dijous, 15 d’octubre del 2009

La RECEPTA del BANCO DE ESPAÑA

“Facilidades para salir del paro
Para el Banco de España la reforma laboral es el 85% de las reformas estructurales que necesita la economía española para garantizar un crecimiento sostenible.
La propuesta consiste básicamente en mantener la situación de los trabajadores que ahora tienen contrato fijo e indefinido y aprobar un nuevo contrato para los 4,4 millones de parados con una indemnización similar a la media que hay en la UE –tanto para los despidos procedentes como improcedentes–. Con ello se facilitaría su salida del desempleo y desaparecería la judicialización de los despidos.
El segundo punto imprescindible es que los acuerdos que pacten los trabajadores con su empresa tengan mayor valor jurídico que el convenio de sector, e incluso que las decisiones de las cúpulas patronales o sindicales. Es decir, que se facilite a cada empresa adaptarse a las condiciones del ciclo.”



Després de l’orgia de beneficis dels últims anys, el Banco de España certifica que la crisi l’hem de pagar les treballadores i els treballadors. Les empreses no han d’invertir sinó que han de mantenir el nivell de benefici o tenir simplement benefici a costa dels drets socials.
Les “perles”:

- No són millores estructurals el que volen realment sinó una “llanamente” (en llenguatge mesetari) reforma laboral.
- Com ja vaig afirmar no existeix el contracte fixe o indefinit, doncs ara volen a més que sigui gaire bé gratuït. Afegeixen que sigui similar a la mitjana de la UE, quina modernor, però no parlen de les obligacions de l’Estat i les empreses d’aquests països de formació, recol·locació i les prestacions que tenen d’atur.
- Facilitaria no només la sortida de l’atur, que és només una hipòtesi però que està per veure, sinó que també l’entrada i la judicialització desapareixerà amb inseguretat jurídica, brillant.
- Que faciliti a l’empresa adaptar-se a les condicions del cicle, bonic, molt bonic.

L’últim paràgraf cal que m’hi dediqui una mica més. Desgraciadament ha quallat el discurs individualista i interclassista de la classe mitja potenciat des dels sectors empresarials, la dreta i alguns sectors pseudo-progressistes. Però la realitat és que independentment del poder adquisitiu que tingui cadascú pel nostre esforç per compte d’un altre, com a treballadors o autònoms dependents, no hi ha distinció de classe, existeix un fet col·lectiu.
Es carreguen la negociació col·lectiva, la llibertat sindical, etc. demanant que els pactes individuals siguin jurídicament per sobre dels pactes col·lectius, volen tornar a l’Amo versus l’obrer, no hi ha pacte possible, és imposició, així maten tres ocells d’un tret, continuen l’expansió d’una cultura i discurs autoritari vestit de populisme paternalista que minvi la democràcia, augmenten la indefensió de les treballadores i els treballadors davant dels empresaris i augmenten els desequilibris socials.

No és una reforma estructural, és la ruptura de l’estructura democràtica, és la lluita de classes.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Com aclariment: “L’acomiadament lliure”

Entre el llenguatge laboral que s’utilitza quotidianament parlem per exemple de contracte fixe, contracte indefinit, etc. Malgrat en alguns casos és llenguatge jurídic, la seva concepció literal resta ben lluny de la realitat.

Últimament estem sentint dins de l’àmbit de la concertació social proclames patronals exigint reformes laborals que anomenen "reformes estructurals", recolzades pel “personajillo” (en aquest moment no sé com dir-ho en català) que suposadament governa el Banc d’Espanya, i que no és una altra cosa que rebaixar els drets socials de les víctimes de la crisis, els treballadors i les treballadores.

Bé doncs, una de les “perles” d’aquestes "reformes estructurals" és l’abaratiment de l’acomiadament. És aquesta la realitat, l’acomiadament és lliure però no gratuït. És la nostra única defensa dels que han tingut la veritable sort d’assolir un contracte fix o indefinit, que dins de la precarietat és el que s’allarga més en el temps però que de cap de les maneres és fix o indefinit, és d’acomiadament lliure a canvi d’una compensació econòmica.

divendres, 2 d’octubre del 2009

La qüestió nacional (2) des de la meva perspectiva d’esquerres o "Sólo entendemos la libertad de nuestro pueblo desde la Izquierda”

Arenys de Munt

Mònica Sabata expressa al repecte: “D’entrada, el fet que s’hagi fet aquesta consulta és el primer pas per a noves consultes, siguin del tema que siguin. Obre la porta al dret a decidir. La participació és molt bona però hauríem d’implicar molt més la gent. Cal fer pedagogia per estendre la taca d’oli i cal deixar molt clar que les dues opcions són igual de vàlides, perquè del que es tracta és respectar el joc democràtic”.

No calen més paraules.


“Sólo entendemos la libertad de nuestro pueblo desde la Izquierda”

Això és el que li vaig sentir dir no fa gaire a Patxi Zabaleta (Aralar) i ho comparteixo absolutament. Aquesta afirmació i l’anterior de Mònica Sabata es un gran resum de la primera part que vaig escriure sobre la qüestió nacional i introductòria a aquesta segona part.





El que diu Patxi Zabaleta és més profund i de més actualitat del que sembla. Mirem per exemple la proposta de Carretero i els seu projecte de Reagrupament.cat. No és una opció de govern sinó una opció estrictament per la independència, per majoria parlamentària i sense ella d’oposició, interclassista, sense tenir en compte la realitat social del país ni las necessitats socials, és de les essències pàtries i no rupturista amb l’statu quo només es vol un Estat en imatge i semblança a l’existent.

És legítim, és democràtic, però des de la meva humil opinió és buit. Em recorda a quan en un acte electoral al Bon Pastor (Barcelona) de la Pilar Rahola va afirmar que “la independència portarà el metro al Bon Pastor”. Es va equivocar, a finals d’octubre hi ha la previsió d’inaugurar una part de la nova línia 9 de metro i tindrà parada al Bon Pastor. No l’ha portat la independència ni tampoc el nou Estatut, sinó l’acció de govern.

Mirant la composició de les llistes a la nova direcció de Reagrupament, ens trobem amb un conglomerat de gent heterogeni, transversal, de gent procedent d’Esquerra, de Convergència, del desaparegut Partit per la Independència, del Partit Republicà Català, d’Unitat Nacional Catalana, de les CUP i de l’anomenada esquerra independentista i del PSC. Això, des de la meva òptica demostra buidor ideològica col·lectiva, només els uneix la independència, i després ?

Considero que una majoria parlamentària independentista democràtica, pel dret a decidir sense ingerències externes, només s’assolirà amb una societat catalana cohesionada. Amb una majoria que jo desitjaria d’esquerres, socialista, però que segurament serà molt més àmplia ideològicament. Mentre arriba aquest moment hem de continuar reconstruint la nació, la ciutadania, la societat des de la cohesió social.

El nostre país no es mereix una divisió en blocs, unionistes i independentistes, un projecte d’exclusió, de les essències i no de les persones, en definitiva d’una cosa etèria. I no val allò de que l’eix esquerra-dreta ja s’ha superat, no hi ha crisi, no l’estem pagant les treballadores i els treballadors, no està produint exclusió social,... És mirar amb el cor i no amb els ulls, no és mal intencionat ja que existeix una realitat nacional determinada però la seva aposta obvia la realitat social.

La complexitat sociològica del perfil del sobiranista ha augmentat, per un costat tenim la generació descontenta dels que van viure el final del franquisme i el desencís de la transició. Per una altra les generacions que no ho han viscut i que tenen pressa per assolir objectius. A més, els “altres catalans”, com els anomenava en Paco Candel, englobats en els primers i els seus fills en el segon. A més, més d’un milió de nouvinguts de diferents procedències i amb perfils heterogenis culturals, lingüístics,... amb unes necessitats socials i sense oblidar que ningú no emigra del seu país per plaer sinó per necessitat, per treballar i per tenir una vida digna.


Quina és l’esquerra nacional ?

Aquella que cregui en un país normal, cohesionat, amb una democràcia participativa des del món local fins al seu màxim òrgan de govern, socialment avançat i a on hi cap tothom.

En l’espectre polític actual el conformen persones de diferents organitzacions, fonamentalment d’Esquerra, de les CUP i de l’esquerra independentista, algun sector progressista de Convergència, d’Iniciativa i del PSC.



La seva diferència radica en alguns personalismes i d’estratègia de consecució d’objectius així com de nivell de compromís social, però englobaria des del federalisme fins a l’independentisme amb un nexe comú, l’estricte respecte al dret a decidir.

Desgraciadament és molt fàcil veure el que ens desuneix i incidir en això que intentar bastir una alternativa de govern, fins i tot des de l’oposició constructiva, evidentment de molta més complexitat. En definitiva, és més fàcil veure’ns com a enemics els uns als altres, a vegades des de l’autoritarisme i el pensament únic, que treballar des de les sinèrgies al govern i a l’oposició.

Les fonts de l’independentisme d’esquerres modern provenen de la tradició del federalisme lligat al moviment obrer, al republicanisme i les esperances de la República i de la derrota pel feixisme. Aquest fil conductor continua fins avui de la ma del FNC, PSAN, PSAN-p, BCT, MUM, BEAN, Nd’E, MDT, Catalunya Lliure, l’AUP... i moltes altres organitzacions, una tradició de la que recull el testimoni Esquerra Republicana de Catalunya, es situa com a pal de paller de l’esquerra nacional i de la que han participat gran part de la seva militància.

En definitiva, la lluita política de l’Esquerra Nacional no és contra qui en forma part, malgrat els diversos matisos, sinó contra les estructures polítiques que no ens permeten assolir un sistema social avançat i el dret a decidir.


"La independència arribarà de la ma de Convergència"

Això afirmava David Madí.

Històricament les font ideològiques de les que veu Convergència i Unió són oposades a les de l’Esquerra Nacional, la concepció del sistema social són oposades. Mentre els primers en 23 anys de govern amb un “nervi polític” més aviat pausat i amb un model que afavoria l’escola privada i concertada o l’assistència sanitària mutual privada, enfront de l’escola i sanitats públiques, per exemple i com a eixos vertebradors de l’estat del benestar, han estat únicament gestionant el seu poder, la seva no pèrdua i afavorint l’oligarquia i burgesia catalana tradicional. Un paper semblant al del PNB al País Basc.

No han mostrat cap interès en 23 anys ni per la sobirania, ni per una reforma de l’Estatut, ni per bastir un sistema social per les classes populars,... en canvi han tingut una gran atenció amb els diferents governs de l’Estat i afavorir els interessos dels poderosos.

Malgrat tot, si ens porten a la independència, seria semblant amb els objectius esmentats de Reagrupament i afavorint els interessos dels de sempre. I per cert, com a detall, a Sant Sadurní d’Anoia, el PSC ha votat a favor de la moció pel referèndum i el grup de CiU no.


El Tripartit

Des del primer Tripartit, la seva pròpia formació i el seu govern han intentat torpedinar-ho per casi tots el grups de comunicació, CiU, una part de l’autoanomenada “societat civil”, etc.

Era el primer govern d’esquerres després de la República amb el handicap que un partit sobiranista, independentista d’esquerres, en forma part sent imprescindible, Esquerra.
Un govern que ha comès molts errors, que moltes vegades s’ha mostrat erràtic, però que a diferència dels altres governs de CiU durant 23 anys, és vigilat amb lupa i vexat.

A Esquerra se l’ha titllat de traïdora per una bona part de l’independentisme, de no haver fet prou per la independència, però sobretot per part de CiU amb un discurs pseudosobiranista però no comprometedor, però també se l’acusava d’haver fet President de la Generalitat a “un espanyol”. Bé, en primer lloc, quin acte de sobirania pot exercir un partit que té 24 o 21 diputats de 135 ? Algú té algun dubte de que CiU hagués donat suport a una “deriva sobiranista” ?

En segon lloc, és discutible o no el fet de formar un govern d’esquerres amb PSC i ICV, però és legítim i democràtic, perquè se l’ha criminalitzat ? Qui té la legitimitat per a acusar de traïdor a algú ? És un decisió democràtica, compartida, arriscada i valenta. S’han dedicat més energies contra Esquerra que contra els atacs del Partit Popular, partit que per cert va assolir el govern de l’Estat gràcies a CiU, que també l’ha recolzat, sense necessitat, amb majoria absoluta.

Esquerra ha comès errors, ha mostrat molts dubtes, etc. Però ha tingut virtuts. Ha fet una aposta per la cohesió social i nacional demostrant amb la investidura del President Montilla que Catalunya és un país d’oportunitats i que hi cap tothom, que la integració dels “altres catalans” és una realitat. Ha tret de la maginalitat la reivindicació del dret a decidir i la Independència situant-los en l’actualitat del debat polític i social. Ha promogut la reforma de l’Estatut i del finançament. Ha fet publicar el dèficit fiscal situant-lo també en el debat polític i social. I la relació seria inacabable.

En el cas de la consulta d’Arenys se l’ha acusat d’oportunista, d’aprofitada, per haver-li donat suport a la consulta i al sí. Si ho fa, perquè ho fa i si no, perquè no. Agradi o no, ara per ara és el pal de paller de l’Esquerra Nacional i sense el seu vot positiu en les mocions dels municipis, no hi hauran consultes.

I em torno a repetir, la nostra lluita política no és contra nosaltres mateixos per matisos o estratègies, sinó contra les estructures polítiques que no ens permeten assolir un sistema social avançat i el dret a decidir. Desgastant i aprimant l’Esquerra Nacional és una nefasta estratègia per créixer, i això ens ho hem d’aplicar tots.

Ara tenim un gran repte al davant, construir la cohesió social del país amb “els altres nous catalans”, avançar, consolidar i superar el nostre model social i assolir el dret a decidir sempre.