La qüestió nacional (1) des de la meva perspectiva d’esquerres o “què és el primer que penso quan em llevo pel matí ?”

Després de passar-me tots aquests dies parlant sobre la crisi, vull fer aquesta reflexió sobre el meu concepte de la “qüestió nacional” tenint en compte també fets que s’han produït i/o produeixen, com poden ser la formació del tripartit i el govern “d’entesa” després amb un partit independentista, tot el procés estatutari, les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, la negociació del model de finançament, la manifestació dels 10 mil a Brussel•les, etc i la seva importància pel futur del nostre país.

Ideològicament em considero lliure pensador, d’esperit crític i d’esquerres, que assumeix la tradició federalista catalana i el socialisme com a principal identificació d’una esquerra democràtica, oberta, dinàmica, no dogmàtica, solidària i transformadora. I crec que aquesta no pot ser una bonica definició estètica d’una panacea ideològica estàtica sinó que li cal un esforç diari de coherència de praxis.

Després d’aquesta prèvia, durant molts anys he cregut en les dues cares d’una mateixa moneda, l’alliberament nacional i social. Era el resultat d’aquella pregunta “és primer l’ou o la gallina ?” i que va acabar derivant en “De què em serveix un estat propi si es manté el mateix statu quo social ?”, que em donava com a resposta aquella dita castellana: “para este viaje no hacían falta alforjas”. En definitiva totes aquestes reflexions al llarg dels anys em porten a la pregunta del títol:


què és el primer que penso quan em llevo pel matí ?

Molts ràpidament pensaran: és demagògic, és primari,... No ! és absolutament real encara que obvi. Quan em llevo pel matí tinc moltes altres preocupacions que la qüestió nacional, per exemple: les meves filles, la feina, la hipoteca, l’educació,... com qualsevol altra persona.

En definitiva, el meu caràcter de persona d’esquerres no resta subordinat a cap altre concepte i és en aquest entorn en l’únic en el que em puc plantejar la qüestió nacional. Això sí, des d’una esquerra amb dues dimensions, l’ésser individual i l’ésser social, la llibertat individual i els drets col•lectius,...


Sobirania vs Independència

Últimament hi ha moltes fórmules de dir conceptes que semblava que teníem clars i diferenciats els uns dels altres, que al final s’acaben confonent: independentisme, sobiranisme, nacionalisme, país, nació,...

Des de la meva òptica, la territorialitat no es pot fonamentar exclusivament en criteris històrics, lingüístics, culturals,... i molt menys en la defensa d’unes “essències” que acaben donant més importància al territori físic o altres qüestions etèries.
La nació la formen els ciutadans i les ciutadanes que l’habiten. I és aquí a on m’atreveixo a afirmar que no podem fer un procés de reconstrucció nacional des dels sentiments obviant la realitat social del país. S’ha de basar en la racionalitat i amb polítiques de transformació social avançades.

La nació serà sobirana si qui la fonamenta, els ciutadans i les ciutadanes, ho volen, i això no existirà si no hi ha cohesió social.

La sobirania és potestat del poble, que es reconeix com a tal, i la seva expressió democràtica que decideix el seu futur és l’Autodeterminació. A partir d’aquí, el dret a decidir entès com a màxima expressió democràtica serà qui determini el grau de llibertat nacional.

La Independència moltes vegades es defineix com a decisió i constitució d’un Estat propi. Jo difereixo d’aquesta forma, per mi la independència és certa quan es produeix el lliure exercici d’Autodeterminació i la decisió no restarà sotmesa a l’autoritat d’un altre, i no només s’exercirà un sol cop sinó que és una opció que va més enllà, és oberta. Un país sobirà podrà exercir el dret a l’Autodeterminació les vegades que els seus ciutadans i les seves ciutadanes decideixin, a més de tenir en compte que el no exercici del dret a l’Autodeterminació, en els termes esmentats de no ingerència externa, també és una decisió soberana.