CRISI, RETALLADES I REFORMA LABORAL

La crisi econòmica que patim des de fa ja 4 anys, i que alguns pronosticaven l’any passat que ja s’havia tocat fons, realment és un pou sense fons. Totes les mesures que els governs de la UE han realitzat, han fracassat i s’entesten en no voler adonar-se que és el sistema el que no funciona. És el capitalisme en la seva màxima expressió el que ens ha portat a la recessió en la que novament ens trobem.

Una recessió que s’ha convertit en l’atac més visceral a les classes populars contra els seus drets civils, econòmics i socials. Un atac directe contra els drets, la llibertat i la seva democràcia, que tan es vanaglorien d’exportar-la a la resta de països del món, si cal amb les armes i com a víctimes la població civil d’aquests països.

Estem davant d’una dictadura dels mercats en la que unes agències de ràting s’han convertit en policia política. Aquestes agències van ser creades per avaluar el risc de les transaccions financeres i que van fracassar quan van qualificar de molt positives les entitats financeres que van provocar el començament de la crisi. Ara aquestes agències són l’instrument del lliure mercat, els especuladors i els poderosos qui avaluen el deute d’un Estat, decidint si li cal una intervenció o les polítiques econòmiques i socials que han de dur a terme. Ni el propi Karl Marx, convençut que l’Estat era un simple agent del capitalisme, s’hagués imaginat mai que ara és el capitalisme el que avalua i jutja a l’Estat.

I mentrestant, les classes populars continuen alienades a conceptes com “la classe mitja”, que el liberalisme ideològicament va implantar intencionadament en la societat i en el nostre modus vivendi. Un concepte que no té res a veure amb la realitat ja que s’articula en un concepte sociològic en base al poder adquisitiu. Però, el desequlibri de la relació entre capital i força de treball no ha fet més que augmentar. Com exemple, fa 30 anys els salaris suposaven a l’Estat espanyol el 53% del PIB, l’any passat el 46% i aquest any encara cauran més. De la UE, Espanya és l’Estat a on la bretxa social entre rics i pobres és més gran. Les facilitats de l’accés al crèdit i consumir com a “classe mitja” ens ha empobrit encara més i portat a la situació en la que ens trobem ara. Situació en la que el liberalisme ens ha portat de manera indiscriminada i arbitrària.

La reducció imposada del dèficit públic no és una altra cosa que desmantellar l’Estat del Benestar. S’ataca directament a la Sanitat i a l’Educació, eliminant personal laboral, reduint els pressupostos i salaris del personal, etc. Es pugen impostos que graven més a les ja molt malmeses economies familiars que a les dels més rics. Per exemple, l’IRPF es basa en un 87% en les retencions del treball, i les del capital, només suposen un 3% del total. S’han eliminat impostos als més rics, com l’impost de successions que consolida que qui neix ric sense haver fet res serà igual o més ric. I en canvi no s’ha fet res a favor de la cultura de l’esforç i la justícia social.

A més, la pressió fiscal a Espanya és del 52% però la pressió fiscal a Catalunya és del 56%. En definitiva, tot allò que minva els drets socials i econòmics de les classes populars, amb una clara voluntat de privatització d’aquests, creant una dualitat entre serveis públics gairebé destinats a la beneficiència envers un serveis privats de qualitat per qui pugui pagar-los. Un model que ens acosta més als Estats Units, en privatització dels serveis públics, i al Marroc, en drets civils, econòmics i socials, i ens allunya de la Unió Europea.

No hi ha retallades a les despeses militars ni a tots aquells Ministeris i administracions estatals que són buides de contingut perquè les seves competències estan transferides a les Comunitats Autònomes. Tot això acompanyat d’un ferotge atac contra els dèficits dels territoris com a causants del dèficit estatal. Un contraatac recentralitzador de l’espanyolisme per recuperar una suposada sobirania, quan la realitat és que els mercats són qui li han arrabassat la sobirania.

Per les classes populars dels Països Catalans aquest procés recentralitzador és encara més virulent, ja que per una banda, existeix un espoli fiscal gaire bé colonial, i per l’altra, les seves oligarquies regionalistes, encara retallen més que a la resta de l’Estat espanyol. Hem pogut veure com el Govern dels “millors”, sense cap mena de vergonya, han situat en els llocs dirigents de la Sanitat o de l’Agència Catalana de l’Aigua, per exemple, persones amb clars interessos en la privatització d’aquests serveis.

Durant aquesta crisi estem patint i patirem també dues Reformes Laborals. La primera per un Govern estatal liberal amb inquietuds socials, que es vesteix de socialdemòcrata quan està a l’oposició; i la segona, per un Govern de la dreta més rància. Però no ens enganyem, la segona és el desenvolupament, fins a l’últim extrem desregulador dels drets laborals, de l’obertura del meló de la primera. No en va, ambdues han estat ideades i elaborades per les mateixes persones, i el Govern dels millors poc ha trigat en donar el seu suport.

Dues Reformes Laborals, que amb l’excusa de la greu taxa d’atur que estem vivint, estan pensades més en beneficiar la sortida de les treballadores i els treballadors del mercat laboral que en la seva entrada i estabilitat, que és el que realment es necessita. A més, donen cobertura legal a l’arbitrarietat i a la imposició empresarial desprotegint a les persones treballadores i buidant les competències de control a l’Administració laboral catalana. I el Govern dels millors ni s’immuta davant de la pèrdua de competències i continua aplaudint. En definitiva, ens trobem davant del començament d’una època de feudalisme industrial que ens condemna a l’esclavitud o a l’atur, als desnonaments, a l’exclusió social, ...

Cal desmuntar mites. És completament fals que s’ha de retallar drets perquè no hi ha diners. El frau fiscal supera el 23% del PIB, l’economia submergida representa entre el 23 i el 25% del PIB mentre a Europa està entre el 10 i el 12%. No es fan polítiques fermes contra l’evasió de capitals a paradisos fiscals (21 empreses de l’Estat espanyol de l’Íbex 35 operen a paradisos fiscals). Cada any, un 25% de la riquesa generada no paga tributs, que en el cas de Catalunya suposa haver deixat d’ingressar 16.000 milions d’euros. En definitiva, per cada dòlar invertit en economia real productiva de béns i serveis se n’utilitzen més de 60 en l’economia virtual especulativa.

Les classes populars dels Països Catalans hem de prendre consciència de la situació i cap a quin futur ens porten a nosaltres i als nostres fills. Cal organitzar-nos, plantar cara i lluitar per transformar una falsa democràcia d’un Estat en mans dels mercats, en la que els partits anomenats “institucionals” només volen mantenir el seu status. Una democràcia que només necessita de la sobirania popular de la ciutadania cada quatre anys i en canvi cada vegada més li retalla drets civils, socials i econòmics.

La Unitat Popular ha de ser una aposta ferma de dones i homes de les classes populars per la solidaritat entre els pobles del món, per la transformació social i la ruptura democràtica que ens porti cap a la Independència dels Països Catalans i la constitució d’un Estat basat en la democràcia participativa i en la Justícia Social.