REFLEXIÓ PER A MARES I PARES
Una crisi desconeguda, sense precedents, que té tots els ingredients a més de la caiguda del sistema financer. Ningú sap la virulència, les conseqüències traumàtiques que generarà i que ja està produint ni quan durarà. Els més dèbils tornen a ser les víctimes mentre el món financer privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues. Això és la globalització que ens han imposat.
Ningú és aliè, ni individualment ni col·lectivament, aquest individualisme s’ha implantat en la nostra cultura social. Tothom s’ha endeutat, s’ha viscut per sobre de les possibilitats, es tenen falses necessitats consumistes... no acabaria. Un individualisme hipòcrita que fa que exigim als nostres governants l’estat del benestar de les socialdemocràcies avançades i alhora rebaixar impostos.
He tingut la sort de complementar la meva educació familiar i social amb l’escola pública, passant pel parvulari, l’EGB, el BUP i la universitat. Em van ensenyar a ser lliure pensador amb l’esperit crític que comença en l’autocrítica, en definitiva em van ensenyar la “docta ignorància”.
I us estareu preguntant, a on vol arribar aquest il·luminat revolucionari ?
Sí, teniu raó sóc un revolucionari, però que fa esforços diàriament per ser conseqüent pragmàticament.
Estem educant als nostres fills i filles en l’individualisme, el consumisme, davant de la tele, els videojocs, el lleure familiar al centre comercial, incapaços, per exemple, de fer l’esforç el divendres al vespre quan dormen una truita de patates i matinar el dissabte per anar amb la carmanyola a Collserola. Compensem les nostres mancances de dedicació i afectives fent-los suposadament feliços cobrint amb excés, i a vegades en exclusiva, falses necessitats. Quan ens adonem de la vàlua, el veritable valor afegit de la nostra vida, que és l’experiència vital de créixer i educar-nos amb els nostres fills i filles, serà massa tard.
Les necessitats són les que van fer que l’ésser humà sigui social, però les falses necessitats són les que fan que la socialització sigui interessada i sense escrúpols envers els altres.
A més no som conscients que hem cedit part de les nostres obligacions i responsabilitats respecte l’educació dels nostres fills i filles a l’escola, és la nostra extensió quan no hi som. Tractem a l’escola en molts casos, com un servei mercantil en el que els nostres fills i filles són la mercaderia, com un pàrquing amb la única exigència que els tractin bé i el màxim temps possible.
És aquí a on volia arribar, com podem estar demanant més drets socials coberts per l’estat i alhora ens és igual que privatitzin la gestió de l’escola pública, que demanem menys vacances escolars, més hores d’estada a l’escola, etc. i que alhora reivindiquem més conciliació familiar a les nostres respectives feines. No demanis pels altres el que no vols per a tu. Aquesta hipocresia individualista, acompanyada amb la certesa que més quantitat no fa la qualitat i que és fals, com s’ha comprovat, que presència a la feina és incompatible amb productivitat, és la raó per la que reflexiono obertament amb aquest escrit.
La qualitat laboral de la comunitat educativa revertirà en qualitat educativa pels nostres fills i filles.
Les mares i pares hem de donar sempre suport als mestres, les seves reivindicacions i les de la comunitat educativa en general, de la que formem part, i ara més que mai davant l’avantprojecte de la LEC. No hi ha excuses de mal pagador com “no he llegit la llei”, és a l’abast de tothom, acompleix el principi de publicitat, és penjada a pàgines web, etc. Els mestres tenen cura dels nostres fills i filles quan no hi som per haver de treballar per poder subsistir, però a més tenen la responsabilitat d’ensenyar per tal de que algun dia puguin revertir socialment el seu coneixement, fruit del nostre esforç contributiu, en canvi nosaltres estem fent fills i filles dèbils davant del futur individual i col·lectiu.
Els reptes amb els que es trobaran els nostres fills i filles seran diferents i més complexos que els nostres i jo, personalment, vull per ells un sistema més just i sostenible.
No vull acabar sense agrair la vocació, la dedicació i el compromís dels mestres, el personal no docent i la comunitat educativa en general de l’escola pública des de la meva “docta ignorància”.
3 comentaris:
Excel·lent discurs Sam, encara que hi ha un munt d'aspectes amb els que no estic d'acord.
Per començar hem de contextualitzar-nos individualment: tú éts un acèrrim enemic del neoliberalisme i de la globalització i et consideres més proper a l'ideari socialista. En canvi jo sóc més pragmàtic: intento adecuar-me als temps que viviem sense donar-li importància als moviments polítics, socials o econòmics on ens trobem inmersos. Se li podria dir que "assumeixo sense lluitar".
En base aquesta diferenciació, és evident que els nostres punts de vista necessariament han de ser contraris, o si més no divergents.
Parles que ens trobem en una societat individualista, afirmació amb la qual estic d'acord, malgrat que no arrivo a demonitzar-lo com tú . ¿Que hi ha de dolent ser individual? Cadascú lluita per millorar en tots els seus aspectes i emprarà totes les eines que diposa per aconseguir-ho, sempre i quan respecti els drets i llibertats de les persones que l'envolten. Aquí si que podrien trobar opinions convergents atès que hom sap que hi ha nombroses persones que primen la seva llibertat per sobre de les dels altres. Aptituts que actualment es donen amb una major quantitat animades per la crisi.
Manifestes en el teu article que eduquem als nostres fills "en l’individualisme, el consumisme, davant de la tele, els videojocs, el lleure familiar al centre comercial..." aspectes educacionals que et semblen aberrants. Deixan que t'expliqui una història: fa 1000 anys els pagesos estaven sotmesos a les violències d'uns senyors que disposaven de les seves vides; fa 200 anys els nens i dones treballaven en unes industries 14 hores el dia sota unes condicions de salubritat escasses; fa 50 anys Espanya es trobava sota una dictadura que malmetia les poques llibertats que teniem; actualment estem inserits dins d'una economia liberal i globalitzadora.
Amb tot plegat el que vull dir és que al llarg de la història l'home ha canviat el seu estil de vida cercant la prosperitat i una major qualitat de vida. El liberalisme ha aconseguit millorar aspectes econòmics a canvi d'una mèngua dels aspectes socials. La majoria ho accepta per què,al cap i a la fi, tampoc és tant dolent.
Està bé que hagi gent, com tú, que cerqui i lluiti per retornar als valors d'abans on la solidaritat, la companyiona, la col·lectivitat per sobre de l'individualisme, estaven a l'ordre del dia. Però no has de perdre l'horitzó que la societat evoluciona i es transforma i l'únic que fem és adecuar-nos.
Finalment estic d'acord amb tú amb l'aferrissada defensa de la comunitat educativa. M'agradaria que també mostressis el teu suport als oficis que, sense tenir les enormes avantatges dels treballadors que es dediquen a l'eduació, pateixen la duresa, les dificultats i la fiscalització constant de la societat.
Et poso un clar exemple: professors tenen jornades reduïdes, llargs i estensos periodes de vacances, suport psicològic.... a canvi d'haver de suportar els fills dels altres amb el conseqüent estrés que genera (sobretot pel proteccionisme pujant dels pares). La policia fem les mateixes hores que un funcionari normal i corrent, amb el mateixos dies de vacances amb l'única avantatge que cobren diversos "plusos" a canvi de conviure amb el pitjor de la societat, arriscant diàriament la seva vida i amb una fiscalització dels seus actes per part la societat (6 anys de pena per unes tortures). La policia és el garant de les llibertats públiques del nostre país i la seva feina hauria de ser reconeguda. La policia vol el mateix estatuts que els professors (amb això no vull dir que se'ls tregui drets als professors sinó que se'ls augmenti als policies)
Amb tot el meu carinyo
Ferran
Gràcies Ferran, en primer lloc per llegir-lo i en segon, dir-te que no estem tant en desacord.
Recorda que la meva feina principal, després de la de pare, és la de sindicalista raó per la que no defenso en exclusivitat als mestres sinó al conjunt de treballadores i treballadors des del punt de vista més ampli possible. Aquest article parlava de la actitud d’algunes mares i pares davant de la LEC i altres aspectes de l’educació dels seus fills copsada en una reunió de l'AMPA.
Començo pel final i estic completament d’acord amb el que dius sobre la criminalització de la policia, sobretot dels mitjans de comunicació i les actituds erràtiques dels responsables d’interior del govern, encara que estarà d’acord amb mi que el cometi un delicte tipificat se’l condemni com a qualsevol altre ciutadà, evidentment sense ficar al mateix sac a tot el col•lectiu.
El mètode científic i sobretot el de caràcter social i econòmic té les seves arrels en el materialisme històric i científic marxista, no cal ser dogmàtic per utilitzar-lo ja que tu mateix ho utilitzes al parlar de l’evolució dels costums, en la que estic totalment d’acord amb la teva visió. El problema és que li donem excessiva importància al lleure exclusivament consumista i sobretot aquell que és aliè a la naturalesa humana. Les coses han de ser mesurades en funció de les característiques del receptor, i aquest és un infant.
No estic en contra de l'individualisme ja que sóc lliure pensador, encara que socialista, la clau està en això:
"Les necessitats són les que van fer que l’ésser humà sigui social, però les falses necessitats són les que fan que la socialització sigui interessada i sense escrúpols envers els altres."
No es pot exigir a la societat que ens satisfaci i que no siguem conscients de que hem de fer un retorn social d’aquesta satisfacció.
No estic en contra dels canvis, els assumeixo i intento millorar pragmàticament el que no comparteixo, però hi ha una qüestió fonamental primària la sostenibilitat natural, social i econòmica de l’ésser social.
Segur que ara estarem més d’acord.
Una abraçada
Sam, tú i jo sempre estarem d'acord. Som uns bons amics i els amics sempre estan d'acord.
Publica un comentari a l'entrada