dilluns, 16 de març del 2009

La qüestió nacional (1) des de la meva perspectiva d’esquerres o “què és el primer que penso quan em llevo pel matí ?”


Després de passar-me tots aquests dies parlant sobre la crisi, vull fer aquesta reflexió sobre el meu concepte de la “qüestió nacional” tenint en compte també fets que s’han produït i/o produeixen, com poden ser la formació del tripartit i el govern “d’entesa” després amb un partit independentista, tot el procés estatutari, les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, la negociació del model de finançament, la manifestació dels 10 mil a Brussel•les, etc i la seva importància pel futur del nostre país.

Ideològicament em considero lliure pensador, d’esperit crític i d’esquerres, que assumeix la tradició federalista catalana i el socialisme com a principal identificació d’una esquerra democràtica, oberta, dinàmica, no dogmàtica, solidària i transformadora. I crec que aquesta no pot ser una bonica definició estètica d’una panacea ideològica estàtica sinó que li cal un esforç diari de coherència de praxis.

Després d’aquesta prèvia, durant molts anys he cregut en les dues cares d’una mateixa moneda, l’alliberament nacional i social. Era el resultat d’aquella pregunta “és primer l’ou o la gallina ?” i que va acabar derivant en “De què em serveix un estat propi si es manté el mateix statu quo social ?”, que em donava com a resposta aquella dita castellana: “para este viaje no hacían falta alforjas”. En definitiva totes aquestes reflexions al llarg dels anys em porten a la pregunta del títol:


què és el primer que penso quan em llevo pel matí ?

Molts ràpidament pensaran: és demagògic, és primari,... No ! és absolutament real encara que obvi. Quan em llevo pel matí tinc moltes altres preocupacions que la qüestió nacional, per exemple: les meves filles, la feina, la hipoteca, l’educació,... com qualsevol altra persona.

En definitiva, el meu caràcter de persona d’esquerres no resta subordinat a cap altre concepte i és en aquest entorn en l’únic en el que em puc plantejar la qüestió nacional. Això sí, des d’una esquerra amb dues dimensions, l’ésser individual i l’ésser social, la llibertat individual i els drets col•lectius,...


Sobirania vs Independència

Últimament hi ha moltes fórmules de dir conceptes que semblava que teníem clars i diferenciats els uns dels altres, que al final s’acaben confonent: independentisme, sobiranisme, nacionalisme, país, nació,...

Des de la meva òptica, la territorialitat no es pot fonamentar exclusivament en criteris històrics, lingüístics, culturals,... i molt menys en la defensa d’unes “essències” que acaben donant més importància al territori físic o altres qüestions etèries.
La nació la formen els ciutadans i les ciutadanes que l’habiten. I és aquí a on m’atreveixo a afirmar que no podem fer un procés de reconstrucció nacional des dels sentiments obviant la realitat social del país. S’ha de basar en la racionalitat i amb polítiques de transformació social avançades.

La nació serà sobirana si qui la fonamenta, els ciutadans i les ciutadanes, ho volen, i això no existirà si no hi ha cohesió social.

La sobirania és potestat del poble, que es reconeix com a tal, i la seva expressió democràtica que decideix el seu futur és l’Autodeterminació. A partir d’aquí, el dret a decidir entès com a màxima expressió democràtica serà qui determini el grau de llibertat nacional.

La Independència moltes vegades es defineix com a decisió i constitució d’un Estat propi. Jo difereixo d’aquesta forma, per mi la independència és certa quan es produeix el lliure exercici d’Autodeterminació i la decisió no restarà sotmesa a l’autoritat d’un altre, i no només s’exercirà un sol cop sinó que és una opció que va més enllà, és oberta. Un país sobirà podrà exercir el dret a l’Autodeterminació les vegades que els seus ciutadans i les seves ciutadanes decideixin, a més de tenir en compte que el no exercici del dret a l’Autodeterminació, en els termes esmentats de no ingerència externa, també és una decisió soberana.

dijous, 12 de març del 2009

Els salaris han baixat un 0,6% durant els darrers anys, tot i la bonança econòmica.

Així ho reconeix la pròpia Generalitat en una de les seves publicacions. Per tant, el govern no es llegeix els seus propis papers i es deixen emportar per les pressions empresarials.



Font: Papers de treball, setembre 2008

(...) D’altra banda, les dades emprades permeten assenyalar com entre 1995 i 2006 les remuneracions per assalariat, tant en el cas català com en l’espanyol, haurien perdut poder adquisitiu respecte del conjunt de l’eurozona. Això s’explica per la caiguda de les remuneracions reals: mentre que en termes nominals les retribucions han crescut de mitjana un 2,7% anual a Catalunya (per sobre de la zona euro), en termes reals s’haurien reduït un 0,6% anual, per la notable inflació registrada en el període (amb un diferencial anual d’1,4 punts respecte de la zona euro). Per tant, l’evolució de les retribucions nominals ha seguit una trajectòria que no ha pogut compensar el creixement dels preus, ja que els salaris estan fortament condicionats per elements com la creixent pressió competitiva internacional, (…).
Font: Papers de treball, setembre 2008


Una realitat que demostra que els salaris han estat creixent per sota de la inflació durant més de 10 anys, fent perdre capacitat adquisitiva als treballadors i a les treballadores.


Evolució dels salaris durant els darrers anys



Font: UGT de Catalunya


Una realitat que demostra que els sectors de més productivitat que operen a Catalunya són igual de productius que a altres països. I que el creixement dels darrers anys de la ocupació en sectors de baixa productivitat com la construcció i serveis molt intensius en mà d’obra i per tant, de baixa productivitat, és el que ha fet baixar la mitjana de la productivitat catalana.

Els únics salaris que han estirat més la mà que la mànega han estat els dels cobdiciosos directius i alts càrrecs.

DADA: El salari anual dels directors d’empreses de més de 10 treballadors és un 206% superior al salari mig.

DADA: Els directius de les companyies que formen part de l’Ibex 35 guanyen 17 vegades més que la retribució mitjana d’aquestes companyies.

El sou d’un directiu del Banc Santander al 2007 va ser de més de 3 milions d’euros, equivalent al salari de 64 empleats seus.

Al 2007 a IBERIA el salari mig de la plantilla va pujar un 8% davant el 63% d’augment per als directius.

A IBERDROLA, la remuneració mitjana va caure més d’un 14%, però el sou dels directius va créixer més d’un 60%

El salari mensual mig d’un alt directiu del BBVA és gairebé de 200.000 euros. (moltes hipoteques es pagarien amb el sou d’un any)


Per tant, en salaris, és demagògicament fals que s’hagi allargat més la mà que la mànega, sinó que tot el contrari. Hem gaudit d’un període de molta generació d’ocupació, que per una banda era inestable (ja s’ha destruit el 40% de la ocupació generada els darrers anys) i que per altra banda ha anat associada a uns salaris que no han crescut al ritme dels beneficis que han generat. Uns beneficis i sous d’alts càrrecs i de directius que sí que son l’origen de la crisi que estem vivint.

divendres, 6 de març del 2009

VINE A LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE 14 DE MARÇ



VINE A LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE 14 DE MARÇ
PER PLANTAR CARA A LA CRISI!!

SURT AL CARRER PER EXIGIR SOLUCIONS I QUE NO SIGUEM ELS TREBALLADORS I LES TREBALLADORS QUI PAGUEM AQUESTA CRISI


Aquestes són algunes de les propostes de la UGT de Catalunya per fer front a la crisi econòmica:

- Reforçar el servei d'ocupació i millorar les prestacions de les persones que es queden a l'atur.

- Que els treballadors afectats per un expedient de regulació d'ocupació temporal no consumeixin el seu atur.

- Prestacions d'atur per als autònoms.

- Pla de rescat de la indústria

- Que arribi el crèdit a les famílies i a les empreses, especialment a les petites i mitjanes.

- Reforçar les polítiques socials i aplicar la renda garantida de la ciutadania a aquelles persones que no poden cobrar l'atur.



Us esperem a tots i totes a la manifestació del 14 de març, a les 17 hores a Barcelona (Via Laietana/Av. de la Catedral).

Mes informació i el manifest complert a:

http://www.ugt.cat/index.php?option=com_docman&task=doc_details&Itemid=37&gid=426

dimarts, 3 de març del 2009

Un bon amic m'ha enviat aquest text a recordar i reflexionar

"Los dueños del capital estimularán a la clase trabajadora a comprar bienes, casas y tecnología cada vez más caros hasta que su deuda se vuelva insoportable. La deuda no pagada llevará a la bancarrota de los bancos, que tendrán que ser nacionalizados, y el Estado tendrá que tomar el camino que a la postre llevará al comunismo".



KARL MARX, El capital 1867