ESQUERRA: Retorn al passat ?

Ja fa temps que volia escriure i valorar els resultats electorals d’Esquerra, però he optat per esperar i tenir una certa distancia temporal envers el fet, a més de poder observar el camí que volen emprendre i la renovació i/o debats que volen realitzar. Intentaré fer un esforç de concreció i simplificació, malgrat la dificultat, i resto obert al debat i aclariment de les meves afirmacions.

En matèria electoral hem vist com s’estimbaven en les autonòmiques però milloraven lleugerament a les municipals. En les primeres es renuncia al període de govern del tripartit, donen per difunta l’Esquerra Nacional i miren cap a la seva dreta (CiU, Solidaritat, Reagrupament,...), i en les segones continuen mirant a la seva dreta però el treball local de la base estabilitza una tendència a la baixa.

La participació institucional i la mobilització

El suposat pragmatisme que obliga el treball institucional ha fet perdre de vista a Esquerra que aquestes institucions estan sota el règim jurídic espanyol i que limita qualsevol intent de ruptura democràtica i els propis objectius. A més, la casi dedicació exclusiva a l’actuació institucional ha restat capacitat de mobilització a les bases i aquesta s’ha limitat a ser comparsa d’altres o quan toca tradicionalment. Han perdut la perspectiva de que el treball de base és qui proporciona els vots, a més d’agreujar la ja dèbil cohesió interna del partit.

L’excepció ha estat a nivell local, que no per tenir autonomia sinó per abandonament de la direcció del partit, han sabut coordinar la representació institucional amb el contacte amb la ciutadania. Aquesta separació de l’actuació nacional amb la local ha produït també que no s’abordessin a temps els debats oportuns i derivessin cap a l’autodestrucció que han suposat diferents fórmules messiàniques i l’egolatria de la direcció nacional.

On és l’Esquerra Nacional ?

L’any 1994 entro al partit de forma individual, anteriorment ho havien fet gent procedent de Catalunya Lliure – PSAN i de l’Assemblea d’Unitat Popular, de l’entorn d’aquesta última és d’on jo procedia. La meva tossudesa de lliure pensador va fer que no entrés abans en grup ja que volia reflexionar tranquil•lament la meva decisió. Malgrat la idea d’agrupar l’Esquerra Independentista en una sola organització era molt atractiva i desitjada, el lideratge del partit per l’Àngel Colom em generava molts dubtes, a més de considerar que no s’havia tancat encara correctament la crisi de l’independentisme dels anys 90.

L’entrada posterior a l’escenari de Pilar Rahola i el seu tàndem amb Colom en el lideratge, va esvair tots els meus dubtes: o marxava del partit o treballava per construir el que aleshores ja anomenàvem l’Esquerra Nacional. La sort que vaig tenir de militar al Casal Lluís Companys de Sant Andreu de Palomar, va fer apaivagar l’efecte dels atacs constants i furibunds d’aquest tàndem i els seus acòlits. I no m’estendré més sobre aquest tema sobradament conegut.

En el Congrés de Vilafranca el 1996 s’imposa l’estratègia d’Esquerra Nacional i es comença a treballar en aquest sentit (per exemple: Esquerra és present com observadora a la Internacional Socialista). Aquesta estratègia no és nova, Esquerra assumeix el paper que Nacionalistes d’Esquerra pretenia als anys 80. El partit es situa com “l’Esquerra Nacional seriosa i responsable” i posa el seu gra de sorra per a que l’objectiu d’independència nacional sigui present en el debat polític i social.

Sense adonar-nos, es començaven a configurar uns lideratges que es convertirien amb el temps en personalismes, als que s’afegirien d’altres de nous, que han portat al partit a un creixement espectacular, no previsible en aquell moment, fins a la caiguda en picat en la que Esquerra es troba ara. Per un costat, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, i per l’altra, Jordi Portabella. Aquest últim era qüestionat per ser persona de confiança de l’Àngel Colom i va optar per: “estàs amb mi o en contra meva”. Se’n va sortir i va fer de la Federació de Barcelona un lobby de xantatge constant a la direcció nacional.

Així arribem al primer tripartit i durant aquest es van creant les diferents famílies que acaben provocant la crisi interna que ens porta fins al dia d’avui.

No em recrearé més en l’evolució ja que semblen les meves memòries polítiques, però crec que era necessària per poder-nos preguntar:

I el debat ideològic ?

En primer lloc, qualsevol idea de transformació social i ruptura democràtica es queda a les portes de la creació del primer tripartit. Esquerra comença un procés d’estructuració que l’acaba convertint en un partit convencional (segueix casi mimèticament els vicis del PSC i de ICV, aquests en menor mesura), a més de començar a seguir estratègies i tàctiques a curt termini sense relació entre elles i sense debat intern, que desorienta i desmotiva a la militància de base.

L’estratègia es basa teòricament en l’acord de govern catalanista i d’esquerres, però primerament la tàctica no segueix cap línia de coherència amb aquesta estratègia, i després cadascun dels tres partits es dedica a buscar les contradiccions de l’altre.

En el segon tripartit, es prescindeix d’estratègia, no existeix cohesió interna, les bases estan completament desmotivades i la visió de la realitat social i econòmica cada vegada és més estreta. Comencen les escissions i els abandonaments de “Reagrupament” i “Esquerra Independentista” (que serà un dels grups que formarà Solidaritat Catalana) que sota un clar lideratge egòlatra s’erigeixen com a defensors de les essències pàtries i comencen un procés de desestabilització del partit seguint el joc dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. En definitiva la majoria de la base militant i simpatitzant està desorientada davant del sectarisme intern i extern.

Des del Congrés de Vilafranca, l’estratègia política i social s’ha basat en la definició d’ “esquerra no dogmàtica” i de maximalismes ideològics, basats en declaracions genèriques de la tradició de l’esquerra catalana, que marca la Declaració Ideològica del partit. I en tots aquests anys no ha hagut cap mena d’esforç de debat ideològic per actualitzar-los a la realitat social i econòmica del moment amb la base i dotar d’un mínim de coherència compartida a l’acció política institucional.

A més, l’equidistància del partit, proclamada a tort i a dret, no ha permès fer una crítica directa contra el regionalisme conservador de CiU i l’exclusivitat de la tasca institucional ha fet que Esquerra no mobilitzés a les seves bases i a la societat contra els atacs a Catalunya i als drets socials i nacionals de la ciutadania. En definitiva, una actitud estàtica incapaç de plantar cara al dinamisme dels esdeveniments provocats pel règim jurídic estatal i la caverna espanyola.

Cal esmentar que darrera de la definició “esquerra no dogmàtica”, existeix una gran virulència contra tot allò que vagi més enllà de la socialdemocràcia d’amplis sectors del partit que ha propiciat l’entrada de liberals “amb inquietuds socials” i la dilució de la socialdemocràcia. Un abandonament de contingut social en plena crisi econòmica i d’atac cap als drets socials i nacionals de les classes populars.

Aquesta ambigüitat ideològica, allunyada d’estratègies de transformació social, de democràcia participativa i mobilització popular, ha anat portant al partit cap a una transversalitat que mira a CiU i als escindits de les essències pàtries, en definitiva a la dreta catalana.

Una esquerra no dogmàtica que d’una actitud de no acostament a la seva esquerra (l’esquerra independentista) i als moviments civils i socials, assumint les seves reivindicacions, fent-los partícips de l’acció institucional i mobilitzant les bases i la societat en defensa dels drets civils i socials, n’ha fet dogma. La por al sectarisme l’ha fet sectària.

El procés congressual

L’experiència de govern a la Generalitat finalitza amb l’abandonament del partit de Josep-Lluís Carod-Rovira per la porta del darrera espolsant-se la responsabilitat dels fracassos del partit. Jordi Portabella i Oriol Amorós, no assumint la seva responsabilitat en la davallada i fracàs de les municipals a Barcelona. Joan Puigcercós que deixa la presidència del partit i Joan Ridao, la secretaria general i el cap de llista a les espanyoles, donant pas a Oriol Junqueras, Marta Rovira i Alfred Bosch com a President, Secretària General i candidat a les espanyoles respectivament.

Un procés que s’ha pogut seguir a les xarxes socials, en els mitjans escrits, digitals... a on, en alguns casos, els atacs al partit, pels mateixos dirigents, militància, etc. eren dignes de la caverna espanyola.

Un procés congressual que acosta a Esquerra a CiU i a la formació d’un Front Independentista buit de contingut, interclassista i transversal. És un retorn al passat però sense Colom i Rahola.

Companyes i companys espero, malgrat tot, retrobar-nos pel camí de la defensa dels drets socials i nacionals de les classes populars dels Països Catalans.

INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME
Salut i Revolta !

setembre 2011

TORNA TORQUEMADA

No fa gaires dies, cap a 2/4 de 10 de matí, passava pel Passeig del Comte Guifré de Sant Joan de les Abadesses i van desfilar davant meu un dos cents joves amb banderes vaticanes mentre un capellà els ruixava amb aigua mentre els beneïa. No em recordava de la visita del papa a Madrid. Vaig parlar amb diferents persones del poble sobre que els semblava i la resposta era la mateixa: “no sé que foten aquí, que se’n vagin a Madrid.

Aquell mateix dia llegia a la premsa que els bisbes catalans demanaven respecte cap els catòlics ja que paguen impostos i que Duran i Lleida estava molt emprenyat i considerava un atac a Catalunya el que no el convidessin a rebre aquest ex-oficial de les SS que li diuen “sant pare”.



Després, en el telenotícies veig que han detingut un jove mexicà membre del voluntariat de l’organització de la visita del presumpte “sant pare” que reclutava voluntaris per atemptar contra la manifestació convocada per organitzacions laiques i com es barallaven joves catòlics entre ells, uns partidaris dels preservatius i els altres partidaris de l’abstinència sexual.

Avui llegeixo que una de les perles que ha deixat anar el presumpte “sant pare” és: “s’ha de combatre el relativisme amb radicalitat catòlica” o “el nostre déu és l’únic i veritable”.

Sempre he respectat i respectaré les creences individuals sempre que no siguin en contra dels drets humans, civils i socials individuals i col•lectius, però davant de l’esmentat: com tenim la barra de criticar l’islamisme i permetre que el fonamentalisme catòlic faci aquestes exhibicions de força i intolerància financiat amb diners públics. Tothom hem de pagar impostos, i l’església catòlica com institució no ho fa, rep diner públic i és una de les més grans propietàries patrimonials del món. Li regalo al senyor Duran i Lleida el seu papa i que ens deixin tranquils als catalans, ni ell, ni CiU ni cap altre partit són Catalunya, la nació és de la ciutadania.

Tristament comprovo que el retrocés de llibertats civils i socials i de democràcia ens porta cap els temps foscos de la inquisició, de la persecució dels lliures pensadors,... i els inquilins del Valle de los Caídos resten feliços al seu forat veient que ho va deixar tot “atado y bien atado” i que “España es la reserva espiritual de Occidente”.

COM DIRIA EL MEU AVI: NO HI HA MÉS RUC QUE EL POBRE QUE VOTA A LA DRETA - VALORACIÓ ELECCIONS MUNICIPALS 2011

Abans de començar a parlar de valoracions electorals vull esmentar el que recentment va manifestar Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia i ex-cap del Banc Mundial, : “l’austeritat dels governs no ajuda a sortir d’una situació amb una gran debilitat en el consum intern, en la inversió i en les exportacions…” afirma “el dèficit no ha estat el causant de la crisi, ans al contrari…” en aquest sentit ha recriminat que els rescats europeus són una forma de "protecció dels bancs europeus que s'han endeutat moltíssim" i que el deute del sector privat s'ha traslladat al sector públic, que és qui ha de respondre per ell. Ha criticat també les polítiques d'austeritat que els governs europeus i nord-americans estan aplicant per reduir el dèficit, ja que considera que donaran una sortida a la crisi, però amb un estatus d'economies "febles". En definitiva, mentre els poderosos es continuen repartint beneficis, les classes populars pagarem els seus deutes i sortirem de la crisi molt pitjor del que ara estem i amb menys drets civils i socials.

No podem obviar que aquestes eleccions han estat marcades primer per les mobilitzacions contra les retallades, segon, per l’acampada dels “indignats” arreu del país i de l’estat espanyol i tercer, l’increment electoral de propostes xenòfobes inclosa la del PP.

La victòria de CiU i el creixement del PP a Catalunya i la victòria d’aquests últims a la resta del territori dels Països Catalans marca clarament una tendència a la dreta de les polítiques públiques i per tant un aval per més retallades i polítiques neoliberals. Una mostra és la supressió de l’impost de Successions de CiU , o la bonificació en l’IRPF de les assegurances privades de Salut, aquesta última a proposta del PP, la voluntat de continuar retallant els salaris a la funció pública o els pressupostos de la Generalitat que condemnen a la privatització de serveis públics i fer d’aquests un serveis de segona, la llei òmnibus, co-pagament de la sanitat, peatges a les autovies, privatitzacions...

És el començament del futur que ens espera avalat per les urnes, els rics més rics i les classes populars pagant la seva crisi. A més, l’increment electoral de la xenofòbia pot causar una fractura social per la criminalització de la immigració i la implantació d’un estat policial, com ja ha demostrat el Conseller Puig amb l’actuació contra “els indignats” de la Plaça Catalunya o la seva proposta de modificació del codi penal per detenir preventivament a aquells que tinguin antecedents de desordres davant de qualsevol concentració massiva, que recorda a “la calle es mía”.

I el cas de la xenofòbia és molt preocupant ja que actituds com la d’incloure propostes d’aquesta mena als programes dels partits per tal de neutralitzar el discurs o donar entrada en els pactes municipals a les marques xenòfobes per diluir-les, és fals, el que realment fan és consolidar-les dins de la normalitat social (com a patalogia social) i no tractar-les com el que realment són: feixistes. Per aquesta qüestió si que cal reformes del codi penal i no per donar via lliure al Sr. Puig per reprimir a la ciutadania que no comparteix i que no són “gent d’ordre” com ell.

A més, el moviment de la indignació, malgrat mostrar-se propositiu envers un canvi de sistema i contra la partitocràcia, és possible que hagi castigat les opcions progressistes a les urnes. Un moviment que genera dubtes sobre el seu propi futur, que ha nascut mimèticament al de Madrid i que cal que s’organitzi des d’una perspectiva catalana, amb la seva pròpia idiosincràsia, de model de país, pel dret a decidir (l’autodeterminació com a principi fonamental de la democràcia), de defensa i resistència en un context de retallada dels drets civils i socials a Catalunya i solidaritzant-se amb la resta de territoris de l’estat espanyol.

I l’esquerra del nostre país en catarsi diària, desorientada, amb lluites internes pel poder, oblidant-se de la ciutadania i amagant sota l’estora el primer període de govern d’esquerres al nostre país després del 1936. El PSC creant cada dia un corrent d’opinió nou i ICV lloant els seus 5 regidors de Barcelona quan s’han enfonsat a la resta de comarques del país fora de la Regió Metropolitana de Barcelona. Els primers no abordant el debat de ser un partit d’esquerra nacional catalana, aparcat en el congrés de fusió dels socialistes catalans, rematat per Felipe González el 1982 amb la desaparició del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, i apostar clarament per les polítiques d’esquerres i per deixar de ser un partit sucursalista del PSOE. Els segons divagant sense plantejar seriosament si tenen un espai propi en l’esquerra nacional catalana sent un reducte del passat o participant en algunes de les opcions ja existents per ajudar a construir i no dividir. I al cas d’Esquerra li donaré de menjar a part més endavant i a l’ascens de les CUP arreu del país també.

Com a final d’aquest post, arribo a la conclusió que hauria d’ampliar el seu títol i haver posat: NO HI HA MÉS RUC QUE EL POBRE QUE VOTA A LA DRETA O A LES ESQUERRES QUE FAN POLÍTIQUES LIBERALS

JOAN LAPORTA REPRESENTA L’ESQUERRA NACIONAL ?

Avui es celebra el Congrés de la Federació de Barcelona d’Esquerra en el que s’ha d’aprovar la candidatura a les eleccions municipals. Una candidatura en la que dels cinc primers noms, dos són d’Esquerra (Jordi Portabella i Ester Capella), dos de Democràcia Catalana (Joan Laporta i Anna Arqué) i un de Reagrupament (Ignasi Planas). Una candidatura a on el partit fantasma de Joan Laporta té una presència que pot resultar, com a mínim, desproporcionada pel que representa.

I el problema és aquest: què representa ? Unitat, transversalitat,... de què? Amb tot el respecte cap a Joan Laporta, fins ara la seva participació en política és, si més no, esperpèntica i la seva experiència política anterior, ho deixaré en dubtosa.
Joan Laporta va participar en la construcció del Partit per la Independència (PI) d’Àngel Colom i Pilar Rahola, mentre a Esquerra iniciàvem el camí de la construcció de l’Esquerra Nacional. I ja sabem a on van acabar aquests dos personatges, el primer totalment integrat a Convergència i la segona com a “biògrafa off the record” de l’actual President de la Generalitat, Artur Mas.

Esquerra ha comès molts errors en el govern tripartit, però el més gran ha estat renunciar a l’obra de govern, legislativa i executiva, no gestionant el debat intern i no construir paral•lelament espais més amplis d’esquerres i sobiranistes. Hem passat de culpabilitzar a la societat de no entendre les nostres raons per haver format part del primer govern d’esquerres després de la República, sense pensar que com a mínim no les hem sabut o no les hem volgut transmetre, a buscar fitxatges mediàtics sense cap contingut social.

Si Esquerra vol continuar construint l’Esquerra Nacional no serà mitjançant la transversalitat, personatges mediàtics i urgències electorals, sinó a partir d’un debat tranquil, obert i democràtic, prescindint d’aquells que van donant carnets de puresa independentista i sumant a tothom que sigui favorable als interessos de les classes populars.

El debat no ha de ser la independència sinó el model d’Estat, el model de societat que volem construir sense imposar unes sigles. Cal crear una estructura d’Esquerra Nacional que superi l’actual model de partits i que agrupi a persones, a associacions, a entitats polítiques i socials, prescindint d’interessos partidistes i personalistes, que sigui realment una alternativa per assolir un model social en un Estat lliure.

L’Esquerra Nacional només pot entendre la independència del nostre país des de l’esquerra.

Companyes i companys d’Esquerra, no sóc disciplinat amb qui gira a la dreta; aquesta vegada no compteu amb mi i no tindré cap càrrec de consciència, ans el contrari, seguiré intentant treballar humilment creant espais d’Esquerra Nacional com he fet els últims 29 anys.

SOM UNA NACIÓ

Resolució del Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya davant la sentència
del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya




Davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, el Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya resol:



1.- El Tribunal Constitucional no hauria d’haver acceptat el recurs contra el text de l’Estatut en la mesura que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, negociat i aprovat per les Corts espanyoles i referendat pel poble de Catalunya.

2.- El Tribunal Constitucional està mancat de legitimitat per abordar la interpretació del text estatutari aprovat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. La caducitat del mandat d’alguns dels seus membres, la seva evident politització, així com el penós recorregut de gairebé 4 anys que ha trigat a emetre sentència, invaliden qualsevol autoritat moral i encara més si contradiu la decisió sobirana del poble de Catalunya expressada democràticament.

3.- La UGT de Catalunya manifestem la nostra ferma voluntat, que fem extensiva a la resta de la societat catalana, de recuperar el que ens ha arrabassat el Tribunal Constitucional, expressant de forma inequívoca el nostre compromís amb l’avenç en l’autogovern de Catalunya. Així, reclamem la recuperació de l’ampli consens social i polític assolit pel text del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 com a via imprescindible per a afrontar la situació creada després de la sentència.

4.- La UGT de Catalunya fa una crida al conjunt de la ciutadania perquè participi de la manifestació que tindrà lloc el dia 10 de juliol, i que convoca la societat civil catalana. Ha d’esdevenir una demostració de la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país d’avançar en l’autogovern sense renunciar a cap de les fites que decidim que són necessàries en aquest camí per aconseguir l’objectiu.

5.- La UGT de Catalunya es fa ressò de les paraules del President de la Generalitat quan afirma que la defensa del nostre Estatut no és un atac a la resta de pobles d’Espanya. Ans al contrari, la nostra voluntat d’entesa amb la resta d’Espanya passa necessàriament per l’acceptació de la nostra realitat nacional, el respecte a la pluralitat i l’esforç per la convivència i la cohesió social. Amb qui s’enfronta Catalunya és amb el Partido Popular i amb el Tribunal Constitucional, que promou i sentencia l’agressió contra el nostre Estatut.

Zapatero, la UE i l’amic Obama

Després de la Reforma Laboral, ja s’ha anunciat la retallada al Sector Públic, a les pensions,.. . en definitiva a tot allò que fonamenta l’Estat del Benestar i que ja vaig comentar fa uns mesos després de les campanyes mediàtiques de descrèdit a tot el que fos Públic.

Aquesta crisi econòmica que estem patint d’una manera molt virulenta, produïda pel liberalisme d’ideologia conservadora, especulativa i “regulada” pel lliure mercat, va començar anunciada com a crisi del capitalisme que s’havia de refundar com a solució.

La solució és la mateixa de sempre. Aturats,pensionistes, treballadors, pagesos, autònoms dependents, botiguers, petites empreses, funcionaris,... som els únics que pagarem la crisi. Una mostra més d’alienació de les classes populars envers els poderosos. I encara alguns d’aquests parlen de la “classe mitja”. Els torno a anomenar classes populars tal i com ho fèiem fa uns anys en un esforç d’actualitzar, ja que alguns consideraven anacrònics: proletariat, classe obrera, etc.

Encara recordo el comentari d’una persona que es manifestava compungida perquè havia deixat de ser milionària per l’entrada de l’euro. Era una jubilada amb un cert patrimoni producte dels esforços familiars treballant total la vida per compte d’un altre.

Les classes populars s’han de mobilitzar per donar respostes a la crisi:

- Cap retallada als drets social assolits i cap retallada a qui ho garanteix, el Sector Públic.
- Mesures que augmentin la pressió fiscal sobre els grans patrimonis i la seva successió.
- Augment de la progressivitat de l’IRPF pels ingressos més alts, dels alts càrrecs i directius privats i públics.
- Reducció de salari i dietes dels governants i dels alts càrrecs militars.
- Reducció d’ingressos de la família reial i l’església catòlica, la propietària patrimonial més important de l’Estat espanyol.
- Regulació del sistema financer i control de les activitats especulatives, frau fiscal, evasió de capitals a paradisos fiscals, etc.
- Etc.

Segur que després d’una minsa aplicació de tot l’esmentat no només no estaríem en la situació en la que ens trobem sinó que començaríem a veure indicis reals de sortida de la crisi i sent segurament més competitius.

Només en aquesta situació i condicions, les classes populars potser ens podríem plantejar el parlar de Reformes Laborals, etc.

La resposta de la UGT de Catalunya al Constitucional