divendres, 28 de novembre del 2008

INAUGURO EL MEU BLOC

Doncs això, inauguro el meu bloc amb aquest article que vaig escriure a la revista de l'escola de la meva filla gran després d'una reunió de l'AMPA

REFLEXIÓ PER A MARES I PARES

Ens trobem immersos en la primera crisi econòmica del segle XXI, una crisi global, produïda per l’individualisme ultraliberal amb una única màxima “els mercats s’han d’autoregular” i dues úniques regles de joc: “el tot s’hi val” i “dia que passa any que empeny”, amb el consentiment de la desídia dels Estats.

Una crisi desconeguda, sense precedents, que té tots els ingredients a més de la caiguda del sistema financer. Ningú sap la virulència, les conseqüències traumàtiques que generarà i que ja està produint ni quan durarà. Els més dèbils tornen a ser les víctimes mentre el món financer privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues. Això és la globalització que ens han imposat.

Ningú és aliè, ni individualment ni col·lectivament, aquest individualisme s’ha implantat en la nostra cultura social. Tothom s’ha endeutat, s’ha viscut per sobre de les possibilitats, es tenen falses necessitats consumistes... no acabaria. Un individualisme hipòcrita que fa que exigim als nostres governants l’estat del benestar de les socialdemocràcies avançades i alhora rebaixar impostos.

He tingut la sort de complementar la meva educació familiar i social amb l’escola pública, passant pel parvulari, l’EGB, el BUP i la universitat. Em van ensenyar a ser lliure pensador amb l’esperit crític que comença en l’autocrítica, en definitiva em van ensenyar la “docta ignorància”.

I us estareu preguntant, a on vol arribar aquest il·luminat revolucionari ?
Sí, teniu raó sóc un revolucionari, però que fa esforços diàriament per ser conseqüent pragmàticament.

Estem educant als nostres fills i filles en l’individualisme, el consumisme, davant de la tele, els videojocs, el lleure familiar al centre comercial, incapaços, per exemple, de fer l’esforç el divendres al vespre quan dormen una truita de patates i matinar el dissabte per anar amb la carmanyola a Collserola. Compensem les nostres mancances de dedicació i afectives fent-los suposadament feliços cobrint amb excés, i a vegades en exclusiva, falses necessitats. Quan ens adonem de la vàlua, el veritable valor afegit de la nostra vida, que és l’experiència vital de créixer i educar-nos amb els nostres fills i filles, serà massa tard.

Les necessitats són les que van fer que l’ésser humà sigui social, però les falses necessitats són les que fan que la socialització sigui interessada i sense escrúpols envers els altres.

A més no som conscients que hem cedit part de les nostres obligacions i responsabilitats respecte l’educació dels nostres fills i filles a l’escola, és la nostra extensió quan no hi som. Tractem a l’escola en molts casos, com un servei mercantil en el que els nostres fills i filles són la mercaderia, com un pàrquing amb la única exigència que els tractin bé i el màxim temps possible.

És aquí a on volia arribar, com podem estar demanant més drets socials coberts per l’estat i alhora ens és igual que privatitzin la gestió de l’escola pública, que demanem menys vacances escolars, més hores d’estada a l’escola, etc. i que alhora reivindiquem més conciliació familiar a les nostres respectives feines. No demanis pels altres el que no vols per a tu. Aquesta hipocresia individualista, acompanyada amb la certesa que més quantitat no fa la qualitat i que és fals, com s’ha comprovat, que presència a la feina és incompatible amb productivitat, és la raó per la que reflexiono obertament amb aquest escrit.

La qualitat laboral de la comunitat educativa revertirà en qualitat educativa pels nostres fills i filles.

Les mares i pares hem de donar sempre suport als mestres, les seves reivindicacions i les de la comunitat educativa en general, de la que formem part, i ara més que mai davant l’avantprojecte de la LEC. No hi ha excuses de mal pagador com “no he llegit la llei”, és a l’abast de tothom, acompleix el principi de publicitat, és penjada a pàgines web, etc. Els mestres tenen cura dels nostres fills i filles quan no hi som per haver de treballar per poder subsistir, però a més tenen la responsabilitat d’ensenyar per tal de que algun dia puguin revertir socialment el seu coneixement, fruit del nostre esforç contributiu, en canvi nosaltres estem fent fills i filles dèbils davant del futur individual i col·lectiu.

Els reptes amb els que es trobaran els nostres fills i filles seran diferents i més complexos que els nostres i jo, personalment, vull per ells un sistema més just i sostenible.

No vull acabar sense agrair la vocació, la dedicació i el compromís dels mestres, el personal no docent i la comunitat educativa en general de l’escola pública des de la meva “docta ignorància”.