb el discurs de les essències pàtries ha aplanat un terreny que els deixa fora de joc i regalen l’hegemonia “independentista” a les classes dominants en detriment de les classes populars.<br /><br />Ara toca que l’Esquerra Independentista, més que mai, lideri la lluita de les classes populars pels seus drets civils, socials i per la independència, que no són una altra cosa que la lluita per la transformació social i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol i la constitució d’un Estat propi basat en la Justícia Social, la democràcia participativa i de la nació complerta, els Països Catalans. Una lluita que no només ha de ser contra l’imperialisme i l’explotació espanyola sinó també contra l’oligarquia catalana.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-61524990535336583172012-03-06T07:34:00.002+01:002012-03-06T07:38:16.614+01:00CRISI, RETALLADES I REFORMA LABORALLa crisi econòmica que patim des de fa ja 4 anys, i que alguns pronosticaven l’any passat que ja s’havia tocat fons, realment és un pou sense fons. Totes les mesures que els governs de la UE han realitzat, han fracassat i s’entesten en no voler adonar-se que és el sistema el que no funciona. És el capitalisme en la seva màxima expressió el que ens ha portat a la recessió en la que novament ens trobem.<br /><br />Una recessió que s’ha convertit en l’atac més visceral a les classes populars contra els seus drets civils, econòmics i socials. Un atac directe contra els drets, la llibertat i la seva democràcia, que tan es vanaglorien d’exportar-la a la resta de països del món, si cal amb les armes i com a víctimes la població civil d’aquests països.<br /><br />Estem davant d’una dictadura dels mercats en la que unes agències de ràting s’han convertit en policia política. Aquestes agències van ser creades per avaluar el risc de les transaccions financeres i que van fracassar quan van qualificar de molt positives les entitats financeres que van provocar el començament de la crisi. Ara aquestes agències són l’instrument del lliure mercat, els especuladors i els poderosos qui avaluen el deute d’un Estat, decidint si li cal una intervenció o les polítiques econòmiques i socials que han de dur a terme. Ni el propi Karl Marx, convençut que l’Estat era un simple agent del capitalisme, s’hagués imaginat mai que ara és el capitalisme el que avalua i jutja a l’Estat.<br /><br />I mentrestant, les classes populars continuen alienades a conceptes com “la classe mitja”, que el liberalisme ideològicament va implantar intencionadament en la societat i en el nostre modus vivendi. Un concepte que no té res a veure amb la realitat ja que s’articula en un concepte sociològic en base al poder adquisitiu. Però, el desequlibri de la relació entre capital i força de treball no ha fet més que augmentar. Com exemple, fa 30 anys els salaris suposaven a l’Estat espanyol el 53% del PIB, l’any passat el 46% i aquest any encara cauran més. De la UE, Espanya és l’Estat a on la bretxa social entre rics i pobres és més gran. Les facilitats de l’accés al crèdit i consumir com a “classe mitja” ens ha empobrit encara més i portat a la situació en la que ens trobem ara. Situació en la que el liberalisme ens ha portat de manera indiscriminada i arbitrària. <br /><br />La reducció imposada del dèficit públic no és una altra cosa que desmantellar l’Estat del Benestar. S’ataca directament a la Sanitat i a l’Educació, eliminant personal laboral, reduint els pressupostos i salaris del personal, etc. Es pugen impostos que graven més a les ja molt malmeses economies familiars que a les dels més rics. Per exemple, l’IRPF es basa en un 87% en les retencions del treball, i les del capital, només suposen un 3% del total. S’han eliminat impostos als més rics, com l’impost de successions que consolida que qui neix ric sense haver fet res serà igual o més ric. I en canvi no s’ha fet res a favor de la cultura de l’esforç i la justícia social. <br /><br />A més, la pressió fiscal a Espanya és del 52% però la pressió fiscal a Catalunya és del 56%. En definitiva, tot allò que minva els drets socials i econòmics de les classes populars, amb una clara voluntat de privatització d’aquests, creant una dualitat entre serveis públics gairebé destinats a la beneficiència envers un serveis privats de qualitat per qui pugui pagar-los. Un model que ens acosta més als Estats Units, en privatització dels serveis públics, i al Marroc, en drets civils, econòmics i socials, i ens allunya de la Unió Europea.<br /><br />No hi ha retallades a les despeses militars ni a tots aquells Ministeris i administracions estatals que són buides de contingut perquè les seves competències estan transferides a les Comunitats Autònomes. Tot això acompanyat d’un ferotge atac contra els dèficits dels territoris com a causants del dèficit estatal. Un contraatac recentralitzador de l’espanyolisme per recuperar una suposada sobirania, quan la realitat és que els mercats són qui li han arrabassat la sobirania.<br /><br />Per les classes populars dels Països Catalans aquest procés recentralitzador és encara més virulent, ja que per una banda, existeix un espoli fiscal gaire bé colonial, i per l’altra, les seves oligarquies regionalistes, encara retallen més que a la resta de l’Estat espanyol. Hem pogut veure com el Govern dels “millors”, sense cap mena de vergonya, han situat en els llocs dirigents de la Sanitat o de l’Agència Catalana de l’Aigua, per exemple, persones amb clars interessos en la privatització d’aquests serveis.<br /><br />Durant aquesta crisi estem patint i patirem també dues Reformes Laborals. La primera per un Govern estatal liberal amb inquietuds socials, que es vesteix de socialdemòcrata quan està a l’oposició; i la segona, per un Govern de la dreta més rància. Però no ens enganyem, la segona és el desenvolupament, fins a l’últim extrem desregulador dels drets laborals, de l’obertura del meló de la primera. No en va, ambdues han estat ideades i elaborades per les mateixes persones, i el Govern dels millors poc ha trigat en donar el seu suport.<br /><br />Dues Reformes Laborals, que amb l’excusa de la greu taxa d’atur que estem vivint, estan pensades més en beneficiar la sortida de les treballadores i els treballadors del mercat laboral que en la seva entrada i estabilitat, que és el que realment es necessita. A més, donen cobertura legal a l’arbitrarietat i a la imposició empresarial desprotegint a les persones treballadores i buidant les competències de control a l’Administració laboral catalana. I el Govern dels millors ni s’immuta davant de la pèrdua de competències i continua aplaudint. En definitiva, ens trobem davant del començament d’una època de feudalisme industrial que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur, als desnonaments, a l’exclusió social, ...<br /><br />Cal desmuntar mites. És completament fals que s’ha de retallar drets perquè no hi ha diners. El frau fiscal supera el 23% del PIB, l’economia submergida representa entre el 23 i el 25% del PIB mentre a Europa està entre el 10 i el 12%. No es fan polítiques fermes contra l’evasió de capitals a paradisos fiscals (21 empreses de l’Estat espanyol de l’Íbex 35 operen a paradisos fiscals). Cada any, un 25% de la riquesa generada no paga tributs, que en el cas de Catalunya suposa haver deixat d’ingressar 16.000 milions d’euros. En definitiva, per cada dòlar invertit en economia real productiva de béns i serveis se n’utilitzen més de 60 en l’economia virtual especulativa.<br /><br /><span style="font-weight:bold;">Les classes populars dels Països Catalans hem de prendre consciència de la situació i cap a quin futur ens porten a nosaltres i als nostres fills. Cal organitzar-nos, plantar cara i lluitar per transformar una falsa democràcia d’un Estat en mans dels mercats, en la que els partits anomenats “institucionals” només volen mantenir el seu status. Una democràcia que només necessita de la sobirania popular de la ciutadania cada quatre anys i en canvi cada vegada més li retalla drets civils, socials i econòmics.<br /><br />La Unitat Popular ha de ser una aposta ferma de dones i homes de les classes populars per la solidaritat entre els pobles del món, per la transformació social i la ruptura democràtica que ens porti cap a la Independència dels Països Catalans i la constitució d’un Estat basat en la democràcia participativa i en la Justícia Social. <br /></span>Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-18761893435651323382012-03-01T07:12:00.001+01:002012-03-01T07:15:51.199+01:00EL DESCONCERT ECONÒMICAquests últims dies hem pogut observar el debat, al Parlament de la CAC, sobre els pressupostos de la Generalitat per l’any 2012, juntament amb la llei d’acompanyament i les 5 lleis Òmnibus. Paral•lelament el President de la Generalitat se’n va a Madrid per entrevistar-se amb el senyor Rajoy amb el “Pacte Fiscal” sota el braç i com a tema prioritari de la trobada. <br /><br />Resultat, res de nou que ja no coneguem, més i més retallades i el “Pacte Fiscal” es va perdre entre els Monegros i Guadalajara.<br /><br />El més curiós ha estat veure com els liberals amb etiqueta de socialdemòcrates, PSC i Esquerra, es donaven cops de colze per donar suport als pressupostos de la dreta regionalista catalana. Fins i tot el PSC i CiU havien creat una comissió bilateral a tal efecte i a Esquerra se la considerava opció preferent. Tot això amb afalacs mutus de tots ells. <br /><br />Finalment, la dreta regionalista catalana es plegava davant l’abstenció del PP acceptant les seves esmenes, PSC i Esquerra escampant el seu atac de banyes i ICV amb un discurs ambigu com sempre, això si, en contra però sense model de país.<br /><br />D’anada cap a Madrid, havent perdut la maleta del “Concert Econòmic” abans d’arribar a Sants, d’allò que en recorden fan un “Pacte Fiscal”, i que un cop arribat en Mas a Atocha, era un paper en blanc. De tornada, suport a la Reforma Laboral, i respecte l’objectiu prioritari del viatge, un “ara no toca” digne del millor Pujol.<br /><br />Tots els partits vivint de la partitocràcia. Molta comèdia per mantenir el seu statu quo, ni ruptura democràtica ni transformació social, dia que passa any que empeny que ens fa a les classes populars cada vegada més pobres i els rics més rics, i si no tenim prou, amb una reforma laboral que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-44345277887777632712011-12-24T11:37:00.005+01:002011-12-24T11:43:40.362+01:00NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ...<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4-pF9gSK1ZHaIORBpUyD5V5MmXZgZg1FSf8-ngrAg775iFj88hATkAOdz5lR90NJS2YItlG5Mt3XdKPgSVaWIILSFOO1SBRufoGJDzyWDb0byTlGO2opXdcnciAUJ0wzdfGStk5Xt19hq/s1600/unitat.png"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 224px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4-pF9gSK1ZHaIORBpUyD5V5MmXZgZg1FSf8-ngrAg775iFj88hATkAOdz5lR90NJS2YItlG5Mt3XdKPgSVaWIILSFOO1SBRufoGJDzyWDb0byTlGO2opXdcnciAUJ0wzdfGStk5Xt19hq/s320/unitat.png" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5689642452693554514" /></a><br /><br /><br />Fa una setmana que es va produir el Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Un congrés en el que semblava que s’obririen de nou aquells debats que es van aparcar per apaivagar les tensions que provocaven les múltiples tendències, que es fusionaven en el congrés de fusió dels socialistes catalans de 1978 (PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i Federació Catalana del PSOE). Les tensions entre els que defensaven la sobirania del partit envers el PSOE, catalanistes, i els que defensaven més unitat orgànica amb aquest últim. En definitiva, ser el partit dels socialistes catalans o ser l’apèndix a Catalunya del PSOE.<br /><br />Setmanes abans s’afirmava des de tots els àmbits del Partit que seria un congrés de renovació, i es posava davant de la ciutadania els suposats debats congressuals: relació Catalunya-Espanya, fins i tot el dret a l’Autodeterminació, el grup parlamentari propi a Madrid, un perfil clarament catalanista, recuperació del Socialisme com a línia ideològica, la democràcia participativa, etc.<br /><br />En tres dies de congrés totes aquestes incògnites s’han esvaït; els dos suposats candidats catalanistes, Ros i Elena, s’uneixen en una sola candidatura per poder tenir possibilitats de guanyar, però finalment s’imposa l’aparell del Partit, representat per Pere Navarro, amb una àmplia majoria que gaire bé ha escombrat els catalanistes.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgsYa_l7LFQMAu3wmJIVYvYwmMEbgf00ReNErPrqX4F2924JHN72rvdoewJGQ8TN4xEbp5XtF5rV0SAX1XFoyZzZKnBwej1NF_VsEv6bbqo6dU5obWudCp6nZOkfcEyyAf1VEthR1bWvAcK/s1600/cartellcedoc_1974.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 153px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgsYa_l7LFQMAu3wmJIVYvYwmMEbgf00ReNErPrqX4F2924JHN72rvdoewJGQ8TN4xEbp5XtF5rV0SAX1XFoyZzZKnBwej1NF_VsEv6bbqo6dU5obWudCp6nZOkfcEyyAf1VEthR1bWvAcK/s320/cartellcedoc_1974.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5689643099852837522" /></a><br />Ha guanyat l’statu quo envers la renovació, ha guanyat la partitocràcia envers la democràcia participativa, ha guanyat la vinculació orgànica al PSOE envers ser un partit d’obediència catalana, i continuaran parlant de federalisme sabent que Espanya és “Una y no 51”, HA GUANYAT EL PSOE.<br /><br />Ideològicament fan una declaració de defensa de l’estat del benestar, una nebulosa que escombra al socialisme, a la transformació social, a la ruptura democràtica, al grup parlamentari propi a Madrid diferenciat del PSOE. Una renovació inexistent que els consoliden com el mateix que eren: liberals amb inquietuds socials.<br /><br />Només la memòria històrica els recordarà que un dia lluitaven PER UNA CATALUNYA LLIURE, ALEGRE I SENSE CLASSES.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-73040432575050421202011-11-23T18:18:00.001+01:002011-11-23T18:21:02.074+01:00UN 20N, 35 ANYS DESPRÉS,...Pot semblar una broma de mal gust, però no ho és. Fa 35 anys va ser un moment d’esperança per retrobar la llibertat arrabassada per un aixecament militar feixista; ara és la pèrdua de la minsa llibertat assolida, vigilada per la dictadura dels mercats amb la cobertura ideològica a l’Estat espanyol de la dreta més rància, casposa i espanyolista, hereva del franquisme. <br /><br />A Catalunya l’oligarquia regionalista es consolida com a primera força, un 19% de les persones amb dret a vot a Catalunya, i com “els vots legitimen les nostres polítiques” avui ja han anunciat les retallades, que van directament contra les classes populars. D’aquesta manera fan “l’esforç” que demanaven els mercats i el govern espanyol.<br /><br />L’esquerra espanyola dividida s’enfonsa. Izquierda Unida només és un petit trasvàs de vot del PSOE, i ni IU ni Equo han estat capaços de canalitzar el vot “indignat”. ICV, encara que es presenti com el referent de l’esquerra nacional (referent que ja ha abandonat Esquerra), era només la marca de referència a Catalunya de IU i Equo i continuen parlant d’un Estat federal quan a Espanya no hi ha federalistes.<br /><br />Esquerra ha fet una pre-campanya parlant d’independència, paraula que ha oblidat en plena campanya i centrant aquesta en l’espoli fiscal, fent l’ullet a Mas i la seva suposada proposta de pacte fiscal amb Espanya Mas. Ni una sola referència als drets civils i socials de la ciutadania, ni de transformació social, ni de ruptura democràtica, només al company Joan Tardà se li va sentir dir en un acte de campanya que Esquerra era el partit de les treballadores i els treballadors. <br /><br />I que quedi clar que Esquerra no són els meus enemics i m’alegro de que hagin mantingut els tres diputats, però continuen amb el tancament de files propi de qui considera el partit com un objectiu i no com una eina; continuen mirant a la seva dreta i no fan cap moviment d’acostament a l’Esquerra Independentista, de mobilització popular contra el que ens espera com a ciutadanes i ciutadans dels Països Catalans.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhwW1EdY1pVLAziXom8d5hk-zpYTbWq5fY7jp_z6ouN8FdqCfuxDrjIF50CQpGzXzEcThQnNhas7EZ2LAzsEnnB3WnrDKDI7inQrPC1cU0ycLbzkZVpn4V2WoWMVD4-APQwekj_AW1HVYMU/s1600/mani11S+copy.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 267px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhwW1EdY1pVLAziXom8d5hk-zpYTbWq5fY7jp_z6ouN8FdqCfuxDrjIF50CQpGzXzEcThQnNhas7EZ2LAzsEnnB3WnrDKDI7inQrPC1cU0ycLbzkZVpn4V2WoWMVD4-APQwekj_AW1HVYMU/s400/mani11S+copy.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5678242361658102258" /></a><br /><br />Davant d’una situació que aprofundirà les diferències entre classes, només ens queda l’organització i la mobilització de les classes populars en lluita per la ruptura democràtica amb l’Estat, amb un model social de país clar i pel poble, ens cal la Unitat Popular. <br /><br />Independència i Socialisme !Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-38262363113583287082011-09-21T10:00:00.002+02:002011-09-21T10:13:49.644+02:00ESQUERRA: Retorn al passat ?Ja fa temps que volia escriure i valorar els resultats electorals d’Esquerra, però he optat per esperar i tenir una certa distancia temporal envers el fet, a més de poder observar el camí que volen emprendre i la renovació i/o debats que volen realitzar. Intentaré fer un esforç de concreció i simplificació, malgrat la dificultat, i resto obert al debat i aclariment de les meves afirmacions.<br /><br />En matèria electoral hem vist com s’estimbaven en les autonòmiques però milloraven lleugerament a les municipals. En les primeres es renuncia al període de govern del tripartit, donen per difunta l’Esquerra Nacional i miren cap a la seva dreta (CiU, Solidaritat, Reagrupament,...), i en les segones continuen mirant a la seva dreta però el treball local de la base estabilitza una tendència a la baixa.<br /><br /><span style="font-weight:bold;">La participació institucional i la mobilització</span><br /><br />El suposat pragmatisme que obliga el treball institucional ha fet perdre de vista a Esquerra que aquestes institucions estan sota el règim jurídic espanyol i que limita qualsevol intent de ruptura democràtica i els propis objectius. A més, la casi dedicació exclusiva a l’actuació institucional ha restat capacitat de mobilització a les bases i aquesta s’ha limitat a ser comparsa d’altres o quan toca tradicionalment. Han perdut la perspectiva de que el treball de base és qui proporciona els vots, a més d’agreujar la ja dèbil cohesió interna del partit.<br /><br />L’excepció ha estat a nivell local, que no per tenir autonomia sinó per abandonament de la direcció del partit, han sabut coordinar la representació institucional amb el contacte amb la ciutadania. Aquesta separació de l’actuació nacional amb la local ha produït també que no s’abordessin a temps els debats oportuns i derivessin cap a l’autodestrucció que han suposat diferents fórmules messiàniques i l’egolatria de la direcció nacional.<br /><br /><span style="font-weight:bold;">On és l’Esquerra Nacional ?</span><br /><br />L’any 1994 entro al partit de forma individual, anteriorment ho havien fet gent procedent de Catalunya Lliure – PSAN i de l’Assemblea d’Unitat Popular, de l’entorn d’aquesta última és d’on jo procedia. La meva tossudesa de lliure pensador va fer que no entrés abans en grup ja que volia reflexionar tranquil•lament la meva decisió. Malgrat la idea d’agrupar l’Esquerra Independentista en una sola organització era molt atractiva i desitjada, el lideratge del partit per l’Àngel Colom em generava molts dubtes, a més de considerar que no s’havia tancat encara correctament la crisi de l’independentisme dels anys 90. <br /><br />L’entrada posterior a l’escenari de Pilar Rahola i el seu tàndem amb Colom en el lideratge, va esvair tots els meus dubtes: o marxava del partit o treballava per construir el que aleshores ja anomenàvem l’Esquerra Nacional. La sort que vaig tenir de militar al Casal Lluís Companys de Sant Andreu de Palomar, va fer apaivagar l’efecte dels atacs constants i furibunds d’aquest tàndem i els seus acòlits. I no m’estendré més sobre aquest tema sobradament conegut.<br /><br />En el Congrés de Vilafranca el 1996 s’imposa l’estratègia d’Esquerra Nacional i es comença a treballar en aquest sentit (per exemple: Esquerra és present com observadora a la Internacional Socialista). Aquesta estratègia no és nova, Esquerra assumeix el paper que Nacionalistes d’Esquerra pretenia als anys 80. El partit es situa com “l’Esquerra Nacional seriosa i responsable” i posa el seu gra de sorra per a que l’objectiu d’independència nacional sigui present en el debat polític i social. <br /><br />Sense adonar-nos, es començaven a configurar uns lideratges que es convertirien amb el temps en personalismes, als que s’afegirien d’altres de nous, que han portat al partit a un creixement espectacular, no previsible en aquell moment, fins a la caiguda en picat en la que Esquerra es troba ara. Per un costat, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, i per l’altra, Jordi Portabella. Aquest últim era qüestionat per ser persona de confiança de l’Àngel Colom i va optar per: “estàs amb mi o en contra meva”. Se’n va sortir i va fer de la Federació de Barcelona un lobby de xantatge constant a la direcció nacional. <br /><br />Així arribem al primer tripartit i durant aquest es van creant les diferents famílies que acaben provocant la crisi interna que ens porta fins al dia d’avui. <br /> <br />No em recrearé més en l’evolució ja que semblen les meves memòries polítiques, però crec que era necessària per poder-nos preguntar: <br /><br /><span style="font-weight:bold;">I el debat ideològic ?</span><br /><br />En primer lloc, qualsevol idea de transformació social i ruptura democràtica es queda a les portes de la creació del primer tripartit. Esquerra comença un procés d’estructuració que l’acaba convertint en un partit convencional (segueix casi mimèticament els vicis del PSC i de ICV, aquests en menor mesura), a més de començar a seguir estratègies i tàctiques a curt termini sense relació entre elles i sense debat intern, que desorienta i desmotiva a la militància de base. <br /><br />L’estratègia es basa teòricament en l’acord de govern catalanista i d’esquerres, però primerament la tàctica no segueix cap línia de coherència amb aquesta estratègia, i després cadascun dels tres partits es dedica a buscar les contradiccions de l’altre. <br /><br />En el segon tripartit, es prescindeix d’estratègia, no existeix cohesió interna, les bases estan completament desmotivades i la visió de la realitat social i econòmica cada vegada és més estreta. Comencen les escissions i els abandonaments de “Reagrupament” i “Esquerra Independentista” (que serà un dels grups que formarà Solidaritat Catalana) que sota un clar lideratge egòlatra s’erigeixen com a defensors de les essències pàtries i comencen un procés de desestabilització del partit seguint el joc dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. En definitiva la majoria de la base militant i simpatitzant està desorientada davant del sectarisme intern i extern.<br /><br />Des del Congrés de Vilafranca, l’estratègia política i social s’ha basat en la definició d’ “esquerra no dogmàtica” i de maximalismes ideològics, basats en declaracions genèriques de la tradició de l’esquerra catalana, que marca la Declaració Ideològica del partit. I en tots aquests anys no ha hagut cap mena d’esforç de debat ideològic per actualitzar-los a la realitat social i econòmica del moment amb la base i dotar d’un mínim de coherència compartida a l’acció política institucional.<br /><br />A més, l’equidistància del partit, proclamada a tort i a dret, no ha permès fer una crítica directa contra el regionalisme conservador de CiU i l’exclusivitat de la tasca institucional ha fet que Esquerra no mobilitzés a les seves bases i a la societat contra els atacs a Catalunya i als drets socials i nacionals de la ciutadania. En definitiva, una actitud estàtica incapaç de plantar cara al dinamisme dels esdeveniments provocats pel règim jurídic estatal i la caverna espanyola. <br /><br />Cal esmentar que darrera de la definició “esquerra no dogmàtica”, existeix una gran virulència contra tot allò que vagi més enllà de la socialdemocràcia d’amplis sectors del partit que ha propiciat l’entrada de liberals “amb inquietuds socials” i la dilució de la socialdemocràcia. Un abandonament de contingut social en plena crisi econòmica i d’atac cap als drets socials i nacionals de les classes populars.<br /><br />Aquesta ambigüitat ideològica, allunyada d’estratègies de transformació social, de democràcia participativa i mobilització popular, ha anat portant al partit cap a una transversalitat que mira a CiU i als escindits de les essències pàtries, en definitiva a la dreta catalana.<br /><br />Una esquerra no dogmàtica que d’una actitud de no acostament a la seva esquerra (l’esquerra independentista) i als moviments civils i socials, assumint les seves reivindicacions, fent-los partícips de l’acció institucional i mobilitzant les bases i la societat en defensa dels drets civils i socials, n’ha fet dogma. La por al sectarisme l’ha fet sectària.<br /><br /><span style="font-weight:bold;">El procés congressual</span><br /><br />L’experiència de govern a la Generalitat finalitza amb l’abandonament del partit de Josep-Lluís Carod-Rovira per la porta del darrera espolsant-se la responsabilitat dels fracassos del partit. Jordi Portabella i Oriol Amorós, no assumint la seva responsabilitat en la davallada i fracàs de les municipals a Barcelona. Joan Puigcercós que deixa la presidència del partit i Joan Ridao, la secretaria general i el cap de llista a les espanyoles, donant pas a Oriol Junqueras, Marta Rovira i Alfred Bosch com a President, Secretària General i candidat a les espanyoles respectivament.<br /><br />Un procés que s’ha pogut seguir a les xarxes socials, en els mitjans escrits, digitals... a on, en alguns casos, els atacs al partit, pels mateixos dirigents, militància, etc. eren dignes de la caverna espanyola. <br /><br />Un procés congressual que acosta a Esquerra a CiU i a la formació d’un Front Independentista buit de contingut, interclassista i transversal. És un retorn al passat però sense Colom i Rahola. <br /><br />Companyes i companys espero, malgrat tot, retrobar-nos pel camí de la defensa dels drets socials i nacionals de les classes populars dels Països Catalans.<br /><br />INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME<br />Salut i Revolta !<br /><br />setembre 2011Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-994856302184346962011-08-20T12:14:00.003+02:002011-08-20T12:17:53.505+02:00TORNA TORQUEMADANo fa gaires dies, cap a 2/4 de 10 de matí, passava pel Passeig del Comte Guifré de Sant Joan de les Abadesses i van desfilar davant meu un dos cents joves amb banderes vaticanes mentre un capellà els ruixava amb aigua mentre els beneïa. No em recordava de la visita del papa a Madrid. Vaig parlar amb diferents persones del poble sobre que els semblava i la resposta era la mateixa: “no sé que foten aquí, que se’n vagin a Madrid.
<br />
<br />Aquell mateix dia llegia a la premsa que els bisbes catalans demanaven respecte cap els catòlics ja que paguen impostos i que Duran i Lleida estava molt emprenyat i considerava un atac a Catalunya el que no el convidessin a rebre aquest ex-oficial de les SS que li diuen “sant pare”.
<br />
<br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJrHavspZ8SSAoTCMr-Z39HjTPIV_ICOenzkqsnEsExmzNV9HoGUX9Yyf1e6xG7ntBBWJBXwTecb9Raz8Srf-VAiePHxwm0H8WgzK3WrhWG7jRdTC4SRpu93Nhkyom89X5IRhouE_YNMB-/s1600/jmj.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 267px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJrHavspZ8SSAoTCMr-Z39HjTPIV_ICOenzkqsnEsExmzNV9HoGUX9Yyf1e6xG7ntBBWJBXwTecb9Raz8Srf-VAiePHxwm0H8WgzK3WrhWG7jRdTC4SRpu93Nhkyom89X5IRhouE_YNMB-/s400/jmj.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5642879834278118626" /></a>
<br />
<br />Després, en el telenotícies veig que han detingut un jove mexicà membre del voluntariat de l’organització de la visita del presumpte “sant pare” que reclutava voluntaris per atemptar contra la manifestació convocada per organitzacions laiques i com es barallaven joves catòlics entre ells, uns partidaris dels preservatius i els altres partidaris de l’abstinència sexual.
<br />
<br />Avui llegeixo que una de les perles que ha deixat anar el presumpte “sant pare” és: “s’ha de combatre el relativisme amb radicalitat catòlica” o “el nostre déu és l’únic i veritable”.
<br />
<br />Sempre he respectat i respectaré les creences individuals sempre que no siguin en contra dels drets humans, civils i socials individuals i col•lectius, però davant de l’esmentat: com tenim la barra de criticar l’islamisme i permetre que el fonamentalisme catòlic faci aquestes exhibicions de força i intolerància financiat amb diners públics. Tothom hem de pagar impostos, i l’església catòlica com institució no ho fa, rep diner públic i és una de les més grans propietàries patrimonials del món. Li regalo al senyor Duran i Lleida el seu papa i que ens deixin tranquils als catalans, ni ell, ni CiU ni cap altre partit són Catalunya, la nació és de la ciutadania.
<br />
<br />Tristament comprovo que el retrocés de llibertats civils i socials i de democràcia ens porta cap els temps foscos de la inquisició, de la persecució dels lliures pensadors,... i els inquilins del Valle de los Caídos resten feliços al seu forat veient que ho va deixar tot “atado y bien atado” i que “España es la reserva espiritual de Occidente”.
<br />
<br />Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-89719812133330656962011-06-25T09:10:00.003+02:002011-06-25T09:21:09.830+02:00COM DIRIA EL MEU AVI: NO HI HA MÉS RUC QUE EL POBRE QUE VOTA A LA DRETA - VALORACIÓ ELECCIONS MUNICIPALS 2011<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiIOXM0cvl3p1aOQDHs7p9oiQTiGKSDBMNvSoYElxF0qpyy-FEi2LDQ9CEexgjurA2WAUJkD3wibvDCATGLSaWYFWKzxd275xP59HwdsQ6BEqJR76bivlYYjhwgFZaS8piE2rYTdlgcbVRx/s1600/ruc+i+brau.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 278px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiIOXM0cvl3p1aOQDHs7p9oiQTiGKSDBMNvSoYElxF0qpyy-FEi2LDQ9CEexgjurA2WAUJkD3wibvDCATGLSaWYFWKzxd275xP59HwdsQ6BEqJR76bivlYYjhwgFZaS8piE2rYTdlgcbVRx/s400/ruc+i+brau.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5622052887000083522" /></a><br /><br />Abans de començar a parlar de valoracions electorals vull esmentar el que recentment va manifestar Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia i ex-cap del Banc Mundial, : “l’austeritat dels governs no ajuda a sortir d’una situació amb una gran debilitat en el consum intern, en la inversió i en les exportacions…” afirma “el dèficit no ha estat el causant de la crisi, ans al contrari…” en aquest sentit ha recriminat que els rescats europeus són una forma de "protecció dels bancs europeus que s'han endeutat moltíssim" i que el deute del sector privat s'ha traslladat al sector públic, que és qui ha de respondre per ell. Ha criticat també les polítiques d'austeritat que els governs europeus i nord-americans estan aplicant per reduir el dèficit, ja que considera que donaran una sortida a la crisi, però amb un estatus d'economies "febles". En definitiva, mentre els poderosos es continuen repartint beneficis, les classes populars pagarem els seus deutes i sortirem de la crisi molt pitjor del que ara estem i amb menys drets civils i socials.<br /><br />No podem obviar que aquestes eleccions han estat marcades primer per les mobilitzacions contra les retallades, segon, per l’acampada dels “indignats” arreu del país i de l’estat espanyol i tercer, l’increment electoral de propostes xenòfobes inclosa la del PP.<br /><br />La victòria de CiU i el creixement del PP a Catalunya i la victòria d’aquests últims a la resta del territori dels Països Catalans marca clarament una tendència a la dreta de les polítiques públiques i per tant un aval per més retallades i polítiques neoliberals. Una mostra és la supressió de l’impost de Successions de CiU , o la bonificació en l’IRPF de les assegurances privades de Salut, aquesta última a proposta del PP, la voluntat de continuar retallant els salaris a la funció pública o els pressupostos de la Generalitat que condemnen a la privatització de serveis públics i fer d’aquests un serveis de segona, la llei òmnibus, co-pagament de la sanitat, peatges a les autovies, privatitzacions...<br /><br />És el començament del futur que ens espera avalat per les urnes, els rics més rics i les classes populars pagant la seva crisi. A més, l’increment electoral de la xenofòbia pot causar una fractura social per la criminalització de la immigració i la implantació d’un estat policial, com ja ha demostrat el Conseller Puig amb l’actuació contra “els indignats” de la Plaça Catalunya o la seva proposta de modificació del codi penal per detenir preventivament a aquells que tinguin antecedents de desordres davant de qualsevol concentració massiva, que recorda a “la calle es mía”.<br /><br />I el cas de la xenofòbia és molt preocupant ja que actituds com la d’incloure propostes d’aquesta mena als programes dels partits per tal de neutralitzar el discurs o donar entrada en els pactes municipals a les marques xenòfobes per diluir-les, és fals, el que realment fan és consolidar-les dins de la normalitat social (com a patalogia social) i no tractar-les com el que realment són: feixistes. Per aquesta qüestió si que cal reformes del codi penal i no per donar via lliure al Sr. Puig per reprimir a la ciutadania que no comparteix i que no són “gent d’ordre” com ell.<br /><br />A més, el moviment de la indignació, malgrat mostrar-se propositiu envers un canvi de sistema i contra la partitocràcia, és possible que hagi castigat les opcions progressistes a les urnes. Un moviment que genera dubtes sobre el seu propi futur, que ha nascut mimèticament al de Madrid i que cal que s’organitzi des d’una perspectiva catalana, amb la seva pròpia idiosincràsia, de model de país, pel dret a decidir (l’autodeterminació com a principi fonamental de la democràcia), de defensa i resistència en un context de retallada dels drets civils i socials a Catalunya i solidaritzant-se amb la resta de territoris de l’estat espanyol.<br /><br />I l’esquerra del nostre país en catarsi diària, desorientada, amb lluites internes pel poder, oblidant-se de la ciutadania i amagant sota l’estora el primer període de govern d’esquerres al nostre país després del 1936. El PSC creant cada dia un corrent d’opinió nou i ICV lloant els seus 5 regidors de Barcelona quan s’han enfonsat a la resta de comarques del país fora de la Regió Metropolitana de Barcelona. Els primers no abordant el debat de ser un partit d’esquerra nacional catalana, aparcat en el congrés de fusió dels socialistes catalans, rematat per Felipe González el 1982 amb la desaparició del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, i apostar clarament per les polítiques d’esquerres i per deixar de ser un partit sucursalista del PSOE. Els segons divagant sense plantejar seriosament si tenen un espai propi en l’esquerra nacional catalana sent un reducte del passat o participant en algunes de les opcions ja existents per ajudar a construir i no dividir. I al cas d’Esquerra li donaré de menjar a part més endavant i a l’ascens de les CUP arreu del país també.<br /><br />Com a final d’aquest post, arribo a la conclusió que hauria d’ampliar el seu títol i haver posat: NO HI HA MÉS RUC QUE EL POBRE QUE VOTA A LA DRETA O A LES ESQUERRES QUE FAN POLÍTIQUES LIBERALSJoan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-31180702961863816452011-03-25T20:07:00.001+01:002011-03-25T20:09:59.380+01:00JOAN LAPORTA REPRESENTA L’ESQUERRA NACIONAL ?Avui es celebra el Congrés de la Federació de Barcelona d’Esquerra en el que s’ha d’aprovar la candidatura a les eleccions municipals. Una candidatura en la que dels cinc primers noms, dos són d’Esquerra (Jordi Portabella i Ester Capella), dos de Democràcia Catalana (Joan Laporta i Anna Arqué) i un de Reagrupament (Ignasi Planas). Una candidatura a on el partit fantasma de Joan Laporta té una presència que pot resultar, com a mínim, desproporcionada pel que representa.<br /><br />I el problema és aquest: què representa ? Unitat, transversalitat,... de què? Amb tot el respecte cap a Joan Laporta, fins ara la seva participació en política és, si més no, esperpèntica i la seva experiència política anterior, ho deixaré en dubtosa.<br />Joan Laporta va participar en la construcció del Partit per la Independència (PI) d’Àngel Colom i Pilar Rahola, mentre a Esquerra iniciàvem el camí de la construcció de l’Esquerra Nacional. I ja sabem a on van acabar aquests dos personatges, el primer totalment integrat a Convergència i la segona com a “biògrafa off the record” de l’actual President de la Generalitat, Artur Mas.<br /><br />Esquerra ha comès molts errors en el govern tripartit, però el més gran ha estat renunciar a l’obra de govern, legislativa i executiva, no gestionant el debat intern i no construir paral•lelament espais més amplis d’esquerres i sobiranistes. Hem passat de culpabilitzar a la societat de no entendre les nostres raons per haver format part del primer govern d’esquerres després de la República, sense pensar que com a mínim no les hem sabut o no les hem volgut transmetre, a buscar fitxatges mediàtics sense cap contingut social.<br /><br />Si Esquerra vol continuar construint l’Esquerra Nacional no serà mitjançant la transversalitat, personatges mediàtics i urgències electorals, sinó a partir d’un debat tranquil, obert i democràtic, prescindint d’aquells que van donant carnets de puresa independentista i sumant a tothom que sigui favorable als interessos de les classes populars.<br /><br />El debat no ha de ser la independència sinó el model d’Estat, el model de societat que volem construir sense imposar unes sigles. Cal crear una estructura d’Esquerra Nacional que superi l’actual model de partits i que agrupi a persones, a associacions, a entitats polítiques i socials, prescindint d’interessos partidistes i personalistes, que sigui realment una alternativa per assolir un model social en un Estat lliure. <br /><br />L’Esquerra Nacional només pot entendre la independència del nostre país des de l’esquerra.<br /><br />Companyes i companys d’Esquerra, no sóc disciplinat amb qui gira a la dreta; aquesta vegada no compteu amb mi i no tindré cap càrrec de consciència, ans el contrari, seguiré intentant treballar humilment creant espais d’Esquerra Nacional com he fet els últims 29 anys.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-59361066689657143122010-06-29T16:37:00.002+02:002010-06-29T16:43:50.996+02:00SOM UNA NACIÓ<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6nXnfwxjL_4715sTFd30mekEE8Vea7gg5iODdo6ww4OExoxHrwWY7ICw6tYBsN8bMSklDMyVakb-bfxqJ8QlDMG1QhtULyD-uDdpBSGZt6PQoaq0fRQPQIxPESNZ4lrOsgQTKEB-k7siL/s1600/capcalera_nota_aixi_no.bmp"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 60px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6nXnfwxjL_4715sTFd30mekEE8Vea7gg5iODdo6ww4OExoxHrwWY7ICw6tYBsN8bMSklDMyVakb-bfxqJ8QlDMG1QhtULyD-uDdpBSGZt6PQoaq0fRQPQIxPESNZ4lrOsgQTKEB-k7siL/s400/capcalera_nota_aixi_no.bmp" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5488205449958179122" /></a><br /><br /><br /><span style="font-weight:bold;">Resolució del Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya davant la sentència<br />del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya</span><br /><br /> <br /><br /><br />Davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, el Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya resol:<br /><br /> <br /><br />1.- <span style="font-weight:bold;">El Tribunal Constitucional no hauria d’haver acceptat el recurs contra el text de l’Estatut</span> en la mesura que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, negociat i aprovat per les Corts espanyoles i referendat pel poble de Catalunya. <br /><br />2.- <span style="font-weight:bold;">El Tribunal Constitucional està mancat de legitimitat per abordar la interpretació del text estatutari aprovat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.</span> La caducitat del mandat d’alguns dels seus membres, la seva evident politització, així com el penós recorregut de gairebé 4 anys que ha trigat a emetre sentència, invaliden qualsevol autoritat moral i encara més si contradiu la decisió sobirana del poble de Catalunya expressada democràticament.<br /><br />3.- La UGT de Catalunya manifestem la nostra ferma voluntat, que fem extensiva a la resta de la societat catalana, de recuperar el que ens ha arrabassat el Tribunal Constitucional, <span style="font-weight:bold;">expressant de forma inequívoca el nostre compromís amb l’avenç en l’autogovern de Catalunya. </span>Així, reclamem la recuperació de l’ampli consens social i polític assolit pel text del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 com a via imprescindible per a afrontar la situació creada després de la sentència. <br /><br />4.- <span style="font-weight:bold;">La UGT de Catalunya fa una crida al conjunt de la ciutadania perquè participi de la manifestació que tindrà lloc el dia 10 de juliol</span>, i que convoca la societat civil catalana. Ha d’esdevenir una demostració de la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país d’avançar en l’autogovern sense renunciar a cap de les fites que decidim que són necessàries en aquest camí per aconseguir l’objectiu.<br /><br />5.- La UGT de Catalunya es fa ressò de les paraules del President de la Generalitat quan afirma que <span style="font-weight:bold;">la defensa del nostre Estatut no és un atac a la resta de pobles d’Espanya</span>. Ans al contrari, la nostra voluntat d’entesa amb la resta d’Espanya passa necessàriament per l’acceptació de la nostra realitat nacional, el respecte a la pluralitat i l’esforç per la convivència i la cohesió social. Amb qui s’enfronta Catalunya és amb el Partido Popular i amb el Tribunal Constitucional, que promou i sentencia l’agressió contra el nostre Estatut.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-27330831185573409032010-05-19T07:57:00.002+02:002010-05-19T08:03:43.833+02:00Zapatero, la UE i l’amic Obama<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcKJ3MiRfB33CoR2zGaB-8R5LXm0iS8xZS-9Ny4b09-YOD99aynEZuiawT61ISpdKkkCx25EZZM_BoqKzP1_uqZsswWeR6IHiPO-SZfYoQgSe-nNMprcWfKcUE8qebaix8DirZlVHb3YOl/s1600/novecento.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 202px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcKJ3MiRfB33CoR2zGaB-8R5LXm0iS8xZS-9Ny4b09-YOD99aynEZuiawT61ISpdKkkCx25EZZM_BoqKzP1_uqZsswWeR6IHiPO-SZfYoQgSe-nNMprcWfKcUE8qebaix8DirZlVHb3YOl/s400/novecento.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5472856998235758562" /></a><br /><br /><br /><br />Després de la Reforma Laboral, ja s’ha anunciat la retallada al Sector Públic, a les pensions,.. . en definitiva a tot allò que fonamenta l’Estat del Benestar i que ja vaig comentar fa uns mesos després de les campanyes mediàtiques de descrèdit a tot el que fos Públic.<br /><br />Aquesta crisi econòmica que estem patint d’una manera molt virulenta, produïda pel liberalisme d’ideologia conservadora, especulativa i “regulada” pel lliure mercat, va començar anunciada com a crisi del capitalisme que s’havia de refundar com a solució. <br /><br />La solució és la mateixa de sempre. Aturats,pensionistes, treballadors, pagesos, autònoms dependents, botiguers, petites empreses, funcionaris,... som els únics que pagarem la crisi. Una mostra més d’alienació de les classes populars envers els poderosos. I encara alguns d’aquests parlen de la “classe mitja”. Els torno a anomenar <span style="font-weight:bold;">classes populars</span> tal i com ho fèiem fa uns anys en un esforç d’actualitzar, ja que alguns consideraven anacrònics: proletariat, classe obrera, etc. <br /> <br />Encara recordo el comentari d’una persona que es manifestava compungida perquè havia deixat de ser milionària per l’entrada de l’euro. Era una jubilada amb un cert patrimoni producte dels esforços familiars treballant total la vida per compte d’un altre.<br /><br />Les classes populars s’han de mobilitzar per donar respostes a la crisi: <br /><br />- Cap retallada als drets social assolits i cap retallada a qui ho garanteix, el Sector Públic.<br />- Mesures que augmentin la pressió fiscal sobre els grans patrimonis i la seva successió.<br />- Augment de la progressivitat de l’IRPF pels ingressos més alts, dels alts càrrecs i directius privats i públics.<br />- Reducció de salari i dietes dels governants i dels alts càrrecs militars.<br />- Reducció d’ingressos de la família reial i l’església catòlica, la propietària patrimonial més important de l’Estat espanyol.<br />- Regulació del sistema financer i control de les activitats especulatives, frau fiscal, evasió de capitals a paradisos fiscals, etc.<br />- Etc.<br /><br />Segur que després d’una minsa aplicació de tot l’esmentat no només no estaríem en la situació en la que ens trobem sinó que començaríem a veure indicis reals de sortida de la crisi i sent segurament més competitius.<br /><br />Només en aquesta situació i condicions, les classes populars potser ens podríem plantejar el parlar de Reformes Laborals, etc.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-28337236382367296662010-04-20T09:43:00.005+02:002010-04-20T09:51:37.197+02:00La resposta de la UGT de Catalunya al Constitucional<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhC54uCB6f3wfy2aFMDJxpQvVLBXhqbHTYkZuttHAKrmQTSX78u5HBqgEzURT7eeqWKROSpRxp2EafCyXGNwoEhf9HNBvaXD42ZCFRnrewvZYvlqDgiKXddoDW0pXKBwHMcuQBIBo4StFbi/s1600/foto-ugt-nacio-3.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 266px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhC54uCB6f3wfy2aFMDJxpQvVLBXhqbHTYkZuttHAKrmQTSX78u5HBqgEzURT7eeqWKROSpRxp2EafCyXGNwoEhf9HNBvaXD42ZCFRnrewvZYvlqDgiKXddoDW0pXKBwHMcuQBIBo4StFbi/s400/foto-ugt-nacio-3.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5462124138127786978" /></a>Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-76398982609080093512010-03-11T15:45:00.002+01:002010-03-11T15:49:51.064+01:00El Dèficit Públic no es soluciona a costa del Sector PúblicL’Administració Pública és la garantia de prestació de serveis PÚBLICS. I ho dic amb majúscula, ja que malgrat les crítiques són la imatge de l’existència de l’Estat del Benestar, encara que molt pobre per les meves preferències.<br /><br />Moltes vegades la ciutadania carrega contra els serveis públics i en reclamen més, i alhora manifesten que volen pagar menys impostos. Sincerament, en els serveis públics menys impostos suposen menys serveis i a la vegada la seva privatització. En definitiva, pagar uns serveis privats més cars que els públics, no a l’abast de tothom i de dubtosa qualitat, ja que ha quedat més que demostrat amb la crisi que patim, que lliure mercat no és sinònim de garantia de res.<br /><br />La dreta i el liberalisme s’entesten en fer campanyes de descrèdit als mitjans de comunicació contra el Sector Públic i les seves treballadores i treballadors. Si comparem la nostra situació amb altres ens trobem que el percentatge de persones adultes (de 15 o més anys) que treballen en el sector públic és, en la gran majoria de països de la UE-15, major que aquest percentatge a Catalunya (8,31%) o a Espanya (9,51%). Així, a Gran Bretanya és un 14,57%, a Irlanda un 12,26%, a França un 17%, a Holanda un 16%, a Bèlgica un 16%, arribant a xifres fins i tot majors en els països escandinaus: Dinamarca un 26%, Finlàndia un 19% i Suècia un 21%, sent aquests últims països els que el prestigiós Economic Policy Institute, de Washington, inclou entre els de més èxit en l’OCDE per la seva capacitat emprenedora. Tals dades mostren que el problema existent a Catalunya i a Espanya és precisament el contrari al que aquells informes i autors assenyalaven: el sector i ocupació pública no és massa gran. Al contrari, és massa baix.<br /><br />Els treballadors públics de Catalunya suposen el 3,9% de la seva població, o el que és el mateix, que cada funcionari s'ha d'ocupar de 25,6 ciutadans. La comparació amb la mitjana espanyola, on els funcionaris han de prestar servei a una mitjana de 17,7 ciutadans, posa en evidència la falta de recursos humans que pateix el sector públic català. Si ho comparem amb les Comunitats Autònomes amb més dotació de personal públic: Extremadura (11,8 ciutadans per funcionari), Castella i Lleó (14,8) i Madrid (15), Catalunya encara surt més mal parada, és a la cua d’Espanya i d’Europa.<br /><br /><span style="font-weight:bold;">Al Sector Públic Català no li cal congelacions ni rebaixes salarials i menys encara disminuir els seus efectius. La Societat Catalana ha de reclamar més progressivitat fiscal, que paguin més els que més tenen, persecució de l’evasió fiscal i de l’economia submergida i reduir el manteniment de Ministeris de l’Estat com Sanitat, Educació o Ciència i Innovació (competències que han estat cedides). Aquesta última si que seria un principi de federalització de l’Estat espanyol i de posar en valor els nostres impostos.</span><br /><br />A partir d’aquí podrem començar a parlar d’optimització de la Gestió Pública.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-87174894631730206052010-02-16T10:07:00.002+01:002010-02-16T10:13:42.367+01:00EZKER ABERTZALEA 15 de febrer de 2010<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHCsQXVzfApuAA78sPaApjClbUNQSwsi6jucABZSPGwsVEOiulO3WC-stZL-QO3433QZdWNM9H8TqJ6V0muMs9ii6Nqvcn43gkU2fGH56rejnBcH5OfVlAfq2l3cBgmBSKu_A__C7XAZ5c/s1600-h/logo.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 112px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHCsQXVzfApuAA78sPaApjClbUNQSwsi6jucABZSPGwsVEOiulO3WC-stZL-QO3433QZdWNM9H8TqJ6V0muMs9ii6Nqvcn43gkU2fGH56rejnBcH5OfVlAfq2l3cBgmBSKu_A__C7XAZ5c/s400/logo.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5438766902282490290" /></a><br /><br /><br /><br />La Izquierda Abertzale ha reunido este fin de semana a sus Asambleas Territoriales de<br />Araba, Bizkaia, Gipuzkoa y Nafarroa, congregando a cerca de 600 militantes<br />independentistas en representación de los más de 270 pueblos en los que la Izquierda<br />Abertzale ha realizado su proceso de debate a lo largo de los últimos meses.<br /><br />Mediante la realización de estas Asambleas Territoriales la Izquierda Abertzale ha dado por concluido el debate en el que ha definido y decidido su estrategia política.<br />En dichas asambleas la militancia ha realizado un análisis de la situación política de Euskal Herria y se ha valorado el proceso de debate tras lo que se ha definido la planificación política de la Izquierda Abertzale para el 2010. Por ultimo, las Asambleas Territoriales han ratificado la resolución1 “Zutik Euskal Herria”, que recoge las conclusiones del debate y la apuesta política de la Izquierda Abertzale.<br /><br />Los siguientes son los contenidos más destacables de dicha resolución:<br /><br />1. La fase política a la que se dirige Euskal Herria es la fase del cambio político, por medio del Proceso Democrático. Es decir, una vez creadas las condiciones del<br />cambio, llega la hora de realizarlo. Por consiguiente, el objetivo de esa fase política es llevar a cabo este cambio político, logrando el marco democrático que ofrezca las suficientes bases para que todos los proyectos políticos sean defendibles y materializables en nuestro país. Alcanzando así una paz estable y duradera para Euskal Herria. Asumir la apuesta de materializarlo ha exigido y exige cambios también en nosotros y nosotras mismas.<br /><br />2. Para la Izquierda Abertzale, la oportunidad de un cambio político verdadero, la<br />oportunidad de superar el ciclo actual y abrir otro democrático, se encuentra abierta<br />de par en par. Por lo tanto, ahora el desafío consiste en cruzar esa puerta abierta<br />tras décadas de lucha y trabajo y efectuar el cambio político. Hay suficientes condiciones políticas y sociales para ello.<br /><br />3. Nos reiteramos en el compromiso con el uso de vías y medios exclusivamente políticos y democráticos. Son dichos medios los que hacen posible la necesaria<br />activación popular y la unidad de acción de las fuerzas democráticas y progresistas<br />del país, garantía, motor y eje de tracción de la apertura y avance del Proceso<br />Democrático. Proceso Democrático que debe desarrollarse en ausencia total de<br />violencia y sin injerencias, rigiéndose el diálogo y la negociación entre las fuerzas<br />políticas por los principios del Senador Mitchell.<br /><br />4. Una amplia acumulación de fuerzas por medio exclusivamente de la lucha de masas,<br />institucional e ideológica es la base para llevar al Estado al terreno de la<br />confrontación libre y democrática de ideas y proyectos políticos, y poder así alcanzar un escenario donde los ciudadanos vascos libre pacifica y democráticamente<br />adopten las decisiones que deseen sobre su futuro.<br /><br />Por todo ello, hacemos un llamamiento a la sociedad vasca y al conjunto de fuerzas<br />progresistas, demócratas y populares del país a, manteniendo y respetando cada uno su<br />historia, personalidad y ser, unamos fuerzas para hacer este proceso irreversible. Llamamos así mismo a la comunidad internacional a acompañar dicho proceso.<br /><br />Estamos convencidos que en este camino y por medio del trabajo en común y la activación popular, los meses venideros nos depararán nuevos avances y escenarios que hagan este proceso irreversible.<br /><br />EZKER ABERTZALEA,<br />2010ko otsailak 15Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-39922864308377030012009-11-18T10:26:00.002+01:002009-11-18T10:31:07.314+01:00Qui va assassinar l'Estatut ?<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjryQ_N1lfShQcTi8q7EfiEFkpXcT6Isvn7E1M5QJhFLL2H4n4p-cjN_N-fUtWmJ5L-Fw8ynkb6m2XsEtRhG6xIKjVsl2cp6dXtbi8rjrzpQ-AgPzeOPola-gfdLlh-z2yER41_Ali5Idaj/s1600/pacte-mas-zapatero.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 300px; height: 212px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjryQ_N1lfShQcTi8q7EfiEFkpXcT6Isvn7E1M5QJhFLL2H4n4p-cjN_N-fUtWmJ5L-Fw8ynkb6m2XsEtRhG6xIKjVsl2cp6dXtbi8rjrzpQ-AgPzeOPola-gfdLlh-z2yER41_Ali5Idaj/s400/pacte-mas-zapatero.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5405373463842048050" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br />He tingut la gran sort de compartir taula de cafè i tertúlia amb Manuel Ramón Alarcón, Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de Sevilla i referent de molts juristes progressistes, i durant la conversa va sortir el recurrent tema de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Realment tenia molta curiositat sobre la seva opinió i no em va defraudar.<br /><br />Alarcón afirma que el millor que li podia passar al futur d’Espanya i el seu Estat de les Autonomies és que la sentència sobre l’Estatut es retardés 20 anys més ja que donaria temps suficient per a que la ciutadania espanyola així s’adonés que no passa absolutament res, que Espanya no es trenca, ni es balcanitza,... Segons el seu criteri, l’Estatut de Catalunya no és una simple Llei Orgànica sinó que forma part indestriable del Dret Constitucional espanyol i que per tant, l’Estatut del 30 de setembre s’hauria d’haver quedat tal i com estava.<br /><br />Segueix dient que un cop corregit i aprovat al Parlament català, s’ha renegociat amb l’Estat, li ha passat el ribot la Comissió Constitucional de les Corts espanyoles i finalment s’ha aprovat, no li cal cap recurs de constitucionalitat, ja ha estat prou “revisat”.<br /><br />Poc després d’aquesta conversa ens trobem que en el Congrés dels Diputats, en el debat d’aprovació de la LOFCA, el portaveu econòmic de CiU, Josep Sánchez Llibre, acusava al PSC, ERC i ICV d'haver “assassinat l'Estatut” amb el nou finançament.<br /><br />La primera reflexió que faig en la línia de la conversa que esmentava amb aquest il·lustre jurista, la LOFCA és una llei orgànica que desenvolupa la manera de finançar el marc competencial que estableix l’Estatut. Per tant l’Estatut és cos constitucional i la LOFCA és de desenvolupament.<br /><br />La segona és que qui realment va “assassinar” l’Estatut del 30 de setembre i el seu finançament va ser l’acord del seu líder, Artur Mas (CiU), amb el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. <br /><br /><span style="font-weight:bold;">Prou hipocresia, CiU es va carregar la il·lusió del poble de Catalunya que havia generat el nou Estatut.<br /></span>Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-40073496082298919252009-11-16T15:12:00.003+01:002009-11-16T15:38:19.101+01:00ALGUNA COSA ES MOU A EUSKAL HERRIAFa mesos que corrien rumors de que alguna cosa s'estava movent a Euskal Herria i molts ens vam quedar astorats fa uns quants dies davant la imatge de la policia i la guàrdia civil entrant a la seu d'un sindicat (LAB), detenint a les persones reunides, duent-les a Madrid i escorcollant el local. Semblaven imatges d'una altra època, aquella en la que les llibertats fonamentals eren prohibides i entre elles la llibertat sindical, d'associació, de reunió, d'expressió,...<br /><br />Una vegada més en Garzón omplia les portades dels diaris i vull creure que té proves per inculpar-los, però em pregunto: tothom que hi havia reunit a la seu d'un Sindicat està implicat ? aquells que han comès un "delicte" i han acomplert condemna no tenen dret a reunir-se ? On és la presumpció d’innocència ? <br /><br />I per acabar-ho d’adobar les declaracions del PNB, PSE i Rubalcaba en la línia de “más de lo mismo”, per no esmentar ja les d’altres tipus PP,... Estratègicament puc arribar a entendre les del PNB per la banda abertzale i les del PSE per la banda esquerra, però de cap de les maneres les puc compartir. A qui beneficia el conflicte basc ? <br /><br />Crec que qualsevol iniciativa que pugui portar la pau a Euskal Herria és positiva vingui d’on vingui. A continuació reprodueixo el document presentat dissabte passat 14 de novembre per Ezker Abertzalea tal i com l’han publicat en català (hi ha faltes d’ortografia i gramaticals però s’agraeix la iniciativa), llegiu-lo i traieu les vostres conclusions, crec que amb la major part del que es diu l’esquerra independentista catalana hi estaria d’acord:<br /><br /><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi-NMKmOYGga7hzaUwfilvXSlo8r3UKk-BdYGXIoua7vdsWOhYFSMjsZ2GFaepHY6iNUj_04VMUjfAaeY-afpQin98vgk1sUOqMjMbCOHPDtfzM51bGzyYZjblOfQnthlhabEsP-Eimtq_-/s1600/altsasu-proposamenaL.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 266px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi-NMKmOYGga7hzaUwfilvXSlo8r3UKk-BdYGXIoua7vdsWOhYFSMjsZ2GFaepHY6iNUj_04VMUjfAaeY-afpQin98vgk1sUOqMjMbCOHPDtfzM51bGzyYZjblOfQnthlhabEsP-Eimtq_-/s400/altsasu-proposamenaL.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5404710249112522978" /></a><br /><br /><br /><span style="font-weight:bold;">UN PRIMER PAS PER EL PROCES DEMOCRÀTIC:<br />PRINCIPIS I VOLUNTAT DE LA ESQUERRA ABERTZALE</span><br /><br />Som independentistes, homes i dones de diverses generacions que hem treballat i treballem per construir i desenvolupar un projecte d’alliberació nacional i social. <br /><br />El nostre objectiu es la constitució d'un Estat propi, al considerar que es l'única forma de garantir totalment la supervivència i el desenvolupament ple del Poble Basc, en harmonia i solidaritat amb la resta de pobles d'Europa i del mon. Es el nostre legítim projecte polític, que pretenem obtenir gracies a l'adhesió majoritària de la societat basca.<br /><br />L'actual ordenament jurídico-politic, que divideix el nostre territori i limita els drets dels seus ciutadans i ciutadanes, s'ha confirmat com un escenari que perpetua el conflicte polític i armat. No permet que la ciutadania basca pugui decidir sense obstacles el seu propi futur. En aquest context, s'ha prolongat molt mes enllà del que ningú voldria desitjar la situació de violència i enfrontament armat, amb els costos humans i polítics que tots i totes coneixem. Es la nostra prioritat superar aquest escenari.<br /><br />Aquestes darreres tres dècades de conflicte, ens mostren un altre conclusió: som un moviment polític al que el temps a donat la raó. Així el demostren, des de aquella inicial exigència de ruptura democràtica respecte al règim franquista, el "no" del Poble Basc a la Constitució espanyola, a la OTAN o a la central nuclear de Lemoiz. Així el demostra el nostre esforç per evitar que la trampa del estatutisme es consolidés. Així ho demostra la nostra frontal oposició al capitalisme ferotge.<br /><br />No ha sigut sols al terreny de l'oposició i la protesta on els i les independentistes hem guanyat batalles polítiques e ideològiques. Les propostes de solució i futur realitzades per la esquerra abertzale han quallat a molts sectors de la societat, en ocasions de forma majoritària. Les iniciatives per una solució negociada, els dissenys per assolir un marc democràtic o dinàmiques de construcció nacional, han possibilitat ineludibles avenços al procés polític basc.<br /><br />Als darrers anys s'ha avançat en certes qüestions que han fet no sols desitjable sinó també possible materialitzar positivament per tota la ciutadania un canvi de cicle; al debat polític obert a la darrera dècada- que ha situat perfectament els nusos a deslligar per trobar una solució -: al treball i lluita incansables de milers de persones i sectors socials que han permès arribar fins el llindar del desitjat canvi polític veritable; així com la necessitat de deixar darrere les conseqüències pernicioses d'aquest conflicte. Un canvi de cicle que substitueix el enfrontament armat, el bloqueig i la falta d'expectativa per el diàleg, l'acord i una solució justa, estable i duradora per el país.<br /><br />Amb encerts i errors, hem portat el Procés de alliberació a la fase del canvi polític. Ara, es tracta de fer aquest canvi irreversible. Materialitzar el canvi, exigeix també canvis en nosaltres mateixos. Va ser necessari una reflexió i autocrítica d'arrel, i l'estem fent.<br /><br />La esquerra abertzale te ben present que no es tracta de conèixer o esperar a allò que la resta d'agents estan disposats a fer, sinó a allò que nosaltres hem de fer. La nova fase necessita de noves estratègies, de noves polítiques d'aliances i de nous instruments.<br /><br />Partint de que els objectius a assolir a la nova fase son el reconeixement nacional d’ Euskal Hernia i el reconeixement del dret d'autodeterminació, per arribar al canvi,es fa indispensable una creixent acumulació de forces i portar la confrontació amb els estats al terreny on aquest estigui mes fluix, que no es un altre que el polític. Per això, la lluita de masses, institucional e ideològica, el canvi a la relació de forces i la busqueda de recolzament en el context internacional hauran de ser pilars fonamentals de la nova estratègia.<br /><br />El instrument bàsic per la nova fase política es el Procés Democràtic i la seva posada en marxa, una decisió unilateral de la Esquerra Abertzale. Per el seu desenvolupament es buscaran acords bilaterals o multilaterals; amb els agents polítics bascos, amb la comunitat internacional i amb els estats per la superació del conflicte. Es a dir, el Procés Democràtic es l’aposta estratègica de la Esquerra Abertzale per guanyar el canvi polític i social. <br /><br />Totes les consideracions estan sent compartides en comú a la Esquerra Abertzale en el marc del debat que s'està donant internament amb responsabilitat.. Tanmateix, mitjançant aquest debat, es pretén establir com propis per tota la seua base militant i social els següents principis, que desitgem compartir ara amb la ciutadania basca, els agents polítics, sindicals i socials del país així com amb la Comunitat Internacional:<br /><br />1. La voluntat popular expressada per vies pacifiques i democràtiques, es constitueix a l'única referència del procés democràtic de solució, tant per confiar en la seva posada en marxa i el seu òptim desenvolupament, així com per assolir els acords que haurà de refrendar la mateixa ciutadania. La esquerra Abertzale, tal i com haurien de fer la resta d'agents, es compromet solemnement a respectar a cada fase del procés, les decisions que lliure, pacifica i democràticament vagin adoptant els ciutadans i les ciutadanes basques.<br /><br />2. El ordenament jurídico-polític resultant a cada moment a de ser conseqüència de la voluntat popular i garantir els drets per el conjunt de els i les ciutadans i ciutadanes.<br />Els marcs legals vigents a cada moment, no poden ser obstacle o fre a la voluntat popular lliure i democràticament expressada, sinó que han de garantir el seu exercici.<br /><br />3. Els acords a assolir al desenvolupament del procés democràtic, hauran de<br />respectar i regular els drets reconeguts tant a la Declaració Universal dels Drets<br />Humans com al Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i el<br />Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, així com altres normatives internacionals concernents als Drets Humans, siguin aquests individuals o col•lectius.<br /><br />4. El diàleg polític inclusiu i en igualtat de condicions, es constitueix a la principal eina per assolir acords entre les diferents sensibilitats polítiques del país. L'Esquerra Abertzale mostra la seva voluntat de formar part d'aquest diàleg.<br /><br />5. Al marc del procés democràtic, el diàleg entre les forces polítiques ha de tenir com objectiu un acord polític resolutori, a refrendar per la ciutadania. El acord resultant, haurà de garantir que tots els projectes polítics puguin ser no sols defensats en igualtat de condicions, d'oportunitats i absència de tota forma de coacció o ingerència, sinó que a més a més, puguin ser materialitzats si aquest es el desig majoritari de la ciutadania basca, expressat mitjançant els procediments legals habilitats.<br /><br />6. El procés democràtic ha de desenvolupar-se en absència total de violència i sense ingerències, mitjançant la utilització de vies i eines exclusivament polítics i democràtics. Partim del convenciment de que aquesta estratègia política possibilitarà avanços mitjançant el Procés Democràtic. Sud-àfrica i Irlanda son un clar exemple.<br /><br />7. Reiterem el nostre compromís amb la proposta d'Anoeta. Com en ella es reitera, s'ha d'establir un procés de diàleg i acord multipartit i en igualtat de condicions entre el conjunt de forces polítiques del país, que porti a terme la consecució d'un marc democràtic per a que la ciutadania basca pugi decidir lliure i democràticament sobre el seu futur sense cap altre límit que la voluntat popular. Aquest procés, entenem que s'ha de regir pels principis del senador Mitchell.<br /><br />Per un altre banda, s'ha d'establir un procés de negociació entre ETA i l'Estat espanyol que es fonamenti en la desmilitarització del país, alliberació de presos i preses polítiques basques, el retorn a casa dels exiliats i exiliades i un tractament just i equitatiu al conjunt de víctimes del conflicte.<br /><br />Per tot això, ens reafirmem a la nostra posició sense reserves amb un procés polític pacífic i democràtic per lograr una democràcia inclusiva on el poble basc, lliure i sense cap intimidació, determini lliurement el seu futur.<br /><br /><span style="font-weight:bold;">Euskal Herria, 14 de Novembre de 2009<br /></span>Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-11354168707342613832009-10-15T18:50:00.001+02:002009-10-15T18:52:57.055+02:00La RECEPTA del BANCO DE ESPAÑA<span style="font-style:italic;">“Facilidades para salir del paro<br />Para el Banco de España la reforma laboral es el 85% de las reformas estructurales que necesita la economía española para garantizar un crecimiento sostenible. <br />La propuesta consiste básicamente en mantener la situación de los trabajadores que ahora tienen contrato fijo e indefinido y aprobar un nuevo contrato para los 4,4 millones de parados con una indemnización similar a la media que hay en la UE –tanto para los despidos procedentes como improcedentes–. Con ello se facilitaría su salida del desempleo y desaparecería la judicialización de los despidos. <br />El segundo punto imprescindible es que los acuerdos que pacten los trabajadores con su empresa tengan mayor valor jurídico que el convenio de sector, e incluso que las decisiones de las cúpulas patronales o sindicales. Es decir, que se facilite a cada empresa adaptarse a las condiciones del ciclo.”</span><br /><br /><br />Després de l’orgia de beneficis dels últims anys, el Banco de España certifica que la crisi l’hem de pagar les treballadores i els treballadors. Les empreses no han d’invertir sinó que han de mantenir el nivell de benefici o tenir simplement benefici a costa dels drets socials.<br />Les “perles”:<br /><br />- No són millores estructurals el que volen realment sinó una “llanamente” (en llenguatge mesetari) reforma laboral.<br />- Com ja vaig afirmar no existeix el contracte fixe o indefinit, doncs ara volen a més que sigui gaire bé gratuït. Afegeixen que sigui similar a la mitjana de la UE, quina modernor, però no parlen de les obligacions de l’Estat i les empreses d’aquests països de formació, recol·locació i les prestacions que tenen d’atur.<br />- Facilitaria no només la sortida de l’atur, que és només una hipòtesi però que està per veure, sinó que també l’entrada i la judicialització desapareixerà amb inseguretat jurídica, brillant.<br />- Que faciliti a l’empresa adaptar-se a les condicions del cicle, bonic, molt bonic. <br /><br />L’últim paràgraf cal que m’hi dediqui una mica més. Desgraciadament ha quallat el discurs individualista i interclassista de la classe mitja potenciat des dels sectors empresarials, la dreta i alguns sectors pseudo-progressistes. Però la realitat és que independentment del poder adquisitiu que tingui cadascú pel nostre esforç per compte d’un altre, com a treballadors o autònoms dependents, no hi ha distinció de classe, existeix un fet col·lectiu.<br />Es carreguen la negociació col·lectiva, la llibertat sindical, etc. demanant que els pactes individuals siguin jurídicament per sobre dels pactes col·lectius, volen tornar a l’Amo versus l’obrer, no hi ha pacte possible, és imposició, així maten tres ocells d’un tret, continuen l’expansió d’una cultura i discurs autoritari vestit de populisme paternalista que minvi la democràcia, augmenten la indefensió de les treballadores i els treballadors davant dels empresaris i augmenten els desequilibris socials.<br /><br />No és una reforma estructural, és la ruptura de l’estructura democràtica, és la lluita de classes.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-24174163872362791182009-10-07T20:04:00.002+02:002009-10-07T20:09:25.578+02:00Com aclariment: “L’acomiadament lliure”Entre el llenguatge laboral que s’utilitza quotidianament parlem per exemple de contracte fixe, contracte indefinit, etc. Malgrat en alguns casos és llenguatge jurídic, la seva concepció literal resta ben lluny de la realitat.<br /><br />Últimament estem sentint dins de l’àmbit de la concertació social proclames patronals exigint reformes laborals que anomenen <span style="font-style:italic;">"reformes estructurals"</span>, recolzades pel <span style="font-style:italic;">“personajillo”</span> (en aquest moment no sé com dir-ho en català) que suposadament governa el Banc d’Espanya, i que no és una altra cosa que rebaixar els drets socials de les víctimes de la crisis, els treballadors i les treballadores.<br /><br />Bé doncs, una de les <span style="font-style:italic;">“perles”</span> d’aquestes <span style="font-style:italic;">"reformes estructurals"</span> és l’abaratiment de l’acomiadament. <span style="font-weight:bold;">És aquesta la realitat, l’acomiadament és lliure però no gratuït. </span>És la nostra única defensa dels que han tingut la veritable sort d’assolir <span style="font-weight:bold;">un contracte fix o indefinit</span>, que dins de la precarietat és el que s’allarga més en el temps però que de cap de les maneres és fix o indefinit, <span style="font-weight:bold;">és d’acomiadament lliure a canvi d’una compensació econòmica.<br /></span>Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-92135371396161371492009-10-02T15:43:00.007+02:002009-10-02T16:02:57.163+02:00La qüestió nacional (2) des de la meva perspectiva d’esquerres o "Sólo entendemos la libertad de nuestro pueblo desde la Izquierda”<span style="font-weight:bold;">Arenys de Munt</span><br /><br />Mònica Sabata expressa al repecte: <span style="font-style:italic;">“D’entrada, el fet que s’hagi fet aquesta consulta és el primer pas per a noves consultes, siguin del tema que siguin. Obre la porta al dret a decidir. La participació és molt bona però hauríem d’implicar molt més la gent. Cal fer pedagogia per estendre la taca d’oli i cal deixar molt clar que les dues opcions són igual de vàlides, perquè del que es tracta és respectar el joc democràtic”</span>. <br /><br />No calen més paraules.<br /><br /><br /><span style="font-weight:bold;"><span style="font-style:italic;">“Sólo entendemos la libertad de nuestro pueblo desde la Izquierda”</span></span><br /><br />Això és el que li vaig sentir dir no fa gaire a Patxi Zabaleta (Aralar) i ho comparteixo absolutament. Aquesta afirmació i l’anterior de Mònica Sabata es un gran resum de la primera part que vaig escriure sobre la qüestió nacional i introductòria a aquesta segona part.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjkmAubrSQaRnOHVuHOWHns62Hqj_CubIaYOmNvmveV49mYaNMMOi4Q9Jm6XT_CW2WeVrgSxRiB93rzvOVTeFWqoy8VUCUU9nQhKtSyN0TuborOIHFrDCiahbTaZRIMd5PzuBOmPTZHcsVR/s1600-h/desfilada_CMC_11set1936_grn.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 255px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjkmAubrSQaRnOHVuHOWHns62Hqj_CubIaYOmNvmveV49mYaNMMOi4Q9Jm6XT_CW2WeVrgSxRiB93rzvOVTeFWqoy8VUCUU9nQhKtSyN0TuborOIHFrDCiahbTaZRIMd5PzuBOmPTZHcsVR/s400/desfilada_CMC_11set1936_grn.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5387999063887176082" /></a><br /><br /><br /><br />El que diu Patxi Zabaleta és més profund i de més actualitat del que sembla. Mirem per exemple la proposta de Carretero i els seu projecte de Reagrupament.cat. No és una opció de govern sinó una opció estrictament per la independència, per majoria parlamentària i sense ella d’oposició, interclassista, sense tenir en compte la realitat social del país ni las necessitats socials, és de les essències pàtries i no rupturista amb l’statu quo només es vol un Estat en imatge i semblança a l’existent.<br /><br />És legítim, és democràtic, però des de la meva humil opinió és buit. Em recorda a quan en un acte electoral al Bon Pastor (Barcelona) de la Pilar Rahola va afirmar que “la independència portarà el metro al Bon Pastor”. Es va equivocar, a finals d’octubre hi ha la previsió d’inaugurar una part de la nova línia 9 de metro i tindrà parada al Bon Pastor. No l’ha portat la independència ni tampoc el nou Estatut, sinó l’acció de govern.<br /><br />Mirant la composició de les llistes a la nova direcció de Reagrupament, ens trobem amb un conglomerat de gent heterogeni, transversal, de gent procedent d’Esquerra, de Convergència, del desaparegut Partit per la Independència, del Partit Republicà Català, d’Unitat Nacional Catalana, de les CUP i de l’anomenada esquerra independentista i del PSC. Això, des de la meva òptica demostra buidor ideològica col·lectiva, només els uneix la independència, i després ?<br /><br />Considero que una majoria parlamentària independentista democràtica, pel dret a decidir sense ingerències externes, només s’assolirà amb una societat catalana cohesionada. Amb una majoria que jo desitjaria d’esquerres, socialista, però que segurament serà molt més àmplia ideològicament. Mentre arriba aquest moment hem de continuar reconstruint la nació, la ciutadania, la societat des de la cohesió social.<br /><br />El nostre país no es mereix una divisió en blocs, unionistes i independentistes, un projecte d’exclusió, de les essències i no de les persones, en definitiva d’una cosa etèria. I no val allò de que l’eix esquerra-dreta ja s’ha superat, no hi ha crisi, no l’estem pagant les treballadores i els treballadors, no està produint exclusió social,... És mirar amb el cor i no amb els ulls, no és mal intencionat ja que existeix una realitat nacional determinada però la seva aposta obvia la realitat social.<br /><br />La complexitat sociològica del perfil del sobiranista ha augmentat, per un costat tenim la generació descontenta dels que van viure el final del franquisme i el desencís de la transició. Per una altra les generacions que no ho han viscut i que tenen pressa per assolir objectius. A més, els “altres catalans”, com els anomenava en Paco Candel, englobats en els primers i els seus fills en el segon. A més, més d’un milió de nouvinguts de diferents procedències i amb perfils heterogenis culturals, lingüístics,... amb unes necessitats socials i sense oblidar que ningú no emigra del seu país per plaer sinó per necessitat, per treballar i per tenir una vida digna.<br /><br /><br /><span style="font-weight:bold;">Quina és l’esquerra nacional ?</span><br /><br />Aquella que cregui en un país normal, cohesionat, amb una democràcia participativa des del món local fins al seu màxim òrgan de govern, socialment avançat i a on hi cap tothom.<br /><br />En l’espectre polític actual el conformen persones de diferents organitzacions, fonamentalment d’Esquerra, de les CUP i de l’esquerra independentista, algun sector progressista de Convergència, d’Iniciativa i del PSC.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjCfWabm8MzH9B-VcXtJ1f3M7LrVg0_a1hoDTKZ3hD9_pQo_BbiZHIzDJsMkh3ZTtm2tC0mPbDG1oMQwp-zc62PUNFN3sdtA7dlrZFTpKEu4fdgxxLqtahRz8l3jVyXxATR80xxUla2TrYO/s1600-h/FPI_051.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 298px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjCfWabm8MzH9B-VcXtJ1f3M7LrVg0_a1hoDTKZ3hD9_pQo_BbiZHIzDJsMkh3ZTtm2tC0mPbDG1oMQwp-zc62PUNFN3sdtA7dlrZFTpKEu4fdgxxLqtahRz8l3jVyXxATR80xxUla2TrYO/s400/FPI_051.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5387999823756634786" /></a><br /><br />La seva diferència radica en alguns personalismes i d’estratègia de consecució d’objectius així com de nivell de compromís social, però englobaria des del federalisme fins a l’independentisme amb un nexe comú, l’estricte respecte al dret a decidir.<br /><br />Desgraciadament és molt fàcil veure el que ens desuneix i incidir en això que intentar bastir una alternativa de govern, fins i tot des de l’oposició constructiva, evidentment de molta més complexitat. En definitiva, és més fàcil veure’ns com a enemics els uns als altres, a vegades des de l’autoritarisme i el pensament únic, que treballar des de les sinèrgies al govern i a l’oposició.<br /><br />Les fonts de l’independentisme d’esquerres modern provenen de la tradició del federalisme lligat al moviment obrer, al republicanisme i les esperances de la República i de la derrota pel feixisme. Aquest fil conductor continua fins avui de la ma del FNC, PSAN, PSAN-p, BCT, MUM, BEAN, Nd’E, MDT, Catalunya Lliure, l’AUP... i moltes altres organitzacions, una tradició de la que recull el testimoni Esquerra Republicana de Catalunya, es situa com a pal de paller de l’esquerra nacional i de la que han participat gran part de la seva militància. <br /><br />En definitiva, la lluita política de l’Esquerra Nacional no és contra qui en forma part, malgrat els diversos matisos, sinó contra les estructures polítiques que no ens permeten assolir un sistema social avançat i el dret a decidir.<br /><br /><br /><span style="font-weight:bold;"><span style="font-style:italic;">"La independència arribarà de la ma de Convergència"<br /></span></span><br />Això afirmava David Madí. <br /><br />Històricament les font ideològiques de les que veu Convergència i Unió són oposades a les de l’Esquerra Nacional, la concepció del sistema social són oposades. Mentre els primers en 23 anys de govern amb un “nervi polític” més aviat pausat i amb un model que afavoria l’escola privada i concertada o l’assistència sanitària mutual privada, enfront de l’escola i sanitats públiques, per exemple i com a eixos vertebradors de l’estat del benestar, han estat únicament gestionant el seu poder, la seva no pèrdua i afavorint l’oligarquia i burgesia catalana tradicional. Un paper semblant al del PNB al País Basc.<br /><br />No han mostrat cap interès en 23 anys ni per la sobirania, ni per una reforma de l’Estatut, ni per bastir un sistema social per les classes populars,... en canvi han tingut una gran atenció amb els diferents governs de l’Estat i afavorir els interessos dels poderosos.<br /><br />Malgrat tot, si ens porten a la independència, seria semblant amb els objectius esmentats de Reagrupament i afavorint els interessos dels de sempre. I per cert, com a detall, a Sant Sadurní d’Anoia, el PSC ha votat a favor de la moció pel referèndum i el grup de CiU no.<br /><br /><br /><span style="font-weight:bold;">El Tripartit</span><br /><br />Des del primer Tripartit, la seva pròpia formació i el seu govern han intentat torpedinar-ho per casi tots el grups de comunicació, CiU, una part de l’autoanomenada “societat civil”, etc.<br /><br />Era el primer govern d’esquerres després de la República amb el handicap que un partit sobiranista, independentista d’esquerres, en forma part sent imprescindible, Esquerra.<br />Un govern que ha comès molts errors, que moltes vegades s’ha mostrat erràtic, però que a diferència dels altres governs de CiU durant 23 anys, és vigilat amb lupa i vexat.<br /><br />A Esquerra se l’ha titllat de traïdora per una bona part de l’independentisme, de no haver fet prou per la independència, però sobretot per part de CiU amb un discurs pseudosobiranista però no comprometedor, però també se l’acusava d’haver fet President de la Generalitat a “un espanyol”. Bé, en primer lloc, quin acte de sobirania pot exercir un partit que té 24 o 21 diputats de 135 ? Algú té algun dubte de que CiU hagués donat suport a una “deriva sobiranista” ?<br /><br />En segon lloc, és discutible o no el fet de formar un govern d’esquerres amb PSC i ICV, però és legítim i democràtic, perquè se l’ha criminalitzat ? Qui té la legitimitat per a acusar de traïdor a algú ? És un decisió democràtica, compartida, arriscada i valenta. S’han dedicat més energies contra Esquerra que contra els atacs del Partit Popular, partit que per cert va assolir el govern de l’Estat gràcies a CiU, que també l’ha recolzat, sense necessitat, amb majoria absoluta.<br /><br />Esquerra ha comès errors, ha mostrat molts dubtes, etc. Però ha tingut virtuts. Ha fet una aposta per la cohesió social i nacional demostrant amb la investidura del President Montilla que Catalunya és un país d’oportunitats i que hi cap tothom, que la integració dels “altres catalans” és una realitat. Ha tret de la maginalitat la reivindicació del dret a decidir i la Independència situant-los en l’actualitat del debat polític i social. Ha promogut la reforma de l’Estatut i del finançament. Ha fet publicar el dèficit fiscal situant-lo també en el debat polític i social. I la relació seria inacabable.<br /><br />En el cas de la consulta d’Arenys se l’ha acusat d’oportunista, d’aprofitada, per haver-li donat suport a la consulta i al sí. Si ho fa, perquè ho fa i si no, perquè no. Agradi o no, ara per ara és el pal de paller de l’Esquerra Nacional i sense el seu vot positiu en les mocions dels municipis, no hi hauran consultes.<br /><br />I em torno a repetir, la nostra lluita política no és contra nosaltres mateixos per matisos o estratègies, sinó contra les estructures polítiques que no ens permeten assolir un sistema social avançat i el dret a decidir. Desgastant i aprimant l’Esquerra Nacional és una nefasta estratègia per créixer, i això ens ho hem d’aplicar tots.<br /><br />Ara tenim un gran repte al davant, construir la cohesió social del país amb “els altres nous catalans”, avançar, consolidar i superar el nostre model social i assolir el dret a decidir sempre.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-13681094215563104882009-03-16T16:28:00.004+01:002009-03-16T16:33:25.087+01:00La qüestió nacional (1) des de la meva perspectiva d’esquerres o “què és el primer que penso quan em llevo pel matí ?”<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglxJIYJHkF56L0lBhaH1wLmnP5l9Sl3euErVweqe9ZIqyXiPgUzyFJtJxIJHhpXh4GUIVoYZlGEHzOIcd3mB5sfeu7_E3BpJw1_WcCvX1Vl18yNtLDSjnE4aXhIvvY4FE-S_Iwi80CY6Gu/s1600-h/estelada_roja.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 288px; height: 235px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglxJIYJHkF56L0lBhaH1wLmnP5l9Sl3euErVweqe9ZIqyXiPgUzyFJtJxIJHhpXh4GUIVoYZlGEHzOIcd3mB5sfeu7_E3BpJw1_WcCvX1Vl18yNtLDSjnE4aXhIvvY4FE-S_Iwi80CY6Gu/s400/estelada_roja.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5313808634109395586" /></a><br />Després de passar-me tots aquests dies parlant sobre la crisi, vull fer aquesta reflexió sobre el meu concepte de la “qüestió nacional” tenint en compte també fets que s’han produït i/o produeixen, com poden ser la formació del tripartit i el govern “d’entesa” després amb un partit independentista, tot el procés estatutari, les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, la negociació del model de finançament, la manifestació dels 10 mil a Brussel•les, etc i la seva importància pel futur del nostre país.<br /><br />Ideològicament em considero lliure pensador, d’esperit crític i d’esquerres, que assumeix la tradició federalista catalana i el socialisme com a principal identificació d’una esquerra democràtica, oberta, dinàmica, no dogmàtica, solidària i transformadora. I crec que aquesta no pot ser una bonica definició estètica d’una panacea ideològica estàtica sinó que li cal un esforç diari de coherència de praxis. <br /><br />Després d’aquesta prèvia, durant molts anys he cregut en les dues cares d’una mateixa moneda, l’alliberament nacional i social. Era el resultat d’aquella pregunta “és primer l’ou o la gallina ?” i que va acabar derivant en “De què em serveix un estat propi si es manté el mateix statu quo social ?”, que em donava com a resposta aquella dita castellana: “para este viaje no hacían falta alforjas”. En definitiva totes aquestes reflexions al llarg dels anys em porten a la pregunta del títol:<br /><br /><br /><strong>què és el primer que penso quan em llevo pel matí ?</strong><br /><br />Molts ràpidament pensaran: és demagògic, és primari,... No ! és absolutament real encara que obvi. Quan em llevo pel matí tinc moltes altres preocupacions que la qüestió nacional, per exemple: les meves filles, la feina, la hipoteca, l’educació,... com qualsevol altra persona.<br /><br />En definitiva, el meu caràcter de persona d’esquerres no resta subordinat a cap altre concepte i és en aquest entorn en l’únic en el que em puc plantejar la qüestió nacional. Això sí, des d’una esquerra amb dues dimensions, l’ésser individual i l’ésser social, la llibertat individual i els drets col•lectius,... <br /><br /><br /><strong>Sobirania vs Independència</strong><br /><br />Últimament hi ha moltes fórmules de dir conceptes que semblava que teníem clars i diferenciats els uns dels altres, que al final s’acaben confonent: independentisme, sobiranisme, nacionalisme, país, nació,...<br /><br />Des de la meva òptica, la territorialitat no es pot fonamentar exclusivament en criteris històrics, lingüístics, culturals,... i molt menys en la defensa d’unes “essències” que acaben donant més importància al territori físic o altres qüestions etèries. <br />La nació la formen els ciutadans i les ciutadanes que l’habiten. I és aquí a on m’atreveixo a afirmar que no podem fer un procés de reconstrucció nacional des dels sentiments obviant la realitat social del país. S’ha de basar en la racionalitat i amb polítiques de transformació social avançades.<br /><br />La nació serà sobirana si qui la fonamenta, els ciutadans i les ciutadanes, ho volen, i això no existirà si no hi ha cohesió social. <br /><br />La sobirania és potestat del poble, que es reconeix com a tal, i la seva expressió democràtica que decideix el seu futur és l’Autodeterminació. A partir d’aquí, el dret a decidir entès com a màxima expressió democràtica serà qui determini el grau de llibertat nacional.<br /><br />La Independència moltes vegades es defineix com a decisió i constitució d’un Estat propi. Jo difereixo d’aquesta forma, per mi la independència és certa quan es produeix el lliure exercici d’Autodeterminació i la decisió no restarà sotmesa a l’autoritat d’un altre, i no només s’exercirà un sol cop sinó que és una opció que va més enllà, és oberta. Un país sobirà podrà exercir el dret a l’Autodeterminació les vegades que els seus ciutadans i les seves ciutadanes decideixin, a més de tenir en compte que el no exercici del dret a l’Autodeterminació, en els termes esmentats de no ingerència externa, també és una decisió soberana.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-40199363958857733812009-03-15T07:37:00.002+01:002009-03-15T07:40:20.979+01:00Dues imatges de la manifestació d'ahir<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXP5T2V2k0lurbemZDyh2PA7KPbiRddyf5LioH_FPLRkAJf247SWpitGoEY2bfCm_UmYxts2ZBZEWgSKeBefVslwghsjmaHIfeQJYB6SJPKMDDcicTkQyp_qxf4K8g7bHHIKiRWCg83vNs/s1600-h/090314_224501_8334.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 244px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXP5T2V2k0lurbemZDyh2PA7KPbiRddyf5LioH_FPLRkAJf247SWpitGoEY2bfCm_UmYxts2ZBZEWgSKeBefVslwghsjmaHIfeQJYB6SJPKMDDcicTkQyp_qxf4K8g7bHHIKiRWCg83vNs/s400/090314_224501_8334.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5313300593532807666" /></a><br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiteyGDQOoRX6SRRvCr7vA0Vz_SmGQkNQtvG3qOTvYt4dK7yWHiK3ZLlSw0zmMN6NwD3OMSOjk2O-SI3hZ8O3_fuAgHaTNZzZIv967R_vRpR4_QJnsE87oPYPKYJIhTrmMnQiVX_ZN3hQxg/s1600-h/jpmanfiestacion1403090.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 265px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiteyGDQOoRX6SRRvCr7vA0Vz_SmGQkNQtvG3qOTvYt4dK7yWHiK3ZLlSw0zmMN6NwD3OMSOjk2O-SI3hZ8O3_fuAgHaTNZzZIv967R_vRpR4_QJnsE87oPYPKYJIhTrmMnQiVX_ZN3hQxg/s400/jpmanfiestacion1403090.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5313300296868480546" /></a>Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-421476027698700841.post-32377610066561734142009-03-12T11:26:00.003+01:002009-03-12T11:32:01.329+01:00Els salaris han baixat un 0,6% durant els darrers anys, tot i la bonança econòmica.<strong>Així ho reconeix la pròpia Generalitat en una de les seves publicacions. Per tant, el govern no es llegeix els seus propis papers i es deixen emportar per les pressions empresarials.</strong><br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEikM_Fh_zusMJxQyS-jwiriRxD_5JEAVkpV86VwBJiKWzJU9zqXaSrfXGBjHkkruWzXR9gAcQuM9hJ5fHil-T4KkA2d1c-6zLDz3NqC3qAEbsROj64m6hLZ8EPhznU8y9PUM4OLrU1ELVMa/s1600-h/Sin+t%C3%ADtulo-1+copia.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 225px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEikM_Fh_zusMJxQyS-jwiriRxD_5JEAVkpV86VwBJiKWzJU9zqXaSrfXGBjHkkruWzXR9gAcQuM9hJ5fHil-T4KkA2d1c-6zLDz3NqC3qAEbsROj64m6hLZ8EPhznU8y9PUM4OLrU1ELVMa/s400/Sin+t%C3%ADtulo-1+copia.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5312246180145375378" /></a><br /><br />Font: Papers de treball, setembre 2008<br /><br />(...) D’altra banda, les dades emprades permeten assenyalar com entre 1995 i 2006 les remuneracions per assalariat, tant en el cas català com en l’espanyol, haurien perdut poder adquisitiu respecte del conjunt de l’eurozona. Això s’explica per la caiguda de les remuneracions reals: mentre que en termes nominals les retribucions han crescut de mitjana un 2,7% anual a Catalunya (per sobre de la zona euro), en termes reals s’haurien reduït un 0,6% anual, per la notable inflació registrada en el període (amb un diferencial anual d’1,4 punts respecte de la zona euro). Per tant, l’evolució de les retribucions nominals ha seguit una trajectòria que no ha pogut compensar el creixement dels preus, ja que els salaris estan fortament condicionats per elements com la creixent pressió competitiva internacional, (…).<br /> Font: Papers de treball, setembre 2008<br /><br /><br />Una realitat que demostra que els salaris han estat creixent per sota de la inflació durant més de 10 anys, fent perdre capacitat adquisitiva als treballadors i a les treballadores.<br /><br /><br /><strong>Evolució dels salaris durant els darrers anys </strong><br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2bS3a7yyj-Y7NdXMrpTmxJy6tCV6K_ogAwRBcwmx85JObL_ORR7OD07m6jDqR3nLymdfW5jUHt_Pdn3K8h4CN8-rAG9nCkPK1ljvBoGY3lP4pCRTdx4g6plJYGnwvm4zCArl6mLAKjpq4/s1600-h/Sin+t%C3%ADtulo-2+copia.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 210px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2bS3a7yyj-Y7NdXMrpTmxJy6tCV6K_ogAwRBcwmx85JObL_ORR7OD07m6jDqR3nLymdfW5jUHt_Pdn3K8h4CN8-rAG9nCkPK1ljvBoGY3lP4pCRTdx4g6plJYGnwvm4zCArl6mLAKjpq4/s400/Sin+t%C3%ADtulo-2+copia.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5312246699695512130" /></a><br /><br />Font: UGT de Catalunya<br /><br /><br />Una realitat que demostra que els sectors de més productivitat que operen a Catalunya són igual de productius que a altres països. I que el creixement dels darrers anys de la ocupació en sectors de baixa productivitat com la construcció i serveis molt intensius en mà d’obra i per tant, de baixa productivitat, és el que ha fet baixar la mitjana de la productivitat catalana.<br /><br /><strong>Els únics salaris que han estirat més la mà que la mànega han estat els dels cobdiciosos directius i alts càrrecs. </strong><br /><br />DADA: El salari anual dels directors d’empreses de més de 10 treballadors és un 206% superior al salari mig.<br /><br />DADA: Els directius de les companyies que formen part de l’Ibex 35 guanyen 17 vegades més que la retribució mitjana d’aquestes companyies.<br /><br />El sou d’un directiu del Banc Santander al 2007 va ser de més de 3 milions d’euros, equivalent al salari de 64 empleats seus. <br /><br />Al 2007 a IBERIA el salari mig de la plantilla va pujar un 8% davant el 63% d’augment per als directius.<br /><br />A IBERDROLA, la remuneració mitjana va caure més d’un 14%, però el sou dels directius va créixer més d’un 60%<br /><br />El salari mensual mig d’un alt directiu del BBVA és gairebé de 200.000 euros. (moltes hipoteques es pagarien amb el sou d’un any)<br /><br /><br />Per tant, en salaris, és demagògicament fals que s’hagi allargat més la mà que la mànega, sinó que tot el contrari. Hem gaudit d’un període de molta generació d’ocupació, que per una banda era inestable (ja s’ha destruit el 40% de la ocupació generada els darrers anys) i que per altra banda ha anat associada a uns salaris que no han crescut al ritme dels beneficis que han generat. Uns beneficis i sous d’alts càrrecs i de directius que sí que son l’origen de la crisi que estem vivint.Joan Samsóhttp://www.blogger.com/profile/18098282718880758676noreply@blogger.com0