dissabte, 25 de juny del 2011

COM DIRIA EL MEU AVI: NO HI HA MÉS RUC QUE EL POBRE QUE VOTA A LA DRETA - VALORACIÓ ELECCIONS MUNICIPALS 2011



Abans de començar a parlar de valoracions electorals vull esmentar el que recentment va manifestar Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia i ex-cap del Banc Mundial, : “l’austeritat dels governs no ajuda a sortir d’una situació amb una gran debilitat en el consum intern, en la inversió i en les exportacions…” afirma “el dèficit no ha estat el causant de la crisi, ans al contrari…” en aquest sentit ha recriminat que els rescats europeus són una forma de "protecció dels bancs europeus que s'han endeutat moltíssim" i que el deute del sector privat s'ha traslladat al sector públic, que és qui ha de respondre per ell. Ha criticat també les polítiques d'austeritat que els governs europeus i nord-americans estan aplicant per reduir el dèficit, ja que considera que donaran una sortida a la crisi, però amb un estatus d'economies "febles". En definitiva, mentre els poderosos es continuen repartint beneficis, les classes populars pagarem els seus deutes i sortirem de la crisi molt pitjor del que ara estem i amb menys drets civils i socials.

No podem obviar que aquestes eleccions han estat marcades primer per les mobilitzacions contra les retallades, segon, per l’acampada dels “indignats” arreu del país i de l’estat espanyol i tercer, l’increment electoral de propostes xenòfobes inclosa la del PP.

La victòria de CiU i el creixement del PP a Catalunya i la victòria d’aquests últims a la resta del territori dels Països Catalans marca clarament una tendència a la dreta de les polítiques públiques i per tant un aval per més retallades i polítiques neoliberals. Una mostra és la supressió de l’impost de Successions de CiU , o la bonificació en l’IRPF de les assegurances privades de Salut, aquesta última a proposta del PP, la voluntat de continuar retallant els salaris a la funció pública o els pressupostos de la Generalitat que condemnen a la privatització de serveis públics i fer d’aquests un serveis de segona, la llei òmnibus, co-pagament de la sanitat, peatges a les autovies, privatitzacions...

És el començament del futur que ens espera avalat per les urnes, els rics més rics i les classes populars pagant la seva crisi. A més, l’increment electoral de la xenofòbia pot causar una fractura social per la criminalització de la immigració i la implantació d’un estat policial, com ja ha demostrat el Conseller Puig amb l’actuació contra “els indignats” de la Plaça Catalunya o la seva proposta de modificació del codi penal per detenir preventivament a aquells que tinguin antecedents de desordres davant de qualsevol concentració massiva, que recorda a “la calle es mía”.

I el cas de la xenofòbia és molt preocupant ja que actituds com la d’incloure propostes d’aquesta mena als programes dels partits per tal de neutralitzar el discurs o donar entrada en els pactes municipals a les marques xenòfobes per diluir-les, és fals, el que realment fan és consolidar-les dins de la normalitat social (com a patalogia social) i no tractar-les com el que realment són: feixistes. Per aquesta qüestió si que cal reformes del codi penal i no per donar via lliure al Sr. Puig per reprimir a la ciutadania que no comparteix i que no són “gent d’ordre” com ell.

A més, el moviment de la indignació, malgrat mostrar-se propositiu envers un canvi de sistema i contra la partitocràcia, és possible que hagi castigat les opcions progressistes a les urnes. Un moviment que genera dubtes sobre el seu propi futur, que ha nascut mimèticament al de Madrid i que cal que s’organitzi des d’una perspectiva catalana, amb la seva pròpia idiosincràsia, de model de país, pel dret a decidir (l’autodeterminació com a principi fonamental de la democràcia), de defensa i resistència en un context de retallada dels drets civils i socials a Catalunya i solidaritzant-se amb la resta de territoris de l’estat espanyol.

I l’esquerra del nostre país en catarsi diària, desorientada, amb lluites internes pel poder, oblidant-se de la ciutadania i amagant sota l’estora el primer període de govern d’esquerres al nostre país després del 1936. El PSC creant cada dia un corrent d’opinió nou i ICV lloant els seus 5 regidors de Barcelona quan s’han enfonsat a la resta de comarques del país fora de la Regió Metropolitana de Barcelona. Els primers no abordant el debat de ser un partit d’esquerra nacional catalana, aparcat en el congrés de fusió dels socialistes catalans, rematat per Felipe González el 1982 amb la desaparició del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, i apostar clarament per les polítiques d’esquerres i per deixar de ser un partit sucursalista del PSOE. Els segons divagant sense plantejar seriosament si tenen un espai propi en l’esquerra nacional catalana sent un reducte del passat o participant en algunes de les opcions ja existents per ajudar a construir i no dividir. I al cas d’Esquerra li donaré de menjar a part més endavant i a l’ascens de les CUP arreu del país també.

Com a final d’aquest post, arribo a la conclusió que hauria d’ampliar el seu títol i haver posat: NO HI HA MÉS RUC QUE EL POBRE QUE VOTA A LA DRETA O A LES ESQUERRES QUE FAN POLÍTIQUES LIBERALS