La dreta regionalista catalana (Convergència) ja ha finalitzat el seu congrés, i ho ha fet al més pur estil de l’amo oligarca català. Ara l’amo ja és l’hereu amb més de 97% dels vots. Suposem que aquest 2 per cent i escaig ja els deuen haver expulsat del partit, on s’ha vist que es pugui contradir l’amo, però que s’ha cregut aquesta gent !. Ara en Mas ja sap que el seu paper és de pubilla en un partit que ja no controla.
El primer que s’ha encarregat de deixar clar l’Oriol Pujol com a Secretari General del partit és que Convergència no és un partit independentista i que ho serà quan tothom ho sigui. El segon, és que es sent molt orgullós de dur els seus cognoms, un cop ja ha rebut l’herència: qui neix ric, sense haver fet res serà igual o més ric. I el tercer, és que ell és independentista però reafirma que el partit no, és “catalanista-sobiranista”.
Ens trobem amb un nou capítol del “peix al cove” i “l’ara no toca” quan es comença a dibuixar una majoria social per la independència del país. És un nou capítol d’un llibre desgraciadament conegut: un mur de contenció de l’independentisme per defensar els seus interessos de classe; perquè la realitat és que, com sempre han fet, la dreta regionalista catalana no té cap problema en retallar els drets civils i socials de les classes populars aliant-se amb els també hereus espanyols.
L’interclassisme i la transversalitat que ha defensat Esquerra, Solidaritat, Reagrupament i d’altres amb el discurs de les essències pàtries ha aplanat un terreny que els deixa fora de joc i regalen l’hegemonia “independentista” a les classes dominants en detriment de les classes populars.
Ara toca que l’Esquerra Independentista, més que mai, lideri la lluita de les classes populars pels seus drets civils, socials i per la independència, que no són una altra cosa que la lluita per la transformació social i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol i la constitució d’un Estat propi basat en la Justícia Social, la democràcia participativa i de la nació complerta, els Països Catalans. Una lluita que no només ha de ser contra l’imperialisme i l’explotació espanyola sinó també contra l’oligarquia catalana.
dimarts, 27 de març del 2012
dimarts, 6 de març del 2012
CRISI, RETALLADES I REFORMA LABORAL
La crisi econòmica que patim des de fa ja 4 anys, i que alguns pronosticaven l’any passat que ja s’havia tocat fons, realment és un pou sense fons. Totes les mesures que els governs de la UE han realitzat, han fracassat i s’entesten en no voler adonar-se que és el sistema el que no funciona. És el capitalisme en la seva màxima expressió el que ens ha portat a la recessió en la que novament ens trobem.
Una recessió que s’ha convertit en l’atac més visceral a les classes populars contra els seus drets civils, econòmics i socials. Un atac directe contra els drets, la llibertat i la seva democràcia, que tan es vanaglorien d’exportar-la a la resta de països del món, si cal amb les armes i com a víctimes la població civil d’aquests països.
Estem davant d’una dictadura dels mercats en la que unes agències de ràting s’han convertit en policia política. Aquestes agències van ser creades per avaluar el risc de les transaccions financeres i que van fracassar quan van qualificar de molt positives les entitats financeres que van provocar el començament de la crisi. Ara aquestes agències són l’instrument del lliure mercat, els especuladors i els poderosos qui avaluen el deute d’un Estat, decidint si li cal una intervenció o les polítiques econòmiques i socials que han de dur a terme. Ni el propi Karl Marx, convençut que l’Estat era un simple agent del capitalisme, s’hagués imaginat mai que ara és el capitalisme el que avalua i jutja a l’Estat.
I mentrestant, les classes populars continuen alienades a conceptes com “la classe mitja”, que el liberalisme ideològicament va implantar intencionadament en la societat i en el nostre modus vivendi. Un concepte que no té res a veure amb la realitat ja que s’articula en un concepte sociològic en base al poder adquisitiu. Però, el desequlibri de la relació entre capital i força de treball no ha fet més que augmentar. Com exemple, fa 30 anys els salaris suposaven a l’Estat espanyol el 53% del PIB, l’any passat el 46% i aquest any encara cauran més. De la UE, Espanya és l’Estat a on la bretxa social entre rics i pobres és més gran. Les facilitats de l’accés al crèdit i consumir com a “classe mitja” ens ha empobrit encara més i portat a la situació en la que ens trobem ara. Situació en la que el liberalisme ens ha portat de manera indiscriminada i arbitrària.
La reducció imposada del dèficit públic no és una altra cosa que desmantellar l’Estat del Benestar. S’ataca directament a la Sanitat i a l’Educació, eliminant personal laboral, reduint els pressupostos i salaris del personal, etc. Es pugen impostos que graven més a les ja molt malmeses economies familiars que a les dels més rics. Per exemple, l’IRPF es basa en un 87% en les retencions del treball, i les del capital, només suposen un 3% del total. S’han eliminat impostos als més rics, com l’impost de successions que consolida que qui neix ric sense haver fet res serà igual o més ric. I en canvi no s’ha fet res a favor de la cultura de l’esforç i la justícia social.
A més, la pressió fiscal a Espanya és del 52% però la pressió fiscal a Catalunya és del 56%. En definitiva, tot allò que minva els drets socials i econòmics de les classes populars, amb una clara voluntat de privatització d’aquests, creant una dualitat entre serveis públics gairebé destinats a la beneficiència envers un serveis privats de qualitat per qui pugui pagar-los. Un model que ens acosta més als Estats Units, en privatització dels serveis públics, i al Marroc, en drets civils, econòmics i socials, i ens allunya de la Unió Europea.
No hi ha retallades a les despeses militars ni a tots aquells Ministeris i administracions estatals que són buides de contingut perquè les seves competències estan transferides a les Comunitats Autònomes. Tot això acompanyat d’un ferotge atac contra els dèficits dels territoris com a causants del dèficit estatal. Un contraatac recentralitzador de l’espanyolisme per recuperar una suposada sobirania, quan la realitat és que els mercats són qui li han arrabassat la sobirania.
Per les classes populars dels Països Catalans aquest procés recentralitzador és encara més virulent, ja que per una banda, existeix un espoli fiscal gaire bé colonial, i per l’altra, les seves oligarquies regionalistes, encara retallen més que a la resta de l’Estat espanyol. Hem pogut veure com el Govern dels “millors”, sense cap mena de vergonya, han situat en els llocs dirigents de la Sanitat o de l’Agència Catalana de l’Aigua, per exemple, persones amb clars interessos en la privatització d’aquests serveis.
Durant aquesta crisi estem patint i patirem també dues Reformes Laborals. La primera per un Govern estatal liberal amb inquietuds socials, que es vesteix de socialdemòcrata quan està a l’oposició; i la segona, per un Govern de la dreta més rància. Però no ens enganyem, la segona és el desenvolupament, fins a l’últim extrem desregulador dels drets laborals, de l’obertura del meló de la primera. No en va, ambdues han estat ideades i elaborades per les mateixes persones, i el Govern dels millors poc ha trigat en donar el seu suport.
Dues Reformes Laborals, que amb l’excusa de la greu taxa d’atur que estem vivint, estan pensades més en beneficiar la sortida de les treballadores i els treballadors del mercat laboral que en la seva entrada i estabilitat, que és el que realment es necessita. A més, donen cobertura legal a l’arbitrarietat i a la imposició empresarial desprotegint a les persones treballadores i buidant les competències de control a l’Administració laboral catalana. I el Govern dels millors ni s’immuta davant de la pèrdua de competències i continua aplaudint. En definitiva, ens trobem davant del començament d’una època de feudalisme industrial que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur, als desnonaments, a l’exclusió social, ...
Cal desmuntar mites. És completament fals que s’ha de retallar drets perquè no hi ha diners. El frau fiscal supera el 23% del PIB, l’economia submergida representa entre el 23 i el 25% del PIB mentre a Europa està entre el 10 i el 12%. No es fan polítiques fermes contra l’evasió de capitals a paradisos fiscals (21 empreses de l’Estat espanyol de l’Íbex 35 operen a paradisos fiscals). Cada any, un 25% de la riquesa generada no paga tributs, que en el cas de Catalunya suposa haver deixat d’ingressar 16.000 milions d’euros. En definitiva, per cada dòlar invertit en economia real productiva de béns i serveis se n’utilitzen més de 60 en l’economia virtual especulativa.
Les classes populars dels Països Catalans hem de prendre consciència de la situació i cap a quin futur ens porten a nosaltres i als nostres fills. Cal organitzar-nos, plantar cara i lluitar per transformar una falsa democràcia d’un Estat en mans dels mercats, en la que els partits anomenats “institucionals” només volen mantenir el seu status. Una democràcia que només necessita de la sobirania popular de la ciutadania cada quatre anys i en canvi cada vegada més li retalla drets civils, socials i econòmics.
La Unitat Popular ha de ser una aposta ferma de dones i homes de les classes populars per la solidaritat entre els pobles del món, per la transformació social i la ruptura democràtica que ens porti cap a la Independència dels Països Catalans i la constitució d’un Estat basat en la democràcia participativa i en la Justícia Social.
Una recessió que s’ha convertit en l’atac més visceral a les classes populars contra els seus drets civils, econòmics i socials. Un atac directe contra els drets, la llibertat i la seva democràcia, que tan es vanaglorien d’exportar-la a la resta de països del món, si cal amb les armes i com a víctimes la població civil d’aquests països.
Estem davant d’una dictadura dels mercats en la que unes agències de ràting s’han convertit en policia política. Aquestes agències van ser creades per avaluar el risc de les transaccions financeres i que van fracassar quan van qualificar de molt positives les entitats financeres que van provocar el començament de la crisi. Ara aquestes agències són l’instrument del lliure mercat, els especuladors i els poderosos qui avaluen el deute d’un Estat, decidint si li cal una intervenció o les polítiques econòmiques i socials que han de dur a terme. Ni el propi Karl Marx, convençut que l’Estat era un simple agent del capitalisme, s’hagués imaginat mai que ara és el capitalisme el que avalua i jutja a l’Estat.
I mentrestant, les classes populars continuen alienades a conceptes com “la classe mitja”, que el liberalisme ideològicament va implantar intencionadament en la societat i en el nostre modus vivendi. Un concepte que no té res a veure amb la realitat ja que s’articula en un concepte sociològic en base al poder adquisitiu. Però, el desequlibri de la relació entre capital i força de treball no ha fet més que augmentar. Com exemple, fa 30 anys els salaris suposaven a l’Estat espanyol el 53% del PIB, l’any passat el 46% i aquest any encara cauran més. De la UE, Espanya és l’Estat a on la bretxa social entre rics i pobres és més gran. Les facilitats de l’accés al crèdit i consumir com a “classe mitja” ens ha empobrit encara més i portat a la situació en la que ens trobem ara. Situació en la que el liberalisme ens ha portat de manera indiscriminada i arbitrària.
La reducció imposada del dèficit públic no és una altra cosa que desmantellar l’Estat del Benestar. S’ataca directament a la Sanitat i a l’Educació, eliminant personal laboral, reduint els pressupostos i salaris del personal, etc. Es pugen impostos que graven més a les ja molt malmeses economies familiars que a les dels més rics. Per exemple, l’IRPF es basa en un 87% en les retencions del treball, i les del capital, només suposen un 3% del total. S’han eliminat impostos als més rics, com l’impost de successions que consolida que qui neix ric sense haver fet res serà igual o més ric. I en canvi no s’ha fet res a favor de la cultura de l’esforç i la justícia social.
A més, la pressió fiscal a Espanya és del 52% però la pressió fiscal a Catalunya és del 56%. En definitiva, tot allò que minva els drets socials i econòmics de les classes populars, amb una clara voluntat de privatització d’aquests, creant una dualitat entre serveis públics gairebé destinats a la beneficiència envers un serveis privats de qualitat per qui pugui pagar-los. Un model que ens acosta més als Estats Units, en privatització dels serveis públics, i al Marroc, en drets civils, econòmics i socials, i ens allunya de la Unió Europea.
No hi ha retallades a les despeses militars ni a tots aquells Ministeris i administracions estatals que són buides de contingut perquè les seves competències estan transferides a les Comunitats Autònomes. Tot això acompanyat d’un ferotge atac contra els dèficits dels territoris com a causants del dèficit estatal. Un contraatac recentralitzador de l’espanyolisme per recuperar una suposada sobirania, quan la realitat és que els mercats són qui li han arrabassat la sobirania.
Per les classes populars dels Països Catalans aquest procés recentralitzador és encara més virulent, ja que per una banda, existeix un espoli fiscal gaire bé colonial, i per l’altra, les seves oligarquies regionalistes, encara retallen més que a la resta de l’Estat espanyol. Hem pogut veure com el Govern dels “millors”, sense cap mena de vergonya, han situat en els llocs dirigents de la Sanitat o de l’Agència Catalana de l’Aigua, per exemple, persones amb clars interessos en la privatització d’aquests serveis.
Durant aquesta crisi estem patint i patirem també dues Reformes Laborals. La primera per un Govern estatal liberal amb inquietuds socials, que es vesteix de socialdemòcrata quan està a l’oposició; i la segona, per un Govern de la dreta més rància. Però no ens enganyem, la segona és el desenvolupament, fins a l’últim extrem desregulador dels drets laborals, de l’obertura del meló de la primera. No en va, ambdues han estat ideades i elaborades per les mateixes persones, i el Govern dels millors poc ha trigat en donar el seu suport.
Dues Reformes Laborals, que amb l’excusa de la greu taxa d’atur que estem vivint, estan pensades més en beneficiar la sortida de les treballadores i els treballadors del mercat laboral que en la seva entrada i estabilitat, que és el que realment es necessita. A més, donen cobertura legal a l’arbitrarietat i a la imposició empresarial desprotegint a les persones treballadores i buidant les competències de control a l’Administració laboral catalana. I el Govern dels millors ni s’immuta davant de la pèrdua de competències i continua aplaudint. En definitiva, ens trobem davant del començament d’una època de feudalisme industrial que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur, als desnonaments, a l’exclusió social, ...
Cal desmuntar mites. És completament fals que s’ha de retallar drets perquè no hi ha diners. El frau fiscal supera el 23% del PIB, l’economia submergida representa entre el 23 i el 25% del PIB mentre a Europa està entre el 10 i el 12%. No es fan polítiques fermes contra l’evasió de capitals a paradisos fiscals (21 empreses de l’Estat espanyol de l’Íbex 35 operen a paradisos fiscals). Cada any, un 25% de la riquesa generada no paga tributs, que en el cas de Catalunya suposa haver deixat d’ingressar 16.000 milions d’euros. En definitiva, per cada dòlar invertit en economia real productiva de béns i serveis se n’utilitzen més de 60 en l’economia virtual especulativa.
Les classes populars dels Països Catalans hem de prendre consciència de la situació i cap a quin futur ens porten a nosaltres i als nostres fills. Cal organitzar-nos, plantar cara i lluitar per transformar una falsa democràcia d’un Estat en mans dels mercats, en la que els partits anomenats “institucionals” només volen mantenir el seu status. Una democràcia que només necessita de la sobirania popular de la ciutadania cada quatre anys i en canvi cada vegada més li retalla drets civils, socials i econòmics.
La Unitat Popular ha de ser una aposta ferma de dones i homes de les classes populars per la solidaritat entre els pobles del món, per la transformació social i la ruptura democràtica que ens porti cap a la Independència dels Països Catalans i la constitució d’un Estat basat en la democràcia participativa i en la Justícia Social.
dijous, 1 de març del 2012
EL DESCONCERT ECONÒMIC
Aquests últims dies hem pogut observar el debat, al Parlament de la CAC, sobre els pressupostos de la Generalitat per l’any 2012, juntament amb la llei d’acompanyament i les 5 lleis Òmnibus. Paral•lelament el President de la Generalitat se’n va a Madrid per entrevistar-se amb el senyor Rajoy amb el “Pacte Fiscal” sota el braç i com a tema prioritari de la trobada.
Resultat, res de nou que ja no coneguem, més i més retallades i el “Pacte Fiscal” es va perdre entre els Monegros i Guadalajara.
El més curiós ha estat veure com els liberals amb etiqueta de socialdemòcrates, PSC i Esquerra, es donaven cops de colze per donar suport als pressupostos de la dreta regionalista catalana. Fins i tot el PSC i CiU havien creat una comissió bilateral a tal efecte i a Esquerra se la considerava opció preferent. Tot això amb afalacs mutus de tots ells.
Finalment, la dreta regionalista catalana es plegava davant l’abstenció del PP acceptant les seves esmenes, PSC i Esquerra escampant el seu atac de banyes i ICV amb un discurs ambigu com sempre, això si, en contra però sense model de país.
D’anada cap a Madrid, havent perdut la maleta del “Concert Econòmic” abans d’arribar a Sants, d’allò que en recorden fan un “Pacte Fiscal”, i que un cop arribat en Mas a Atocha, era un paper en blanc. De tornada, suport a la Reforma Laboral, i respecte l’objectiu prioritari del viatge, un “ara no toca” digne del millor Pujol.
Tots els partits vivint de la partitocràcia. Molta comèdia per mantenir el seu statu quo, ni ruptura democràtica ni transformació social, dia que passa any que empeny que ens fa a les classes populars cada vegada més pobres i els rics més rics, i si no tenim prou, amb una reforma laboral que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur.
Resultat, res de nou que ja no coneguem, més i més retallades i el “Pacte Fiscal” es va perdre entre els Monegros i Guadalajara.
El més curiós ha estat veure com els liberals amb etiqueta de socialdemòcrates, PSC i Esquerra, es donaven cops de colze per donar suport als pressupostos de la dreta regionalista catalana. Fins i tot el PSC i CiU havien creat una comissió bilateral a tal efecte i a Esquerra se la considerava opció preferent. Tot això amb afalacs mutus de tots ells.
Finalment, la dreta regionalista catalana es plegava davant l’abstenció del PP acceptant les seves esmenes, PSC i Esquerra escampant el seu atac de banyes i ICV amb un discurs ambigu com sempre, això si, en contra però sense model de país.
D’anada cap a Madrid, havent perdut la maleta del “Concert Econòmic” abans d’arribar a Sants, d’allò que en recorden fan un “Pacte Fiscal”, i que un cop arribat en Mas a Atocha, era un paper en blanc. De tornada, suport a la Reforma Laboral, i respecte l’objectiu prioritari del viatge, un “ara no toca” digne del millor Pujol.
Tots els partits vivint de la partitocràcia. Molta comèdia per mantenir el seu statu quo, ni ruptura democràtica ni transformació social, dia que passa any que empeny que ens fa a les classes populars cada vegada més pobres i els rics més rics, i si no tenim prou, amb una reforma laboral que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur.
dissabte, 24 de desembre del 2011
NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ...
Fa una setmana que es va produir el Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Un congrés en el que semblava que s’obririen de nou aquells debats que es van aparcar per apaivagar les tensions que provocaven les múltiples tendències, que es fusionaven en el congrés de fusió dels socialistes catalans de 1978 (PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i Federació Catalana del PSOE). Les tensions entre els que defensaven la sobirania del partit envers el PSOE, catalanistes, i els que defensaven més unitat orgànica amb aquest últim. En definitiva, ser el partit dels socialistes catalans o ser l’apèndix a Catalunya del PSOE.
Setmanes abans s’afirmava des de tots els àmbits del Partit que seria un congrés de renovació, i es posava davant de la ciutadania els suposats debats congressuals: relació Catalunya-Espanya, fins i tot el dret a l’Autodeterminació, el grup parlamentari propi a Madrid, un perfil clarament catalanista, recuperació del Socialisme com a línia ideològica, la democràcia participativa, etc.
En tres dies de congrés totes aquestes incògnites s’han esvaït; els dos suposats candidats catalanistes, Ros i Elena, s’uneixen en una sola candidatura per poder tenir possibilitats de guanyar, però finalment s’imposa l’aparell del Partit, representat per Pere Navarro, amb una àmplia majoria que gaire bé ha escombrat els catalanistes.
Ha guanyat l’statu quo envers la renovació, ha guanyat la partitocràcia envers la democràcia participativa, ha guanyat la vinculació orgànica al PSOE envers ser un partit d’obediència catalana, i continuaran parlant de federalisme sabent que Espanya és “Una y no 51”, HA GUANYAT EL PSOE.
Ideològicament fan una declaració de defensa de l’estat del benestar, una nebulosa que escombra al socialisme, a la transformació social, a la ruptura democràtica, al grup parlamentari propi a Madrid diferenciat del PSOE. Una renovació inexistent que els consoliden com el mateix que eren: liberals amb inquietuds socials.
Només la memòria històrica els recordarà que un dia lluitaven PER UNA CATALUNYA LLIURE, ALEGRE I SENSE CLASSES.
dimecres, 23 de novembre del 2011
UN 20N, 35 ANYS DESPRÉS,...
Pot semblar una broma de mal gust, però no ho és. Fa 35 anys va ser un moment d’esperança per retrobar la llibertat arrabassada per un aixecament militar feixista; ara és la pèrdua de la minsa llibertat assolida, vigilada per la dictadura dels mercats amb la cobertura ideològica a l’Estat espanyol de la dreta més rància, casposa i espanyolista, hereva del franquisme.
A Catalunya l’oligarquia regionalista es consolida com a primera força, un 19% de les persones amb dret a vot a Catalunya, i com “els vots legitimen les nostres polítiques” avui ja han anunciat les retallades, que van directament contra les classes populars. D’aquesta manera fan “l’esforç” que demanaven els mercats i el govern espanyol.
L’esquerra espanyola dividida s’enfonsa. Izquierda Unida només és un petit trasvàs de vot del PSOE, i ni IU ni Equo han estat capaços de canalitzar el vot “indignat”. ICV, encara que es presenti com el referent de l’esquerra nacional (referent que ja ha abandonat Esquerra), era només la marca de referència a Catalunya de IU i Equo i continuen parlant d’un Estat federal quan a Espanya no hi ha federalistes.
Esquerra ha fet una pre-campanya parlant d’independència, paraula que ha oblidat en plena campanya i centrant aquesta en l’espoli fiscal, fent l’ullet a Mas i la seva suposada proposta de pacte fiscal amb Espanya Mas. Ni una sola referència als drets civils i socials de la ciutadania, ni de transformació social, ni de ruptura democràtica, només al company Joan Tardà se li va sentir dir en un acte de campanya que Esquerra era el partit de les treballadores i els treballadors.
I que quedi clar que Esquerra no són els meus enemics i m’alegro de que hagin mantingut els tres diputats, però continuen amb el tancament de files propi de qui considera el partit com un objectiu i no com una eina; continuen mirant a la seva dreta i no fan cap moviment d’acostament a l’Esquerra Independentista, de mobilització popular contra el que ens espera com a ciutadanes i ciutadans dels Països Catalans.
Davant d’una situació que aprofundirà les diferències entre classes, només ens queda l’organització i la mobilització de les classes populars en lluita per la ruptura democràtica amb l’Estat, amb un model social de país clar i pel poble, ens cal la Unitat Popular.
Independència i Socialisme !
A Catalunya l’oligarquia regionalista es consolida com a primera força, un 19% de les persones amb dret a vot a Catalunya, i com “els vots legitimen les nostres polítiques” avui ja han anunciat les retallades, que van directament contra les classes populars. D’aquesta manera fan “l’esforç” que demanaven els mercats i el govern espanyol.
L’esquerra espanyola dividida s’enfonsa. Izquierda Unida només és un petit trasvàs de vot del PSOE, i ni IU ni Equo han estat capaços de canalitzar el vot “indignat”. ICV, encara que es presenti com el referent de l’esquerra nacional (referent que ja ha abandonat Esquerra), era només la marca de referència a Catalunya de IU i Equo i continuen parlant d’un Estat federal quan a Espanya no hi ha federalistes.
Esquerra ha fet una pre-campanya parlant d’independència, paraula que ha oblidat en plena campanya i centrant aquesta en l’espoli fiscal, fent l’ullet a Mas i la seva suposada proposta de pacte fiscal amb Espanya Mas. Ni una sola referència als drets civils i socials de la ciutadania, ni de transformació social, ni de ruptura democràtica, només al company Joan Tardà se li va sentir dir en un acte de campanya que Esquerra era el partit de les treballadores i els treballadors.
I que quedi clar que Esquerra no són els meus enemics i m’alegro de que hagin mantingut els tres diputats, però continuen amb el tancament de files propi de qui considera el partit com un objectiu i no com una eina; continuen mirant a la seva dreta i no fan cap moviment d’acostament a l’Esquerra Independentista, de mobilització popular contra el que ens espera com a ciutadanes i ciutadans dels Països Catalans.
Davant d’una situació que aprofundirà les diferències entre classes, només ens queda l’organització i la mobilització de les classes populars en lluita per la ruptura democràtica amb l’Estat, amb un model social de país clar i pel poble, ens cal la Unitat Popular.
Independència i Socialisme !
dimecres, 21 de setembre del 2011
ESQUERRA: Retorn al passat ?
Ja fa temps que volia escriure i valorar els resultats electorals d’Esquerra, però he optat per esperar i tenir una certa distancia temporal envers el fet, a més de poder observar el camí que volen emprendre i la renovació i/o debats que volen realitzar. Intentaré fer un esforç de concreció i simplificació, malgrat la dificultat, i resto obert al debat i aclariment de les meves afirmacions.
En matèria electoral hem vist com s’estimbaven en les autonòmiques però milloraven lleugerament a les municipals. En les primeres es renuncia al període de govern del tripartit, donen per difunta l’Esquerra Nacional i miren cap a la seva dreta (CiU, Solidaritat, Reagrupament,...), i en les segones continuen mirant a la seva dreta però el treball local de la base estabilitza una tendència a la baixa.
La participació institucional i la mobilització
El suposat pragmatisme que obliga el treball institucional ha fet perdre de vista a Esquerra que aquestes institucions estan sota el règim jurídic espanyol i que limita qualsevol intent de ruptura democràtica i els propis objectius. A més, la casi dedicació exclusiva a l’actuació institucional ha restat capacitat de mobilització a les bases i aquesta s’ha limitat a ser comparsa d’altres o quan toca tradicionalment. Han perdut la perspectiva de que el treball de base és qui proporciona els vots, a més d’agreujar la ja dèbil cohesió interna del partit.
L’excepció ha estat a nivell local, que no per tenir autonomia sinó per abandonament de la direcció del partit, han sabut coordinar la representació institucional amb el contacte amb la ciutadania. Aquesta separació de l’actuació nacional amb la local ha produït també que no s’abordessin a temps els debats oportuns i derivessin cap a l’autodestrucció que han suposat diferents fórmules messiàniques i l’egolatria de la direcció nacional.
On és l’Esquerra Nacional ?
L’any 1994 entro al partit de forma individual, anteriorment ho havien fet gent procedent de Catalunya Lliure – PSAN i de l’Assemblea d’Unitat Popular, de l’entorn d’aquesta última és d’on jo procedia. La meva tossudesa de lliure pensador va fer que no entrés abans en grup ja que volia reflexionar tranquil•lament la meva decisió. Malgrat la idea d’agrupar l’Esquerra Independentista en una sola organització era molt atractiva i desitjada, el lideratge del partit per l’Àngel Colom em generava molts dubtes, a més de considerar que no s’havia tancat encara correctament la crisi de l’independentisme dels anys 90.
L’entrada posterior a l’escenari de Pilar Rahola i el seu tàndem amb Colom en el lideratge, va esvair tots els meus dubtes: o marxava del partit o treballava per construir el que aleshores ja anomenàvem l’Esquerra Nacional. La sort que vaig tenir de militar al Casal Lluís Companys de Sant Andreu de Palomar, va fer apaivagar l’efecte dels atacs constants i furibunds d’aquest tàndem i els seus acòlits. I no m’estendré més sobre aquest tema sobradament conegut.
En el Congrés de Vilafranca el 1996 s’imposa l’estratègia d’Esquerra Nacional i es comença a treballar en aquest sentit (per exemple: Esquerra és present com observadora a la Internacional Socialista). Aquesta estratègia no és nova, Esquerra assumeix el paper que Nacionalistes d’Esquerra pretenia als anys 80. El partit es situa com “l’Esquerra Nacional seriosa i responsable” i posa el seu gra de sorra per a que l’objectiu d’independència nacional sigui present en el debat polític i social.
Sense adonar-nos, es començaven a configurar uns lideratges que es convertirien amb el temps en personalismes, als que s’afegirien d’altres de nous, que han portat al partit a un creixement espectacular, no previsible en aquell moment, fins a la caiguda en picat en la que Esquerra es troba ara. Per un costat, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, i per l’altra, Jordi Portabella. Aquest últim era qüestionat per ser persona de confiança de l’Àngel Colom i va optar per: “estàs amb mi o en contra meva”. Se’n va sortir i va fer de la Federació de Barcelona un lobby de xantatge constant a la direcció nacional.
Així arribem al primer tripartit i durant aquest es van creant les diferents famílies que acaben provocant la crisi interna que ens porta fins al dia d’avui.
No em recrearé més en l’evolució ja que semblen les meves memòries polítiques, però crec que era necessària per poder-nos preguntar:
I el debat ideològic ?
En primer lloc, qualsevol idea de transformació social i ruptura democràtica es queda a les portes de la creació del primer tripartit. Esquerra comença un procés d’estructuració que l’acaba convertint en un partit convencional (segueix casi mimèticament els vicis del PSC i de ICV, aquests en menor mesura), a més de començar a seguir estratègies i tàctiques a curt termini sense relació entre elles i sense debat intern, que desorienta i desmotiva a la militància de base.
L’estratègia es basa teòricament en l’acord de govern catalanista i d’esquerres, però primerament la tàctica no segueix cap línia de coherència amb aquesta estratègia, i després cadascun dels tres partits es dedica a buscar les contradiccions de l’altre.
En el segon tripartit, es prescindeix d’estratègia, no existeix cohesió interna, les bases estan completament desmotivades i la visió de la realitat social i econòmica cada vegada és més estreta. Comencen les escissions i els abandonaments de “Reagrupament” i “Esquerra Independentista” (que serà un dels grups que formarà Solidaritat Catalana) que sota un clar lideratge egòlatra s’erigeixen com a defensors de les essències pàtries i comencen un procés de desestabilització del partit seguint el joc dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. En definitiva la majoria de la base militant i simpatitzant està desorientada davant del sectarisme intern i extern.
Des del Congrés de Vilafranca, l’estratègia política i social s’ha basat en la definició d’ “esquerra no dogmàtica” i de maximalismes ideològics, basats en declaracions genèriques de la tradició de l’esquerra catalana, que marca la Declaració Ideològica del partit. I en tots aquests anys no ha hagut cap mena d’esforç de debat ideològic per actualitzar-los a la realitat social i econòmica del moment amb la base i dotar d’un mínim de coherència compartida a l’acció política institucional.
A més, l’equidistància del partit, proclamada a tort i a dret, no ha permès fer una crítica directa contra el regionalisme conservador de CiU i l’exclusivitat de la tasca institucional ha fet que Esquerra no mobilitzés a les seves bases i a la societat contra els atacs a Catalunya i als drets socials i nacionals de la ciutadania. En definitiva, una actitud estàtica incapaç de plantar cara al dinamisme dels esdeveniments provocats pel règim jurídic estatal i la caverna espanyola.
Cal esmentar que darrera de la definició “esquerra no dogmàtica”, existeix una gran virulència contra tot allò que vagi més enllà de la socialdemocràcia d’amplis sectors del partit que ha propiciat l’entrada de liberals “amb inquietuds socials” i la dilució de la socialdemocràcia. Un abandonament de contingut social en plena crisi econòmica i d’atac cap als drets socials i nacionals de les classes populars.
Aquesta ambigüitat ideològica, allunyada d’estratègies de transformació social, de democràcia participativa i mobilització popular, ha anat portant al partit cap a una transversalitat que mira a CiU i als escindits de les essències pàtries, en definitiva a la dreta catalana.
Una esquerra no dogmàtica que d’una actitud de no acostament a la seva esquerra (l’esquerra independentista) i als moviments civils i socials, assumint les seves reivindicacions, fent-los partícips de l’acció institucional i mobilitzant les bases i la societat en defensa dels drets civils i socials, n’ha fet dogma. La por al sectarisme l’ha fet sectària.
El procés congressual
L’experiència de govern a la Generalitat finalitza amb l’abandonament del partit de Josep-Lluís Carod-Rovira per la porta del darrera espolsant-se la responsabilitat dels fracassos del partit. Jordi Portabella i Oriol Amorós, no assumint la seva responsabilitat en la davallada i fracàs de les municipals a Barcelona. Joan Puigcercós que deixa la presidència del partit i Joan Ridao, la secretaria general i el cap de llista a les espanyoles, donant pas a Oriol Junqueras, Marta Rovira i Alfred Bosch com a President, Secretària General i candidat a les espanyoles respectivament.
Un procés que s’ha pogut seguir a les xarxes socials, en els mitjans escrits, digitals... a on, en alguns casos, els atacs al partit, pels mateixos dirigents, militància, etc. eren dignes de la caverna espanyola.
Un procés congressual que acosta a Esquerra a CiU i a la formació d’un Front Independentista buit de contingut, interclassista i transversal. És un retorn al passat però sense Colom i Rahola.
Companyes i companys espero, malgrat tot, retrobar-nos pel camí de la defensa dels drets socials i nacionals de les classes populars dels Països Catalans.
INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME
Salut i Revolta !
setembre 2011
En matèria electoral hem vist com s’estimbaven en les autonòmiques però milloraven lleugerament a les municipals. En les primeres es renuncia al període de govern del tripartit, donen per difunta l’Esquerra Nacional i miren cap a la seva dreta (CiU, Solidaritat, Reagrupament,...), i en les segones continuen mirant a la seva dreta però el treball local de la base estabilitza una tendència a la baixa.
La participació institucional i la mobilització
El suposat pragmatisme que obliga el treball institucional ha fet perdre de vista a Esquerra que aquestes institucions estan sota el règim jurídic espanyol i que limita qualsevol intent de ruptura democràtica i els propis objectius. A més, la casi dedicació exclusiva a l’actuació institucional ha restat capacitat de mobilització a les bases i aquesta s’ha limitat a ser comparsa d’altres o quan toca tradicionalment. Han perdut la perspectiva de que el treball de base és qui proporciona els vots, a més d’agreujar la ja dèbil cohesió interna del partit.
L’excepció ha estat a nivell local, que no per tenir autonomia sinó per abandonament de la direcció del partit, han sabut coordinar la representació institucional amb el contacte amb la ciutadania. Aquesta separació de l’actuació nacional amb la local ha produït també que no s’abordessin a temps els debats oportuns i derivessin cap a l’autodestrucció que han suposat diferents fórmules messiàniques i l’egolatria de la direcció nacional.
On és l’Esquerra Nacional ?
L’any 1994 entro al partit de forma individual, anteriorment ho havien fet gent procedent de Catalunya Lliure – PSAN i de l’Assemblea d’Unitat Popular, de l’entorn d’aquesta última és d’on jo procedia. La meva tossudesa de lliure pensador va fer que no entrés abans en grup ja que volia reflexionar tranquil•lament la meva decisió. Malgrat la idea d’agrupar l’Esquerra Independentista en una sola organització era molt atractiva i desitjada, el lideratge del partit per l’Àngel Colom em generava molts dubtes, a més de considerar que no s’havia tancat encara correctament la crisi de l’independentisme dels anys 90.
L’entrada posterior a l’escenari de Pilar Rahola i el seu tàndem amb Colom en el lideratge, va esvair tots els meus dubtes: o marxava del partit o treballava per construir el que aleshores ja anomenàvem l’Esquerra Nacional. La sort que vaig tenir de militar al Casal Lluís Companys de Sant Andreu de Palomar, va fer apaivagar l’efecte dels atacs constants i furibunds d’aquest tàndem i els seus acòlits. I no m’estendré més sobre aquest tema sobradament conegut.
En el Congrés de Vilafranca el 1996 s’imposa l’estratègia d’Esquerra Nacional i es comença a treballar en aquest sentit (per exemple: Esquerra és present com observadora a la Internacional Socialista). Aquesta estratègia no és nova, Esquerra assumeix el paper que Nacionalistes d’Esquerra pretenia als anys 80. El partit es situa com “l’Esquerra Nacional seriosa i responsable” i posa el seu gra de sorra per a que l’objectiu d’independència nacional sigui present en el debat polític i social.
Sense adonar-nos, es començaven a configurar uns lideratges que es convertirien amb el temps en personalismes, als que s’afegirien d’altres de nous, que han portat al partit a un creixement espectacular, no previsible en aquell moment, fins a la caiguda en picat en la que Esquerra es troba ara. Per un costat, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, i per l’altra, Jordi Portabella. Aquest últim era qüestionat per ser persona de confiança de l’Àngel Colom i va optar per: “estàs amb mi o en contra meva”. Se’n va sortir i va fer de la Federació de Barcelona un lobby de xantatge constant a la direcció nacional.
Així arribem al primer tripartit i durant aquest es van creant les diferents famílies que acaben provocant la crisi interna que ens porta fins al dia d’avui.
No em recrearé més en l’evolució ja que semblen les meves memòries polítiques, però crec que era necessària per poder-nos preguntar:
I el debat ideològic ?
En primer lloc, qualsevol idea de transformació social i ruptura democràtica es queda a les portes de la creació del primer tripartit. Esquerra comença un procés d’estructuració que l’acaba convertint en un partit convencional (segueix casi mimèticament els vicis del PSC i de ICV, aquests en menor mesura), a més de començar a seguir estratègies i tàctiques a curt termini sense relació entre elles i sense debat intern, que desorienta i desmotiva a la militància de base.
L’estratègia es basa teòricament en l’acord de govern catalanista i d’esquerres, però primerament la tàctica no segueix cap línia de coherència amb aquesta estratègia, i després cadascun dels tres partits es dedica a buscar les contradiccions de l’altre.
En el segon tripartit, es prescindeix d’estratègia, no existeix cohesió interna, les bases estan completament desmotivades i la visió de la realitat social i econòmica cada vegada és més estreta. Comencen les escissions i els abandonaments de “Reagrupament” i “Esquerra Independentista” (que serà un dels grups que formarà Solidaritat Catalana) que sota un clar lideratge egòlatra s’erigeixen com a defensors de les essències pàtries i comencen un procés de desestabilització del partit seguint el joc dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. En definitiva la majoria de la base militant i simpatitzant està desorientada davant del sectarisme intern i extern.
Des del Congrés de Vilafranca, l’estratègia política i social s’ha basat en la definició d’ “esquerra no dogmàtica” i de maximalismes ideològics, basats en declaracions genèriques de la tradició de l’esquerra catalana, que marca la Declaració Ideològica del partit. I en tots aquests anys no ha hagut cap mena d’esforç de debat ideològic per actualitzar-los a la realitat social i econòmica del moment amb la base i dotar d’un mínim de coherència compartida a l’acció política institucional.
A més, l’equidistància del partit, proclamada a tort i a dret, no ha permès fer una crítica directa contra el regionalisme conservador de CiU i l’exclusivitat de la tasca institucional ha fet que Esquerra no mobilitzés a les seves bases i a la societat contra els atacs a Catalunya i als drets socials i nacionals de la ciutadania. En definitiva, una actitud estàtica incapaç de plantar cara al dinamisme dels esdeveniments provocats pel règim jurídic estatal i la caverna espanyola.
Cal esmentar que darrera de la definició “esquerra no dogmàtica”, existeix una gran virulència contra tot allò que vagi més enllà de la socialdemocràcia d’amplis sectors del partit que ha propiciat l’entrada de liberals “amb inquietuds socials” i la dilució de la socialdemocràcia. Un abandonament de contingut social en plena crisi econòmica i d’atac cap als drets socials i nacionals de les classes populars.
Aquesta ambigüitat ideològica, allunyada d’estratègies de transformació social, de democràcia participativa i mobilització popular, ha anat portant al partit cap a una transversalitat que mira a CiU i als escindits de les essències pàtries, en definitiva a la dreta catalana.
Una esquerra no dogmàtica que d’una actitud de no acostament a la seva esquerra (l’esquerra independentista) i als moviments civils i socials, assumint les seves reivindicacions, fent-los partícips de l’acció institucional i mobilitzant les bases i la societat en defensa dels drets civils i socials, n’ha fet dogma. La por al sectarisme l’ha fet sectària.
El procés congressual
L’experiència de govern a la Generalitat finalitza amb l’abandonament del partit de Josep-Lluís Carod-Rovira per la porta del darrera espolsant-se la responsabilitat dels fracassos del partit. Jordi Portabella i Oriol Amorós, no assumint la seva responsabilitat en la davallada i fracàs de les municipals a Barcelona. Joan Puigcercós que deixa la presidència del partit i Joan Ridao, la secretaria general i el cap de llista a les espanyoles, donant pas a Oriol Junqueras, Marta Rovira i Alfred Bosch com a President, Secretària General i candidat a les espanyoles respectivament.
Un procés que s’ha pogut seguir a les xarxes socials, en els mitjans escrits, digitals... a on, en alguns casos, els atacs al partit, pels mateixos dirigents, militància, etc. eren dignes de la caverna espanyola.
Un procés congressual que acosta a Esquerra a CiU i a la formació d’un Front Independentista buit de contingut, interclassista i transversal. És un retorn al passat però sense Colom i Rahola.
Companyes i companys espero, malgrat tot, retrobar-nos pel camí de la defensa dels drets socials i nacionals de les classes populars dels Països Catalans.
INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME
Salut i Revolta !
setembre 2011
dissabte, 20 d’agost del 2011
TORNA TORQUEMADA
No fa gaires dies, cap a 2/4 de 10 de matí, passava pel Passeig del Comte Guifré de Sant Joan de les Abadesses i van desfilar davant meu un dos cents joves amb banderes vaticanes mentre un capellà els ruixava amb aigua mentre els beneïa. No em recordava de la visita del papa a Madrid. Vaig parlar amb diferents persones del poble sobre que els semblava i la resposta era la mateixa: “no sé que foten aquí, que se’n vagin a Madrid.
Aquell mateix dia llegia a la premsa que els bisbes catalans demanaven respecte cap els catòlics ja que paguen impostos i que Duran i Lleida estava molt emprenyat i considerava un atac a Catalunya el que no el convidessin a rebre aquest ex-oficial de les SS que li diuen “sant pare”.
Després, en el telenotícies veig que han detingut un jove mexicà membre del voluntariat de l’organització de la visita del presumpte “sant pare” que reclutava voluntaris per atemptar contra la manifestació convocada per organitzacions laiques i com es barallaven joves catòlics entre ells, uns partidaris dels preservatius i els altres partidaris de l’abstinència sexual.
Avui llegeixo que una de les perles que ha deixat anar el presumpte “sant pare” és: “s’ha de combatre el relativisme amb radicalitat catòlica” o “el nostre déu és l’únic i veritable”.
Sempre he respectat i respectaré les creences individuals sempre que no siguin en contra dels drets humans, civils i socials individuals i col•lectius, però davant de l’esmentat: com tenim la barra de criticar l’islamisme i permetre que el fonamentalisme catòlic faci aquestes exhibicions de força i intolerància financiat amb diners públics. Tothom hem de pagar impostos, i l’església catòlica com institució no ho fa, rep diner públic i és una de les més grans propietàries patrimonials del món. Li regalo al senyor Duran i Lleida el seu papa i que ens deixin tranquils als catalans, ni ell, ni CiU ni cap altre partit són Catalunya, la nació és de la ciutadania.
Tristament comprovo que el retrocés de llibertats civils i socials i de democràcia ens porta cap els temps foscos de la inquisició, de la persecució dels lliures pensadors,... i els inquilins del Valle de los Caídos resten feliços al seu forat veient que ho va deixar tot “atado y bien atado” i que “España es la reserva espiritual de Occidente”.
Aquell mateix dia llegia a la premsa que els bisbes catalans demanaven respecte cap els catòlics ja que paguen impostos i que Duran i Lleida estava molt emprenyat i considerava un atac a Catalunya el que no el convidessin a rebre aquest ex-oficial de les SS que li diuen “sant pare”.
Després, en el telenotícies veig que han detingut un jove mexicà membre del voluntariat de l’organització de la visita del presumpte “sant pare” que reclutava voluntaris per atemptar contra la manifestació convocada per organitzacions laiques i com es barallaven joves catòlics entre ells, uns partidaris dels preservatius i els altres partidaris de l’abstinència sexual.
Avui llegeixo que una de les perles que ha deixat anar el presumpte “sant pare” és: “s’ha de combatre el relativisme amb radicalitat catòlica” o “el nostre déu és l’únic i veritable”.
Sempre he respectat i respectaré les creences individuals sempre que no siguin en contra dels drets humans, civils i socials individuals i col•lectius, però davant de l’esmentat: com tenim la barra de criticar l’islamisme i permetre que el fonamentalisme catòlic faci aquestes exhibicions de força i intolerància financiat amb diners públics. Tothom hem de pagar impostos, i l’església catòlica com institució no ho fa, rep diner públic i és una de les més grans propietàries patrimonials del món. Li regalo al senyor Duran i Lleida el seu papa i que ens deixin tranquils als catalans, ni ell, ni CiU ni cap altre partit són Catalunya, la nació és de la ciutadania.
Tristament comprovo que el retrocés de llibertats civils i socials i de democràcia ens porta cap els temps foscos de la inquisició, de la persecució dels lliures pensadors,... i els inquilins del Valle de los Caídos resten feliços al seu forat veient que ho va deixar tot “atado y bien atado” i que “España es la reserva espiritual de Occidente”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)