dissabte, 24 de desembre del 2011

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ...




Fa una setmana que es va produir el Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Un congrés en el que semblava que s’obririen de nou aquells debats que es van aparcar per apaivagar les tensions que provocaven les múltiples tendències, que es fusionaven en el congrés de fusió dels socialistes catalans de 1978 (PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i Federació Catalana del PSOE). Les tensions entre els que defensaven la sobirania del partit envers el PSOE, catalanistes, i els que defensaven més unitat orgànica amb aquest últim. En definitiva, ser el partit dels socialistes catalans o ser l’apèndix a Catalunya del PSOE.

Setmanes abans s’afirmava des de tots els àmbits del Partit que seria un congrés de renovació, i es posava davant de la ciutadania els suposats debats congressuals: relació Catalunya-Espanya, fins i tot el dret a l’Autodeterminació, el grup parlamentari propi a Madrid, un perfil clarament catalanista, recuperació del Socialisme com a línia ideològica, la democràcia participativa, etc.

En tres dies de congrés totes aquestes incògnites s’han esvaït; els dos suposats candidats catalanistes, Ros i Elena, s’uneixen en una sola candidatura per poder tenir possibilitats de guanyar, però finalment s’imposa l’aparell del Partit, representat per Pere Navarro, amb una àmplia majoria que gaire bé ha escombrat els catalanistes.


Ha guanyat l’statu quo envers la renovació, ha guanyat la partitocràcia envers la democràcia participativa, ha guanyat la vinculació orgànica al PSOE envers ser un partit d’obediència catalana, i continuaran parlant de federalisme sabent que Espanya és “Una y no 51”, HA GUANYAT EL PSOE.

Ideològicament fan una declaració de defensa de l’estat del benestar, una nebulosa que escombra al socialisme, a la transformació social, a la ruptura democràtica, al grup parlamentari propi a Madrid diferenciat del PSOE. Una renovació inexistent que els consoliden com el mateix que eren: liberals amb inquietuds socials.

Només la memòria històrica els recordarà que un dia lluitaven PER UNA CATALUNYA LLIURE, ALEGRE I SENSE CLASSES.

2 comentaris:

Jose R. ha dit...

Supossar que Natius i Ros eren la renovació quan porten dècades a l'executiva nacional és conèixer poc al PSC. No hi havia cap de candidat renovador.

Joan Samsó ha dit...

Segurament el conec poc, però no sé a on dedueixes que manifesto en el meu post que Ros i Elena són renovadors, els presento com a "suposats catalanistes" i prou. És en el paràgraf anterior a on parlo de renovació i d'altres debats pendents que no identifico amb cap dels candidats. Potser, l'única "corrent" interna que ho podia ser era "congrés des de baix". I tens raó no hi havia cap candidat renovador i el que pretenc evidenciar és que ms coets per tant poca revetlla i dia que passa any que empeny.

Salut company !