diumenge, 4 d’agost del 2013
Intervenció al 2n Aplec Xirinacs (Pla de Can Pegot-Coll de la Tuta)
Ens retrobem un any després aquí per retre homenatge a Lluís Maria Xirinacs, a la seva militància, a la seva constància, a la seva coherència, en definitiva al seu esperit insubornable; però també volem retre homenatge a tots els lluitadors que ja no hi són i que gràcies a ells i a la seva lluita per les llibertats col·lectives de les classes populars dels Països Catalans, el nostre país ha iniciat el camí de la seva llibertat.
Una llibertat que no serà completa sense tota la nació, sense tots els Països Catalans. Que no ho serà si no és lliure de corruptes, lliure de les 400 famílies, lliure dels poderosos, de la troika, dels lobbys financers, de l'especulació, etc... No volem la independència de la Caixalònia.
I és en aquest context polític que hem de recordar a Xirinacs i el seu relat de la Traició dels Líders, uns líders de les mateixes organitzacions polítiques de l'actual Parlament de la CAC i que forçats pel poble parlen de dret a decidir, d'estructures d'estat,... mentre el poble pateix la virulència de la crisi sistèmica del capitalisme senil.
Uns líders que no van dubtar en arraconar al poble fent desaparèixer l'Assemblea de Catalunya i finançats pels lobbys polítics europeus participar en la farsa de la transició democràtica espanyola tutelada pels militars feixistes espanyols.
Els interessos de classe i de partit per sobre dels interessos de les classes populars i de la democràcia. Un sistema de partits que poc van trigar en arraconar a l'Esquerra Independentista i que va col·laborar amb l'Estat espanyol a reprimir-nos, torturant-nos, empresonant-nos, exiliant-nos,...
Però l'Esquerra Independentista és aquí, la Unitat Popular és aquí per no permetre que ens tornin a trair i per retornar la sobirania al poble, per guanyar la independència total.
El millor homenatge que podem oferir als que no hi són és la Victòria.
Companyes i companys salut i revolta !
Visca la Terra !!!!
dijous, 8 de novembre del 2012
LLENÇAR EL VOT ? EL VOT “ÚTIL” ÉS INÚTIL !
De cop i volta ens hem trobat amb el tradicional bombardeig d’enquestes però que no entraré a valorar tècnicament el seu xup xup a la cuina sinó la seva intencionalitat política.
La presència o no de la CUP a les eleccions de la CAC van generar moltes expectatives, fet que sumat als resultats de les passades eleccions municipals, han provocat incomoditats i tremolors a uns i a altres. En definitiva, la CUP “no és dels nostres” com dirien les famílies de qualsevol pel•lícula nord-americana de cinema negre.
Després les expectatives es traslladaven al requeriment d’avals per poder presentar-se a les eleccions i la CUP, ja Alternativa d’Esquerres, tornava a ser mediàtica a l’assolir 27.111 avals. A la incomoditat i a les tremolors se li afegia la suor freda.
I és aquí on entren les enquestes amb un discurs únic: la CUP no entra al Parlament. Aquí és on els mitjans dominats per les elits d’aquest país ja han decidit actuar, donant cobertura al discurs del vot perdut, del vot llençat, del vot útil, creant un estat d’opinió per desgastar l’organització política que molesta, per si no hi ha prou amb la Llei d’Hondt. Suposadament la sobirania és del poble i el vot no és de cap organització política, és de la ciutadania i cap es perd, es llença o és més útil, aquest simple raonament ha estat segrestat socialment. És una més de les perversions del sistema.
Aquest discurs ha quallat a la societat i el discurs únic es converteix en el pensament únic. Hem pogut observar com de manera reiterada es publiquen a tots els mitjans de comunicació i a la xarxa comentaris que, de manera conscient i inconscient, aquest discurs únic s’argumenta amb tants fonaments, alguns d’estrambòtics i d’altres d’originals, com persones els publiquen, però sempre amb un únic missatge: l’eliminació d’una opció política del sistema suposadament democràtic dels poderosos.
És una mostra més de la pobresa de la concepció de la democràcia, segrestada per l’establishment i consolidada socialment. Aquí rau la importància del discurs de radicalitat democràtica de la CUP, de retorn de la sobirania econòmica i política al poble. És aquest el meu vot, útil o inútil ? llençat ? perdut ?
dimarts, 10 d’abril del 2012
BUSCA LES DIFERÈNCIES
Aquest proper 14 d’abril farà 81 anys de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià. Aquell moment històric es va poder produir gràcies als vots dipositats a les urnes d’unes eleccions municipals, que donaren la victòria al nostre país del catalanisme d’esquerres, amb el vist i plau de les classes populars i el moviment obrer, representat pel sindicalisme revolucionari d’arrel llibertària. Unes classes populars, un moviment obrer i un catalanisme d’esquerres brutalment reprimits per la Dictadura de Primo de Rivera amb la benedicció del borbó de torn, en l’entorn de la major recessió econòmica mundial del s. XX, produïda per una crisi financera especulativa del capitalisme liberal.
Aquella aposta per la ruptura democràtica és la nostra alternativa d’ara, en un moment d’atac contra els drets democràtics, civils i socials de les classes populars en un Estat recentralitzador també amb la benedicció d’un altre borbó i sota la vigilància de la Dictadura dels Mercats en la major recessió i crisi econòmica del s. XXI produïda per l’especulació financera del capitalisme liberal.
dimarts, 27 de març del 2012
ESQUIZOFRÈNIA O INTERESSOS DE CLASSE ?
La dreta regionalista catalana (Convergència) ja ha finalitzat el seu congrés, i ho ha fet al més pur estil de l’amo oligarca català. Ara l’amo ja és l’hereu amb més de 97% dels vots. Suposem que aquest 2 per cent i escaig ja els deuen haver expulsat del partit, on s’ha vist que es pugui contradir l’amo, però que s’ha cregut aquesta gent !. Ara en Mas ja sap que el seu paper és de pubilla en un partit que ja no controla.
El primer que s’ha encarregat de deixar clar l’Oriol Pujol com a Secretari General del partit és que Convergència no és un partit independentista i que ho serà quan tothom ho sigui. El segon, és que es sent molt orgullós de dur els seus cognoms, un cop ja ha rebut l’herència: qui neix ric, sense haver fet res serà igual o més ric. I el tercer, és que ell és independentista però reafirma que el partit no, és “catalanista-sobiranista”.
Ens trobem amb un nou capítol del “peix al cove” i “l’ara no toca” quan es comença a dibuixar una majoria social per la independència del país. És un nou capítol d’un llibre desgraciadament conegut: un mur de contenció de l’independentisme per defensar els seus interessos de classe; perquè la realitat és que, com sempre han fet, la dreta regionalista catalana no té cap problema en retallar els drets civils i socials de les classes populars aliant-se amb els també hereus espanyols.
L’interclassisme i la transversalitat que ha defensat Esquerra, Solidaritat, Reagrupament i d’altres amb el discurs de les essències pàtries ha aplanat un terreny que els deixa fora de joc i regalen l’hegemonia “independentista” a les classes dominants en detriment de les classes populars.
Ara toca que l’Esquerra Independentista, més que mai, lideri la lluita de les classes populars pels seus drets civils, socials i per la independència, que no són una altra cosa que la lluita per la transformació social i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol i la constitució d’un Estat propi basat en la Justícia Social, la democràcia participativa i de la nació complerta, els Països Catalans. Una lluita que no només ha de ser contra l’imperialisme i l’explotació espanyola sinó també contra l’oligarquia catalana.
El primer que s’ha encarregat de deixar clar l’Oriol Pujol com a Secretari General del partit és que Convergència no és un partit independentista i que ho serà quan tothom ho sigui. El segon, és que es sent molt orgullós de dur els seus cognoms, un cop ja ha rebut l’herència: qui neix ric, sense haver fet res serà igual o més ric. I el tercer, és que ell és independentista però reafirma que el partit no, és “catalanista-sobiranista”.
Ens trobem amb un nou capítol del “peix al cove” i “l’ara no toca” quan es comença a dibuixar una majoria social per la independència del país. És un nou capítol d’un llibre desgraciadament conegut: un mur de contenció de l’independentisme per defensar els seus interessos de classe; perquè la realitat és que, com sempre han fet, la dreta regionalista catalana no té cap problema en retallar els drets civils i socials de les classes populars aliant-se amb els també hereus espanyols.
L’interclassisme i la transversalitat que ha defensat Esquerra, Solidaritat, Reagrupament i d’altres amb el discurs de les essències pàtries ha aplanat un terreny que els deixa fora de joc i regalen l’hegemonia “independentista” a les classes dominants en detriment de les classes populars.
Ara toca que l’Esquerra Independentista, més que mai, lideri la lluita de les classes populars pels seus drets civils, socials i per la independència, que no són una altra cosa que la lluita per la transformació social i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol i la constitució d’un Estat propi basat en la Justícia Social, la democràcia participativa i de la nació complerta, els Països Catalans. Una lluita que no només ha de ser contra l’imperialisme i l’explotació espanyola sinó també contra l’oligarquia catalana.
dimarts, 6 de març del 2012
CRISI, RETALLADES I REFORMA LABORAL
La crisi econòmica que patim des de fa ja 4 anys, i que alguns pronosticaven l’any passat que ja s’havia tocat fons, realment és un pou sense fons. Totes les mesures que els governs de la UE han realitzat, han fracassat i s’entesten en no voler adonar-se que és el sistema el que no funciona. És el capitalisme en la seva màxima expressió el que ens ha portat a la recessió en la que novament ens trobem.
Una recessió que s’ha convertit en l’atac més visceral a les classes populars contra els seus drets civils, econòmics i socials. Un atac directe contra els drets, la llibertat i la seva democràcia, que tan es vanaglorien d’exportar-la a la resta de països del món, si cal amb les armes i com a víctimes la població civil d’aquests països.
Estem davant d’una dictadura dels mercats en la que unes agències de ràting s’han convertit en policia política. Aquestes agències van ser creades per avaluar el risc de les transaccions financeres i que van fracassar quan van qualificar de molt positives les entitats financeres que van provocar el començament de la crisi. Ara aquestes agències són l’instrument del lliure mercat, els especuladors i els poderosos qui avaluen el deute d’un Estat, decidint si li cal una intervenció o les polítiques econòmiques i socials que han de dur a terme. Ni el propi Karl Marx, convençut que l’Estat era un simple agent del capitalisme, s’hagués imaginat mai que ara és el capitalisme el que avalua i jutja a l’Estat.
I mentrestant, les classes populars continuen alienades a conceptes com “la classe mitja”, que el liberalisme ideològicament va implantar intencionadament en la societat i en el nostre modus vivendi. Un concepte que no té res a veure amb la realitat ja que s’articula en un concepte sociològic en base al poder adquisitiu. Però, el desequlibri de la relació entre capital i força de treball no ha fet més que augmentar. Com exemple, fa 30 anys els salaris suposaven a l’Estat espanyol el 53% del PIB, l’any passat el 46% i aquest any encara cauran més. De la UE, Espanya és l’Estat a on la bretxa social entre rics i pobres és més gran. Les facilitats de l’accés al crèdit i consumir com a “classe mitja” ens ha empobrit encara més i portat a la situació en la que ens trobem ara. Situació en la que el liberalisme ens ha portat de manera indiscriminada i arbitrària.
La reducció imposada del dèficit públic no és una altra cosa que desmantellar l’Estat del Benestar. S’ataca directament a la Sanitat i a l’Educació, eliminant personal laboral, reduint els pressupostos i salaris del personal, etc. Es pugen impostos que graven més a les ja molt malmeses economies familiars que a les dels més rics. Per exemple, l’IRPF es basa en un 87% en les retencions del treball, i les del capital, només suposen un 3% del total. S’han eliminat impostos als més rics, com l’impost de successions que consolida que qui neix ric sense haver fet res serà igual o més ric. I en canvi no s’ha fet res a favor de la cultura de l’esforç i la justícia social.
A més, la pressió fiscal a Espanya és del 52% però la pressió fiscal a Catalunya és del 56%. En definitiva, tot allò que minva els drets socials i econòmics de les classes populars, amb una clara voluntat de privatització d’aquests, creant una dualitat entre serveis públics gairebé destinats a la beneficiència envers un serveis privats de qualitat per qui pugui pagar-los. Un model que ens acosta més als Estats Units, en privatització dels serveis públics, i al Marroc, en drets civils, econòmics i socials, i ens allunya de la Unió Europea.
No hi ha retallades a les despeses militars ni a tots aquells Ministeris i administracions estatals que són buides de contingut perquè les seves competències estan transferides a les Comunitats Autònomes. Tot això acompanyat d’un ferotge atac contra els dèficits dels territoris com a causants del dèficit estatal. Un contraatac recentralitzador de l’espanyolisme per recuperar una suposada sobirania, quan la realitat és que els mercats són qui li han arrabassat la sobirania.
Per les classes populars dels Països Catalans aquest procés recentralitzador és encara més virulent, ja que per una banda, existeix un espoli fiscal gaire bé colonial, i per l’altra, les seves oligarquies regionalistes, encara retallen més que a la resta de l’Estat espanyol. Hem pogut veure com el Govern dels “millors”, sense cap mena de vergonya, han situat en els llocs dirigents de la Sanitat o de l’Agència Catalana de l’Aigua, per exemple, persones amb clars interessos en la privatització d’aquests serveis.
Durant aquesta crisi estem patint i patirem també dues Reformes Laborals. La primera per un Govern estatal liberal amb inquietuds socials, que es vesteix de socialdemòcrata quan està a l’oposició; i la segona, per un Govern de la dreta més rància. Però no ens enganyem, la segona és el desenvolupament, fins a l’últim extrem desregulador dels drets laborals, de l’obertura del meló de la primera. No en va, ambdues han estat ideades i elaborades per les mateixes persones, i el Govern dels millors poc ha trigat en donar el seu suport.
Dues Reformes Laborals, que amb l’excusa de la greu taxa d’atur que estem vivint, estan pensades més en beneficiar la sortida de les treballadores i els treballadors del mercat laboral que en la seva entrada i estabilitat, que és el que realment es necessita. A més, donen cobertura legal a l’arbitrarietat i a la imposició empresarial desprotegint a les persones treballadores i buidant les competències de control a l’Administració laboral catalana. I el Govern dels millors ni s’immuta davant de la pèrdua de competències i continua aplaudint. En definitiva, ens trobem davant del començament d’una època de feudalisme industrial que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur, als desnonaments, a l’exclusió social, ...
Cal desmuntar mites. És completament fals que s’ha de retallar drets perquè no hi ha diners. El frau fiscal supera el 23% del PIB, l’economia submergida representa entre el 23 i el 25% del PIB mentre a Europa està entre el 10 i el 12%. No es fan polítiques fermes contra l’evasió de capitals a paradisos fiscals (21 empreses de l’Estat espanyol de l’Íbex 35 operen a paradisos fiscals). Cada any, un 25% de la riquesa generada no paga tributs, que en el cas de Catalunya suposa haver deixat d’ingressar 16.000 milions d’euros. En definitiva, per cada dòlar invertit en economia real productiva de béns i serveis se n’utilitzen més de 60 en l’economia virtual especulativa.
Les classes populars dels Països Catalans hem de prendre consciència de la situació i cap a quin futur ens porten a nosaltres i als nostres fills. Cal organitzar-nos, plantar cara i lluitar per transformar una falsa democràcia d’un Estat en mans dels mercats, en la que els partits anomenats “institucionals” només volen mantenir el seu status. Una democràcia que només necessita de la sobirania popular de la ciutadania cada quatre anys i en canvi cada vegada més li retalla drets civils, socials i econòmics.
La Unitat Popular ha de ser una aposta ferma de dones i homes de les classes populars per la solidaritat entre els pobles del món, per la transformació social i la ruptura democràtica que ens porti cap a la Independència dels Països Catalans i la constitució d’un Estat basat en la democràcia participativa i en la Justícia Social.
Una recessió que s’ha convertit en l’atac més visceral a les classes populars contra els seus drets civils, econòmics i socials. Un atac directe contra els drets, la llibertat i la seva democràcia, que tan es vanaglorien d’exportar-la a la resta de països del món, si cal amb les armes i com a víctimes la població civil d’aquests països.
Estem davant d’una dictadura dels mercats en la que unes agències de ràting s’han convertit en policia política. Aquestes agències van ser creades per avaluar el risc de les transaccions financeres i que van fracassar quan van qualificar de molt positives les entitats financeres que van provocar el començament de la crisi. Ara aquestes agències són l’instrument del lliure mercat, els especuladors i els poderosos qui avaluen el deute d’un Estat, decidint si li cal una intervenció o les polítiques econòmiques i socials que han de dur a terme. Ni el propi Karl Marx, convençut que l’Estat era un simple agent del capitalisme, s’hagués imaginat mai que ara és el capitalisme el que avalua i jutja a l’Estat.
I mentrestant, les classes populars continuen alienades a conceptes com “la classe mitja”, que el liberalisme ideològicament va implantar intencionadament en la societat i en el nostre modus vivendi. Un concepte que no té res a veure amb la realitat ja que s’articula en un concepte sociològic en base al poder adquisitiu. Però, el desequlibri de la relació entre capital i força de treball no ha fet més que augmentar. Com exemple, fa 30 anys els salaris suposaven a l’Estat espanyol el 53% del PIB, l’any passat el 46% i aquest any encara cauran més. De la UE, Espanya és l’Estat a on la bretxa social entre rics i pobres és més gran. Les facilitats de l’accés al crèdit i consumir com a “classe mitja” ens ha empobrit encara més i portat a la situació en la que ens trobem ara. Situació en la que el liberalisme ens ha portat de manera indiscriminada i arbitrària.
La reducció imposada del dèficit públic no és una altra cosa que desmantellar l’Estat del Benestar. S’ataca directament a la Sanitat i a l’Educació, eliminant personal laboral, reduint els pressupostos i salaris del personal, etc. Es pugen impostos que graven més a les ja molt malmeses economies familiars que a les dels més rics. Per exemple, l’IRPF es basa en un 87% en les retencions del treball, i les del capital, només suposen un 3% del total. S’han eliminat impostos als més rics, com l’impost de successions que consolida que qui neix ric sense haver fet res serà igual o més ric. I en canvi no s’ha fet res a favor de la cultura de l’esforç i la justícia social.
A més, la pressió fiscal a Espanya és del 52% però la pressió fiscal a Catalunya és del 56%. En definitiva, tot allò que minva els drets socials i econòmics de les classes populars, amb una clara voluntat de privatització d’aquests, creant una dualitat entre serveis públics gairebé destinats a la beneficiència envers un serveis privats de qualitat per qui pugui pagar-los. Un model que ens acosta més als Estats Units, en privatització dels serveis públics, i al Marroc, en drets civils, econòmics i socials, i ens allunya de la Unió Europea.
No hi ha retallades a les despeses militars ni a tots aquells Ministeris i administracions estatals que són buides de contingut perquè les seves competències estan transferides a les Comunitats Autònomes. Tot això acompanyat d’un ferotge atac contra els dèficits dels territoris com a causants del dèficit estatal. Un contraatac recentralitzador de l’espanyolisme per recuperar una suposada sobirania, quan la realitat és que els mercats són qui li han arrabassat la sobirania.
Per les classes populars dels Països Catalans aquest procés recentralitzador és encara més virulent, ja que per una banda, existeix un espoli fiscal gaire bé colonial, i per l’altra, les seves oligarquies regionalistes, encara retallen més que a la resta de l’Estat espanyol. Hem pogut veure com el Govern dels “millors”, sense cap mena de vergonya, han situat en els llocs dirigents de la Sanitat o de l’Agència Catalana de l’Aigua, per exemple, persones amb clars interessos en la privatització d’aquests serveis.
Durant aquesta crisi estem patint i patirem també dues Reformes Laborals. La primera per un Govern estatal liberal amb inquietuds socials, que es vesteix de socialdemòcrata quan està a l’oposició; i la segona, per un Govern de la dreta més rància. Però no ens enganyem, la segona és el desenvolupament, fins a l’últim extrem desregulador dels drets laborals, de l’obertura del meló de la primera. No en va, ambdues han estat ideades i elaborades per les mateixes persones, i el Govern dels millors poc ha trigat en donar el seu suport.
Dues Reformes Laborals, que amb l’excusa de la greu taxa d’atur que estem vivint, estan pensades més en beneficiar la sortida de les treballadores i els treballadors del mercat laboral que en la seva entrada i estabilitat, que és el que realment es necessita. A més, donen cobertura legal a l’arbitrarietat i a la imposició empresarial desprotegint a les persones treballadores i buidant les competències de control a l’Administració laboral catalana. I el Govern dels millors ni s’immuta davant de la pèrdua de competències i continua aplaudint. En definitiva, ens trobem davant del començament d’una època de feudalisme industrial que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur, als desnonaments, a l’exclusió social, ...
Cal desmuntar mites. És completament fals que s’ha de retallar drets perquè no hi ha diners. El frau fiscal supera el 23% del PIB, l’economia submergida representa entre el 23 i el 25% del PIB mentre a Europa està entre el 10 i el 12%. No es fan polítiques fermes contra l’evasió de capitals a paradisos fiscals (21 empreses de l’Estat espanyol de l’Íbex 35 operen a paradisos fiscals). Cada any, un 25% de la riquesa generada no paga tributs, que en el cas de Catalunya suposa haver deixat d’ingressar 16.000 milions d’euros. En definitiva, per cada dòlar invertit en economia real productiva de béns i serveis se n’utilitzen més de 60 en l’economia virtual especulativa.
Les classes populars dels Països Catalans hem de prendre consciència de la situació i cap a quin futur ens porten a nosaltres i als nostres fills. Cal organitzar-nos, plantar cara i lluitar per transformar una falsa democràcia d’un Estat en mans dels mercats, en la que els partits anomenats “institucionals” només volen mantenir el seu status. Una democràcia que només necessita de la sobirania popular de la ciutadania cada quatre anys i en canvi cada vegada més li retalla drets civils, socials i econòmics.
La Unitat Popular ha de ser una aposta ferma de dones i homes de les classes populars per la solidaritat entre els pobles del món, per la transformació social i la ruptura democràtica que ens porti cap a la Independència dels Països Catalans i la constitució d’un Estat basat en la democràcia participativa i en la Justícia Social.
dijous, 1 de març del 2012
EL DESCONCERT ECONÒMIC
Aquests últims dies hem pogut observar el debat, al Parlament de la CAC, sobre els pressupostos de la Generalitat per l’any 2012, juntament amb la llei d’acompanyament i les 5 lleis Òmnibus. Paral•lelament el President de la Generalitat se’n va a Madrid per entrevistar-se amb el senyor Rajoy amb el “Pacte Fiscal” sota el braç i com a tema prioritari de la trobada.
Resultat, res de nou que ja no coneguem, més i més retallades i el “Pacte Fiscal” es va perdre entre els Monegros i Guadalajara.
El més curiós ha estat veure com els liberals amb etiqueta de socialdemòcrates, PSC i Esquerra, es donaven cops de colze per donar suport als pressupostos de la dreta regionalista catalana. Fins i tot el PSC i CiU havien creat una comissió bilateral a tal efecte i a Esquerra se la considerava opció preferent. Tot això amb afalacs mutus de tots ells.
Finalment, la dreta regionalista catalana es plegava davant l’abstenció del PP acceptant les seves esmenes, PSC i Esquerra escampant el seu atac de banyes i ICV amb un discurs ambigu com sempre, això si, en contra però sense model de país.
D’anada cap a Madrid, havent perdut la maleta del “Concert Econòmic” abans d’arribar a Sants, d’allò que en recorden fan un “Pacte Fiscal”, i que un cop arribat en Mas a Atocha, era un paper en blanc. De tornada, suport a la Reforma Laboral, i respecte l’objectiu prioritari del viatge, un “ara no toca” digne del millor Pujol.
Tots els partits vivint de la partitocràcia. Molta comèdia per mantenir el seu statu quo, ni ruptura democràtica ni transformació social, dia que passa any que empeny que ens fa a les classes populars cada vegada més pobres i els rics més rics, i si no tenim prou, amb una reforma laboral que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur.
Resultat, res de nou que ja no coneguem, més i més retallades i el “Pacte Fiscal” es va perdre entre els Monegros i Guadalajara.
El més curiós ha estat veure com els liberals amb etiqueta de socialdemòcrates, PSC i Esquerra, es donaven cops de colze per donar suport als pressupostos de la dreta regionalista catalana. Fins i tot el PSC i CiU havien creat una comissió bilateral a tal efecte i a Esquerra se la considerava opció preferent. Tot això amb afalacs mutus de tots ells.
Finalment, la dreta regionalista catalana es plegava davant l’abstenció del PP acceptant les seves esmenes, PSC i Esquerra escampant el seu atac de banyes i ICV amb un discurs ambigu com sempre, això si, en contra però sense model de país.
D’anada cap a Madrid, havent perdut la maleta del “Concert Econòmic” abans d’arribar a Sants, d’allò que en recorden fan un “Pacte Fiscal”, i que un cop arribat en Mas a Atocha, era un paper en blanc. De tornada, suport a la Reforma Laboral, i respecte l’objectiu prioritari del viatge, un “ara no toca” digne del millor Pujol.
Tots els partits vivint de la partitocràcia. Molta comèdia per mantenir el seu statu quo, ni ruptura democràtica ni transformació social, dia que passa any que empeny que ens fa a les classes populars cada vegada més pobres i els rics més rics, i si no tenim prou, amb una reforma laboral que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur.
dissabte, 24 de desembre del 2011
NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ...
Fa una setmana que es va produir el Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Un congrés en el que semblava que s’obririen de nou aquells debats que es van aparcar per apaivagar les tensions que provocaven les múltiples tendències, que es fusionaven en el congrés de fusió dels socialistes catalans de 1978 (PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i Federació Catalana del PSOE). Les tensions entre els que defensaven la sobirania del partit envers el PSOE, catalanistes, i els que defensaven més unitat orgànica amb aquest últim. En definitiva, ser el partit dels socialistes catalans o ser l’apèndix a Catalunya del PSOE.
Setmanes abans s’afirmava des de tots els àmbits del Partit que seria un congrés de renovació, i es posava davant de la ciutadania els suposats debats congressuals: relació Catalunya-Espanya, fins i tot el dret a l’Autodeterminació, el grup parlamentari propi a Madrid, un perfil clarament catalanista, recuperació del Socialisme com a línia ideològica, la democràcia participativa, etc.
En tres dies de congrés totes aquestes incògnites s’han esvaït; els dos suposats candidats catalanistes, Ros i Elena, s’uneixen en una sola candidatura per poder tenir possibilitats de guanyar, però finalment s’imposa l’aparell del Partit, representat per Pere Navarro, amb una àmplia majoria que gaire bé ha escombrat els catalanistes.
Ha guanyat l’statu quo envers la renovació, ha guanyat la partitocràcia envers la democràcia participativa, ha guanyat la vinculació orgànica al PSOE envers ser un partit d’obediència catalana, i continuaran parlant de federalisme sabent que Espanya és “Una y no 51”, HA GUANYAT EL PSOE.
Ideològicament fan una declaració de defensa de l’estat del benestar, una nebulosa que escombra al socialisme, a la transformació social, a la ruptura democràtica, al grup parlamentari propi a Madrid diferenciat del PSOE. Una renovació inexistent que els consoliden com el mateix que eren: liberals amb inquietuds socials.
Només la memòria històrica els recordarà que un dia lluitaven PER UNA CATALUNYA LLIURE, ALEGRE I SENSE CLASSES.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)