Les últimes dades d’atur i contractació a Catalunya donen una perspectiva que comença a complir els pitjors auguris dels experts, agreujat si tenim en compte que la crisi econòmica només acaba de començar.
És curiós que moltes d’aquestes variables que determinen la situació tenen darrera comportaments amb un gran component de caràcter psicològic, d’estat d’ànim. I és en aquest sentit que els mitjans de comunicació i els polítics, no tan sols no ajuden a millorar aquest estat d’ànim, sinó que s’entesten en enfonsar psicològicament al malalt.
No fa gaires anys els dos grans partits que ostenten actualment l’oposició, un a l’Estat i de dretes, d’obediència espanyolista i l’altre a Catalunya també de dretes, encara que s’esforcen per semblar de “centre”, d’obediència estrictament catalana, compartien la política econòmica ultraliberal als governs respectius i en la que una de les seves màximes era que la millor política industrial era la que no existia.
Actualment, tots dos fan oposició responsabilitzant al govern de l’Estat i al de la Generalitat dels efectes de la crisi econòmica i de no actuar amb les mesures oportunes al respecte.
Sincerament, no es pot ser més hipòcrita. Si alguna cosa ha caracteritzat a aquesta crisi econòmica és el seu caràcter global i especulatiu, amb actors anònims, en les formes i en el fons. La globalitat de l’economia i en conseqüència de la crisi situen a les mesures locals en l’ultima baula de la cadena. La millor notícia que podríem rebre és que les mesures econòmiques d’Obama fan que els EEUU comencen a ensortir-se’n i en el cas d’Europa, el mateix amb Alemanya. L’efecte en cadena d’aquests començarien a arrossegar a la resta de països del món. Amb això no vull dir que la resta no faci res, tot el contrari.
En el cas de Catalunya, gràcies a les meravelloses polítiques econòmiques dels partits hipòcrites esmentats, no hi hagut el canvi estructural del model productiu necessari per poder competir i afrontar els nous reptes del mercat global i el seu dinamisme; i ara hem de plantar cara a la crisi amb un model caduc. En definitiva, s’han desaprofitat tots aquests anys de creixement econòmic, un creixement que segons ells era producte de les seves “no polítiques” i que no tenia res a veure amb la conjuntura internacional global.
Un altre dels factors de la crisi és la caiguda del consum. Si mirem la seva tendència i evolució en el temps, veure’m que a l’any 2007 es produeix el punt àlgid de creixement, el PIB a Catalunya es situava en el 3,6%, però ningú valorava que per primera vegada en aquests anys de bonança econòmica, el consum de les famílies no tan sols es situava per sota del PIB -1,7% de diferencial comparatiu, quan sempre oscil·lava entre el 0,2 i l’1,3% per sobre, sinó que començava una caiguda sostinguda en picat.
Alguns van manifestar que era producte de la pujada de tipus, i què pretenia Trichet pujant-los ? Baixar la inflació o accelerar la vinguda de la crisi ? Aquest senyor és un veritable irresponsable, per no dir altra cosa. Era la fi d’un consum i un endeutament esbojarrat i irresponsable potenciat per tothom des d’un optimisme sense fi ni racional.
Els hàbits de consum de la Societat van ser més savis, ja percebien el que estava a punt de passar, els nostres polítics, economistes, governants,... no ?
Doncs sí, no sabien ni la virulència ni les conseqüències, però durant molt de temps la crisi va ser anunciada a tort i a dret pels mitjans de comunicació, encara que ningú va moure un dit.
A partir d’aquí, dia rere dia, tots els mitjans de comunicació s’han dedicat a informar de tot el que feia referència a la situació econòmica, economistes entrevistats, els dos partits hipòcrites esmentats culpabilitzant als respectius governs, els governs intentant no donar tant negativisme,...
En definitiva tots hem actuat de manera irresponsable, ja que la depressió mediàtica és la millor variable per arribar a la depressió econòmica.
La setmana passada, en la roda de premsa de presentació del informe de Contractació del 2008, la sala era plena amb gaire bé tots els mitjans. No sé trobar l’adjectiu que defineixi la meva percepció de l’ambient, ombrívol potser ? Al final de la roda de premsa vaig sentir que un periodista li deia a un altre “off the record”: -aquests iguals que els altres a on anem ara, moltes dades i discurs, però el que cal és anar a una vaga general.-.
Per una banda em va fer treure un somriure en aquell ambient ja que el comentari “d’aquests igual que el altres” reflectia que nosaltres generàvem un discurs prou atractiu que superava en expectativa a l’altre sindicat, que sempre havia ostentat una certa “radicalitat i credibilitat”. Però per una altra vaig considerar l’afirmació com irresponsable, primer perquè no només donàvem dades sinó que explicàvem les propostes que havíem traslladat a les Administracions i en quines matèries s’estava treballant, i per raons que ja he expressat: una crisi global, amb infinitat d’actors internacionals i anònims,...; segon, la vaga general contra qui ? cal aturar més el país i l’Estat del que ja s’està aturant ?, encara farem un favor a algú,...etc...
Aquesta crisi també és la crisi de la incertesa, ningú sap res a curt termini, i les mesures que s’adoptin, d’inici no es poden refusar, excepte allò que caigui pel pes del raonament, ja que els resultats no es podran percebre a mig termini. En definitiva, cal posar-nos tots amb fil i agulla i teixir, col·laborar, analitzar, participar, proposar, buscar, innovar,... treballar amb optimisme i si els nostres governants no actuen, se’ls haurà de pressionar i si no reaccionen, aleshores sí que els haurem de treure de l’immobilisme amb alguna actuació contundent.
