La docta ignorància

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ...

2011-12-24T11:37:00.005+01:00

Fa una setmana que es va produir el Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Un congrés en el que semblava que s’obririen de nou aquells debats que es van aparcar per apaivagar les tensions que provocaven les múltiples tendències, que es fusionaven en el congrés de fusió dels socialistes catalans de 1978 (PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i Federació Catalana del PSOE). Les tensions entre els que defensaven la sobirania del partit envers el PSOE, catalanistes, i els que defensaven més unitat orgànica amb aquest últim. En definitiva, ser el partit dels socialistes catalans o ser l’apèndix a Catalunya del PSOE.

Setmanes abans s’afirmava des de tots els àmbits del Partit que seria un congrés de renovació, i es posava davant de la ciutadania els suposats debats congressuals: relació Catalunya-Espanya, fins i tot el dret a l’Autodeterminació, el grup parlamentari propi a Madrid, un perfil clarament catalanista, recuperació del Socialisme com a línia ideològica, la democràcia participativa, etc.

En tres dies de congrés totes aquestes incògnites s’han esvaït; els dos suposats candidats catalanistes, Ros i Elena, s’uneixen en una sola candidatura per poder tenir possibilitats de guanyar, però finalment s’imposa l’aparell del Partit, representat per Pere Navarro, amb una àmplia majoria que gaire bé ha escombrat els catalanistes.

Ha guanyat l’statu quo envers la renovació, ha guanyat la partitocràcia envers la democràcia participativa, ha guanyat la vinculació orgànica al PSOE envers ser un partit d’obediència catalana, i continuaran parlant de federalisme sabent que Espanya és “Una y no 51”, HA GUANYAT EL PSOE.

Ideològicament fan una declaració de defensa de l’estat del benestar, una nebulosa que escombra al socialisme, a la transformació social, a la ruptura democràtica, al grup parlamentari propi a Madrid diferenciat del PSOE. Una renovació inexistent que els consoliden com el mateix que eren: liberals amb inquietuds socials.

Només la memòria històrica els recordarà que un dia lluitaven PER UNA CATALUNYA LLIURE, ALEGRE I SENSE CLASSES.

UN 20N, 35 ANYS DESPRÉS,...

2011-11-23T18:18:00.001+01:00

Pot semblar una broma de mal gust, però no ho és. Fa 35 anys va ser un moment d’esperança per retrobar la llibertat arrabassada per un aixecament militar feixista; ara és la pèrdua de la minsa llibertat assolida, vigilada per la dictadura dels mercats amb la cobertura ideològica a l’Estat espanyol de la dreta més rància, casposa i espanyolista, hereva del franquisme.

A Catalunya l’oligarquia regionalista es consolida com a primera força, un 19% de les persones amb dret a vot a Catalunya, i com “els vots legitimen les nostres polítiques” avui ja han anunciat les retallades, que van directament contra les classes populars. D’aquesta manera fan “l’esforç” que demanaven els mercats i el govern espanyol.

L’esquerra espanyola dividida s’enfonsa. Izquierda Unida només és un petit trasvàs de vot del PSOE, i ni IU ni Equo han estat capaços de canalitzar el vot “indignat”. ICV, encara que es presenti com el referent de l’esquerra nacional (referent que ja ha abandonat Esquerra), era només la marca de referència a Catalunya de IU i Equo i continuen parlant d’un Estat federal quan a Espanya no hi ha federalistes.

Esquerra ha fet una pre-campanya parlant d’independència, paraula que ha oblidat en plena campanya i centrant aquesta en l’espoli fiscal, fent l’ullet a Mas i la seva suposada proposta de pacte fiscal amb Espanya Mas. Ni una sola referència als drets civils i socials de la ciutadania, ni de transformació social, ni de ruptura democràtica, només al company Joan Tardà se li va sentir dir en un acte de campanya que Esquerra era el partit de les treballadores i els treballadors.

I que quedi clar que Esquerra no són els meus enemics i m’alegro de que hagin mantingut els tres diputats, però continuen amb el tancament de files propi de qui considera el partit com un objectiu i no com una eina; continuen mirant a la seva dreta i no fan cap moviment d’acostament a l’Esquerra Independentista, de mobilització popular contra el que ens espera com a ciutadanes i ciutadans dels Països Catalans.

Davant d’una situació que aprofundirà les diferències entre classes, només ens queda l’organització i la mobilització de les classes populars en lluita per la ruptura democràtica amb l’Estat, amb un model social de país clar i pel poble, ens cal la Unitat Popular.

Independència i Socialisme !

ESQUERRA: Retorn al passat ?

2011-09-21T10:00:00.002+02:00

Ja fa temps que volia escriure i valorar els resultats electorals d’Esquerra, però he optat per esperar i tenir una certa distancia temporal envers el fet, a més de poder observar el camí que volen emprendre i la renovació i/o debats que volen realitzar. Intentaré fer un esforç de concreció i simplificació, malgrat la dificultat, i resto obert al debat i aclariment de les meves afirmacions.

En matèria electoral hem vist com s’estimbaven en les autonòmiques però milloraven lleugerament a les municipals. En les primeres es renuncia al període de govern del tripartit, donen per difunta l’Esquerra Nacional i miren cap a la seva dreta (CiU, Solidaritat, Reagrupament,...), i en les segones continuen mirant a la seva dreta però el treball local de la base estabilitza una tendència a la baixa.

La participació institucional i la mobilització

El suposat pragmatisme que obliga el treball institucional ha fet perdre de vista a Esquerra que aquestes institucions estan sota el règim jurídic espanyol i que limita qualsevol intent de ruptura democràtica i els propis objectius. A més, la casi dedicació exclusiva a l’actuació institucional ha restat capacitat de mobilització a les bases i aquesta s’ha limitat a ser comparsa d’altres o quan toca tradicionalment. Han perdut la perspectiva de que el treball de base és qui proporciona els vots, a més d’agreujar la ja dèbil cohesió interna del partit.

L’excepció ha estat a nivell local, que no per tenir autonomia sinó per abandonament de la direcció del partit, han sabut coordinar la representació institucional amb el contacte amb la ciutadania. Aquesta separació de l’actuació nacional amb la local ha produït també que no s’abordessin a temps els debats oportuns i derivessin cap a l’autodestrucció que han suposat diferents fórmules messiàniques i l’egolatria de la direcció nacional.

On és l’Esquerra Nacional ?

L’any 1994 entro al partit de forma individual, anteriorment ho havien fet gent procedent de Catalunya Lliure – PSAN i de l’Assemblea d’Unitat Popular, de l’entorn d’aquesta última és d’on jo procedia. La meva tossudesa de lliure pensador va fer que no entrés abans en grup ja que volia reflexionar tranquil•lament la meva decisió. Malgrat la idea d’agrupar l’Esquerra Independentista en una sola organització era molt atractiva i desitjada, el lideratge del partit per l’Àngel Colom em generava molts dubtes, a més de considerar que no s’havia tancat encara correctament la crisi de l’independentisme dels anys 90.

L’entrada posterior a l’escenari de Pilar Rahola i el seu tàndem amb Colom en el lideratge, va esvair tots els meus dubtes: o marxava del partit o treballava per construir el que aleshores ja anomenàvem l’Esquerra Nacional. La sort que vaig tenir de militar al Casal Lluís Companys de Sant Andreu de Palomar, va fer apaivagar l’efecte dels atacs constants i furibunds d’aquest tàndem i els seus acòlits. I no m’estendré més sobre aquest tema sobradament conegut.

En el Congrés de Vilafranca el 1996 s’imposa l’estratègia d’Esquerra Nacional i es comença a treballar en aquest sentit (per exemple: Esquerra és present com observadora a la Internacional Socialista). Aquesta estratègia no és nova, Esquerra assumeix el paper que Nacionalistes d’Esquerra pretenia als anys 80. El partit es situa com “l’Esquerra Nacional seriosa i responsable” i posa el seu gra de sorra per a que l’objectiu d’independència nacional sigui present en el debat polític i social.

Sense adonar-nos, es començaven a configurar uns lideratges que es convertirien amb el temps en personalismes, als que s’afegirien d’altres de nous, que han portat al partit a un creixement espectacular, no previsible en aquell moment, fins a la caiguda en picat en la que Esquerra es troba ara. Per un costat, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, i per l’altra, Jordi Portabella. Aquest últim era qüestionat per ser persona de confiança de l’Àngel Colom i va optar per: “estàs amb mi o en contra meva”. Se’n va sortir i va fer de la Federació de Barcelona un lobby de xantatge constant a la direcció nacional.

Així arribem al primer tripartit i durant aquest es van creant les diferents famílies que acaben provocant la crisi interna que ens porta fins al dia d’avui.

No em recrearé més en l’evolució ja que semblen les meves memòries polítiques, però crec que era necessària per poder-nos preguntar:

I el debat ideològic ?

En primer lloc, qualsevol idea de transformació social i ruptura democràtica es queda a les portes de la creació del primer tripartit. Esquerra comença un procés d’estructuració que l’acaba convertint en un partit convencional (segueix casi mimèticament els vicis del PSC i de ICV, aquests en menor mesura), a més de començar a seguir estratègies i tàctiques a curt termini sense relació entre elles i sense debat intern, que desorienta i desmotiva a la militància de base.

L’estratègia es basa teòricament en l’acord de govern catalanista i d’esquerres, però primerament la tàctica no segueix cap línia de coherència amb aquesta estratègia, i després cadascun dels tres partits es dedica a buscar les contradiccions de l’altre.

En el segon tripartit, es prescindeix d’estratègia, no existeix cohesió interna, les bases estan completament desmotivades i la visió de la realitat social i econòmica cada vegada és més estreta. Comencen les escissions i els abandonaments de “Reagrupament” i “Esquerra Independentista” (que serà un dels grups que formarà Solidaritat Catalana) que sota un clar lideratge egòlatra s’erigeixen com a defensors de les essències pàtries i comencen un procés de desestabilització del partit seguint el joc dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. En definitiva la majoria de la base militant i simpatitzant està desorientada davant del sectarisme intern i extern.

Des del Congrés de Vilafranca, l’estratègia política i social s’ha basat en la definició d’ “esquerra no dogmàtica” i de maximalismes ideològics, basats en declaracions genèriques de la tradició de l’esquerra catalana, que marca la Declaració Ideològica del partit. I en tots aquests anys no ha hagut cap mena d’esforç de debat ideològic per actualitzar-los a la realitat social i econòmica del moment amb la base i dotar d’un mínim de coherència compartida a l’acció política institucional.

A més, l’equidistància del partit, proclamada a tort i a dret, no ha permès fer una crítica directa contra el regionalisme conservador de CiU i l’exclusivitat de la tasca institucional ha fet que Esquerra no mobilitzés a les seves bases i a la societat contra els atacs a Catalunya i als drets socials i nacionals de la ciutadania. En definitiva, una actitud estàtica incapaç de plantar cara al dinamisme dels esdeveniments provocats pel règim jurídic estatal i la caverna espanyola.

Cal esmentar que darrera de la definició “esquerra no dogmàtica”, existeix una gran virulència contra tot allò que vagi més enllà de la socialdemocràcia d’amplis sectors del partit que ha propiciat l’entrada de liberals “amb inquietuds socials” i la dilució de la socialdemocràcia. Un abandonament de contingut social en plena crisi econòmica i d’atac cap als drets socials i nacionals de les classes populars.

Aquesta ambigüitat ideològica, allunyada d’estratègies de transformació social, de democràcia participativa i mobilització popular, ha anat portant al partit cap a una transversalitat que mira a CiU i als escindits de les essències pàtries, en definitiva a la dreta catalana.

Una esquerra no dogmàtica que d’una actitud de no acostament a la seva esquerra (l’esquerra independentista) i als moviments civils i socials, assumint les seves reivindicacions, fent-los partícips de l’acció institucional i mobilitzant les bases i la societat en defensa dels drets civils i socials, n’ha fet dogma. La por al sectarisme l’ha fet sectària.

El procés congressual

L’experiència de govern a la Generalitat finalitza amb l’abandonament del partit de Josep-Lluís Carod-Rovira per la porta del darrera espolsant-se la responsabilitat dels fracassos del partit. Jordi Portabella i Oriol Amorós, no assumint la seva responsabilitat en la davallada i fracàs de les municipals a Barcelona. Joan Puigcercós que deixa la presidència del partit i Joan Ridao, la secretaria general i el cap de llista a les espanyoles, donant pas a Oriol Junqueras, Marta Rovira i Alfred Bosch com a President, Secretària General i candidat a les espanyoles respectivament.

Un procés que s’ha pogut seguir a les xarxes socials, en els mitjans escrits, digitals... a on, en alguns casos, els atacs al partit, pels mateixos dirigents, militància, etc. eren dignes de la caverna espanyola.

Un procés congressual que acosta a Esquerra a CiU i a la formació d’un Front Independentista buit de contingut, interclassista i transversal. És un retorn al passat però sense Colom i Rahola.

Companyes i companys espero, malgrat tot, retrobar-nos pel camí de la defensa dels drets socials i nacionals de les classes populars dels Països Catalans.

INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME
Salut i Revolta !

setembre 2011

TORNA TORQUEMADA

2011-08-20T12:14:00.003+02:00

No fa gaires dies, cap a 2/4 de 10 de matí, passava pel Passeig del Comte Guifré de Sant Joan de les Abadesses i van desfilar davant meu un dos cents joves amb banderes vaticanes mentre un capellà els ruixava amb aigua mentre els beneïa. No em recordava de la visita del papa a Madrid. Vaig parlar amb diferents persones del poble sobre que els semblava i la resposta era la mateixa: “no sé que foten aquí, que se’n vagin a Madrid.

Aquell mateix dia llegia a la premsa que els bisbes catalans demanaven respecte cap els catòlics ja que paguen impostos i que Duran i Lleida estava molt emprenyat i considerava un atac a Catalunya el que no el convidessin a rebre aquest ex-oficial de les SS que li diuen “sant pare”.

Després, en el telenotícies veig que han detingut un jove mexicà membre del voluntariat de l’organització de la visita del presumpte “sant pare” que reclutava voluntaris per atemptar contra la manifestació convocada per organitzacions laiques i com es barallaven joves catòlics entre ells, uns partidaris dels preservatius i els altres partidaris de l’abstinència sexual.

Avui llegeixo que una de les perles que ha deixat anar el presumpte “sant pare” és: “s’ha de combatre el relativisme amb radicalitat catòlica” o “el nostre déu és l’únic i veritable”.

Sempre he respectat i respectaré les creences individuals sempre que no siguin en contra dels drets humans, civils i socials individuals i col•lectius, però davant de l’esmentat: com tenim la barra de criticar l’islamisme i permetre que el fonamentalisme catòlic faci aquestes exhibicions de força i intolerància financiat amb diners públics. Tothom hem de pagar impostos, i l’església catòlica com institució no ho fa, rep diner públic i és una de les més grans propietàries patrimonials del món. Li regalo al senyor Duran i Lleida el seu papa i que ens deixin tranquils als catalans, ni ell, ni CiU ni cap altre partit són Catalunya, la nació és de la ciutadania.

Tristament comprovo que el retrocés de llibertats civils i socials i de democràcia ens porta cap els temps foscos de la inquisició, de la persecució dels lliures pensadors,... i els inquilins del Valle de los Caídos resten feliços al seu forat veient que ho va deixar tot “atado y bien atado” i que “España es la reserva espiritual de Occidente”.

COM DIRIA EL MEU AVI: NO HI HA MÉS RUC QUE EL POBRE QUE VOTA A LA DRETA - VALORACIÓ ELECCIONS MUNICIPALS 2011

2011-06-25T09:10:00.003+02:00

Abans de començar a parlar de valoracions electorals vull esmentar el que recentment va manifestar Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia i ex-cap del Banc Mundial, : “l’austeritat dels governs no ajuda a sortir d’una situació amb una gran debilitat en el consum intern, en la inversió i en les exportacions…” afirma “el dèficit no ha estat el causant de la crisi, ans al contrari…” en aquest sentit ha recriminat que els rescats europeus són una forma de "protecció dels bancs europeus que s'han endeutat moltíssim" i que el deute del sector privat s'ha traslladat al sector públic, que és qui ha de respondre per ell. Ha criticat també les polítiques d'austeritat que els governs europeus i nord-americans estan aplicant per reduir el dèficit, ja que considera que donaran una sortida a la crisi, però amb un estatus d'economies "febles". En definitiva, mentre els poderosos es continuen repartint beneficis, les classes populars pagarem els seus deutes i sortirem de la crisi molt pitjor del que ara estem i amb menys drets civils i socials.

No podem obviar que aquestes eleccions han estat marcades primer per les mobilitzacions contra les retallades, segon, per l’acampada dels “indignats” arreu del país i de l’estat espanyol i tercer, l’increment electoral de propostes xenòfobes inclosa la del PP.

La victòria de CiU i el creixement del PP a Catalunya i la victòria d’aquests últims a la resta del territori dels Països Catalans marca clarament una tendència a la dreta de les polítiques públiques i per tant un aval per més retallades i polítiques neoliberals. Una mostra és la supressió de l’impost de Successions de CiU , o la bonificació en l’IRPF de les assegurances privades de Salut, aquesta última a proposta del PP, la voluntat de continuar retallant els salaris a la funció pública o els pressupostos de la Generalitat que condemnen a la privatització de serveis públics i fer d’aquests un serveis de segona, la llei òmnibus, co-pagament de la sanitat, peatges a les autovies, privatitzacions...

És el començament del futur que ens espera avalat per les urnes, els rics més rics i les classes populars pagant la seva crisi. A més, l’increment electoral de la xenofòbia pot causar una fractura social per la criminalització de la immigració i la implantació d’un estat policial, com ja ha demostrat el Conseller Puig amb l’actuació contra “els indignats” de la Plaça Catalunya o la seva proposta de modificació del codi penal per detenir preventivament a aquells que tinguin antecedents de desordres davant de qualsevol concentració massiva, que recorda a “la calle es mía”.

I el cas de la xenofòbia és molt preocupant ja que actituds com la d’incloure propostes d’aquesta mena als programes dels partits per tal de neutralitzar el discurs o donar entrada en els pactes municipals a les marques xenòfobes per diluir-les, és fals, el que realment fan és consolidar-les dins de la normalitat social (com a patalogia social) i no tractar-les com el que realment són: feixistes. Per aquesta qüestió si que cal reformes del codi penal i no per donar via lliure al Sr. Puig per reprimir a la ciutadania que no comparteix i que no són “gent d’ordre” com ell.

A més, el moviment de la indignació, malgrat mostrar-se propositiu envers un canvi de sistema i contra la partitocràcia, és possible que hagi castigat les opcions progressistes a les urnes. Un moviment que genera dubtes sobre el seu propi futur, que ha nascut mimèticament al de Madrid i que cal que s’organitzi des d’una perspectiva catalana, amb la seva pròpia idiosincràsia, de model de país, pel dret a decidir (l’autodeterminació com a principi fonamental de la democràcia), de defensa i resistència en un context de retallada dels drets civils i socials a Catalunya i solidaritzant-se amb la resta de territoris de l’estat espanyol.

I l’esquerra del nostre país en catarsi diària, desorientada, amb lluites internes pel poder, oblidant-se de la ciutadania i amagant sota l’estora el primer període de govern d’esquerres al nostre país després del 1936. El PSC creant cada dia un corrent d’opinió nou i ICV lloant els seus 5 regidors de Barcelona quan s’han enfonsat a la resta de comarques del país fora de la Regió Metropolitana de Barcelona. Els primers no abordant el debat de ser un partit d’esquerra nacional catalana, aparcat en el congrés de fusió dels socialistes catalans, rematat per Felipe González el 1982 amb la desaparició del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, i apostar clarament per les polítiques d’esquerres i per deixar de ser un partit sucursalista del PSOE. Els segons divagant sense plantejar seriosament si tenen un espai propi en l’esquerra nacional catalana sent un reducte del passat o participant en algunes de les opcions ja existents per ajudar a construir i no dividir. I al cas d’Esquerra li donaré de menjar a part més endavant i a l’ascens de les CUP arreu del país també.

Com a final d’aquest post, arribo a la conclusió que hauria d’ampliar el seu títol i haver posat: NO HI HA MÉS RUC QUE EL POBRE QUE VOTA A LA DRETA O A LES ESQUERRES QUE FAN POLÍTIQUES LIBERALS

JOAN LAPORTA REPRESENTA L’ESQUERRA NACIONAL ?

2011-03-25T20:07:00.001+01:00

Avui es celebra el Congrés de la Federació de Barcelona d’Esquerra en el que s’ha d’aprovar la candidatura a les eleccions municipals. Una candidatura en la que dels cinc primers noms, dos són d’Esquerra (Jordi Portabella i Ester Capella), dos de Democràcia Catalana (Joan Laporta i Anna Arqué) i un de Reagrupament (Ignasi Planas). Una candidatura a on el partit fantasma de Joan Laporta té una presència que pot resultar, com a mínim, desproporcionada pel que representa.

I el problema és aquest: què representa ? Unitat, transversalitat,... de què? Amb tot el respecte cap a Joan Laporta, fins ara la seva participació en política és, si més no, esperpèntica i la seva experiència política anterior, ho deixaré en dubtosa.
Joan Laporta va participar en la construcció del Partit per la Independència (PI) d’Àngel Colom i Pilar Rahola, mentre a Esquerra iniciàvem el camí de la construcció de l’Esquerra Nacional. I ja sabem a on van acabar aquests dos personatges, el primer totalment integrat a Convergència i la segona com a “biògrafa off the record” de l’actual President de la Generalitat, Artur Mas.

Esquerra ha comès molts errors en el govern tripartit, però el més gran ha estat renunciar a l’obra de govern, legislativa i executiva, no gestionant el debat intern i no construir paral•lelament espais més amplis d’esquerres i sobiranistes. Hem passat de culpabilitzar a la societat de no entendre les nostres raons per haver format part del primer govern d’esquerres després de la República, sense pensar que com a mínim no les hem sabut o no les hem volgut transmetre, a buscar fitxatges mediàtics sense cap contingut social.

Si Esquerra vol continuar construint l’Esquerra Nacional no serà mitjançant la transversalitat, personatges mediàtics i urgències electorals, sinó a partir d’un debat tranquil, obert i democràtic, prescindint d’aquells que van donant carnets de puresa independentista i sumant a tothom que sigui favorable als interessos de les classes populars.

El debat no ha de ser la independència sinó el model d’Estat, el model de societat que volem construir sense imposar unes sigles. Cal crear una estructura d’Esquerra Nacional que superi l’actual model de partits i que agrupi a persones, a associacions, a entitats polítiques i socials, prescindint d’interessos partidistes i personalistes, que sigui realment una alternativa per assolir un model social en un Estat lliure.

L’Esquerra Nacional només pot entendre la independència del nostre país des de l’esquerra.

Companyes i companys d’Esquerra, no sóc disciplinat amb qui gira a la dreta; aquesta vegada no compteu amb mi i no tindré cap càrrec de consciència, ans el contrari, seguiré intentant treballar humilment creant espais d’Esquerra Nacional com he fet els últims 29 anys.

SOM UNA NACIÓ

2010-06-29T16:37:00.002+02:00

Resolució del Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya davant la sentència
del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya

Davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, el Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya resol:

1.- El Tribunal Constitucional no hauria d’haver acceptat el recurs contra el text de l’Estatut en la mesura que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, negociat i aprovat per les Corts espanyoles i referendat pel poble de Catalunya.

2.- El Tribunal Constitucional està mancat de legitimitat per abordar la interpretació del text estatutari aprovat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. La caducitat del mandat d’alguns dels seus membres, la seva evident politització, així com el penós recorregut de gairebé 4 anys que ha trigat a emetre sentència, invaliden qualsevol autoritat moral i encara més si contradiu la decisió sobirana del poble de Catalunya expressada democràticament.

3.- La UGT de Catalunya manifestem la nostra ferma voluntat, que fem extensiva a la resta de la societat catalana, de recuperar el que ens ha arrabassat el Tribunal Constitucional, expressant de forma inequívoca el nostre compromís amb l’avenç en l’autogovern de Catalunya. Així, reclamem la recuperació de l’ampli consens social i polític assolit pel text del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 com a via imprescindible per a afrontar la situació creada després de la sentència.

4.- La UGT de Catalunya fa una crida al conjunt de la ciutadania perquè participi de la manifestació que tindrà lloc el dia 10 de juliol, i que convoca la societat civil catalana. Ha d’esdevenir una demostració de la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país d’avançar en l’autogovern sense renunciar a cap de les fites que decidim que són necessàries en aquest camí per aconseguir l’objectiu.

5.- La UGT de Catalunya es fa ressò de les paraules del President de la Generalitat quan afirma que la defensa del nostre Estatut no és un atac a la resta de pobles d’Espanya. Ans al contrari, la nostra voluntat d’entesa amb la resta d’Espanya passa necessàriament per l’acceptació de la nostra realitat nacional, el respecte a la pluralitat i l’esforç per la convivència i la cohesió social. Amb qui s’enfronta Catalunya és amb el Partido Popular i amb el Tribunal Constitucional, que promou i sentencia l’agressió contra el nostre Estatut.

Zapatero, la UE i l’amic Obama

2010-05-19T07:57:00.002+02:00

Després de la Reforma Laboral, ja s’ha anunciat la retallada al Sector Públic, a les pensions,.. . en definitiva a tot allò que fonamenta l’Estat del Benestar i que ja vaig comentar fa uns mesos després de les campanyes mediàtiques de descrèdit a tot el que fos Públic.

Aquesta crisi econòmica que estem patint d’una manera molt virulenta, produïda pel liberalisme d’ideologia conservadora, especulativa i “regulada” pel lliure mercat, va començar anunciada com a crisi del capitalisme que s’havia de refundar com a solució.

La solució és la mateixa de sempre. Aturats,pensionistes, treballadors, pagesos, autònoms dependents, botiguers, petites empreses, funcionaris,... som els únics que pagarem la crisi. Una mostra més d’alienació de les classes populars envers els poderosos. I encara alguns d’aquests parlen de la “classe mitja”. Els torno a anomenar classes populars tal i com ho fèiem fa uns anys en un esforç d’actualitzar, ja que alguns consideraven anacrònics: proletariat, classe obrera, etc.

Encara recordo el comentari d’una persona que es manifestava compungida perquè havia deixat de ser milionària per l’entrada de l’euro. Era una jubilada amb un cert patrimoni producte dels esforços familiars treballant total la vida per compte d’un altre.

Les classes populars s’han de mobilitzar per donar respostes a la crisi:

- Cap retallada als drets social assolits i cap retallada a qui ho garanteix, el Sector Públic.
- Mesures que augmentin la pressió fiscal sobre els grans patrimonis i la seva successió.
- Augment de la progressivitat de l’IRPF pels ingressos més alts, dels alts càrrecs i directius privats i públics.
- Reducció de salari i dietes dels governants i dels alts càrrecs militars.
- Reducció d’ingressos de la família reial i l’església catòlica, la propietària patrimonial més important de l’Estat espanyol.
- Regulació del sistema financer i control de les activitats especulatives, frau fiscal, evasió de capitals a paradisos fiscals, etc.
- Etc.

Segur que després d’una minsa aplicació de tot l’esmentat no només no estaríem en la situació en la que ens trobem sinó que començaríem a veure indicis reals de sortida de la crisi i sent segurament més competitius.

Només en aquesta situació i condicions, les classes populars potser ens podríem plantejar el parlar de Reformes Laborals, etc.

La resposta de la UGT de Catalunya al Constitucional

2010-04-20T09:43:00.005+02:00

El Dèficit Públic no es soluciona a costa del Sector Públic

2010-03-11T15:45:00.002+01:00

L’Administració Pública és la garantia de prestació de serveis PÚBLICS. I ho dic amb majúscula, ja que malgrat les crítiques són la imatge de l’existència de l’Estat del Benestar, encara que molt pobre per les meves preferències.

Moltes vegades la ciutadania carrega contra els serveis públics i en reclamen més, i alhora manifesten que volen pagar menys impostos. Sincerament, en els serveis públics menys impostos suposen menys serveis i a la vegada la seva privatització. En definitiva, pagar uns serveis privats més cars que els públics, no a l’abast de tothom i de dubtosa qualitat, ja que ha quedat més que demostrat amb la crisi que patim, que lliure mercat no és sinònim de garantia de res.

La dreta i el liberalisme s’entesten en fer campanyes de descrèdit als mitjans de comunicació contra el Sector Públic i les seves treballadores i treballadors. Si comparem la nostra situació amb altres ens trobem que el percentatge de persones adultes (de 15 o més anys) que treballen en el sector públic és, en la gran majoria de països de la UE-15, major que aquest percentatge a Catalunya (8,31%) o a Espanya (9,51%). Així, a Gran Bretanya és un 14,57%, a Irlanda un 12,26%, a França un 17%, a Holanda un 16%, a Bèlgica un 16%, arribant a xifres fins i tot majors en els països escandinaus: Dinamarca un 26%, Finlàndia un 19% i Suècia un 21%, sent aquests últims països els que el prestigiós Economic Policy Institute, de Washington, inclou entre els de més èxit en l’OCDE per la seva capacitat emprenedora. Tals dades mostren que el problema existent a Catalunya i a Espanya és precisament el contrari al que aquells informes i autors assenyalaven: el sector i ocupació pública no és massa gran. Al contrari, és massa baix.

Els treballadors públics de Catalunya suposen el 3,9% de la seva població, o el que és el mateix, que cada funcionari s'ha d'ocupar de 25,6 ciutadans. La comparació amb la mitjana espanyola, on els funcionaris han de prestar servei a una mitjana de 17,7 ciutadans, posa en evidència la falta de recursos humans que pateix el sector públic català. Si ho comparem amb les Comunitats Autònomes amb més dotació de personal públic: Extremadura (11,8 ciutadans per funcionari), Castella i Lleó (14,8) i Madrid (15), Catalunya encara surt més mal parada, és a la cua d’Espanya i d’Europa.

Al Sector Públic Català no li cal congelacions ni rebaixes salarials i menys encara disminuir els seus efectius. La Societat Catalana ha de reclamar més progressivitat fiscal, que paguin més els que més tenen, persecució de l’evasió fiscal i de l’economia submergida i reduir el manteniment de Ministeris de l’Estat com Sanitat, Educació o Ciència i Innovació (competències que han estat cedides). Aquesta última si que seria un principi de federalització de l’Estat espanyol i de posar en valor els nostres impostos.

A partir d’aquí podrem començar a parlar d’optimització de la Gestió Pública.

EZKER ABERTZALEA 15 de febrer de 2010

2010-02-16T10:07:00.002+01:00

La Izquierda Abertzale ha reunido este fin de semana a sus Asambleas Territoriales de
Araba, Bizkaia, Gipuzkoa y Nafarroa, congregando a cerca de 600 militantes
independentistas en representación de los más de 270 pueblos en los que la Izquierda
Abertzale ha realizado su proceso de debate a lo largo de los últimos meses.

Mediante la realización de estas Asambleas Territoriales la Izquierda Abertzale ha dado por concluido el debate en el que ha definido y decidido su estrategia política.
En dichas asambleas la militancia ha realizado un análisis de la situación política de Euskal Herria y se ha valorado el proceso de debate tras lo que se ha definido la planificación política de la Izquierda Abertzale para el 2010. Por ultimo, las Asambleas Territoriales han ratificado la resolución1 “Zutik Euskal Herria”, que recoge las conclusiones del debate y la apuesta política de la Izquierda Abertzale.

Los siguientes son los contenidos más destacables de dicha resolución:

1. La fase política a la que se dirige Euskal Herria es la fase del cambio político, por medio del Proceso Democrático. Es decir, una vez creadas las condiciones del
cambio, llega la hora de realizarlo. Por consiguiente, el objetivo de esa fase política es llevar a cabo este cambio político, logrando el marco democrático que ofrezca las suficientes bases para que todos los proyectos políticos sean defendibles y materializables en nuestro país. Alcanzando así una paz estable y duradera para Euskal Herria. Asumir la apuesta de materializarlo ha exigido y exige cambios también en nosotros y nosotras mismas.

2. Para la Izquierda Abertzale, la oportunidad de un cambio político verdadero, la
oportunidad de superar el ciclo actual y abrir otro democrático, se encuentra abierta
de par en par. Por lo tanto, ahora el desafío consiste en cruzar esa puerta abierta
tras décadas de lucha y trabajo y efectuar el cambio político. Hay suficientes condiciones políticas y sociales para ello.

3. Nos reiteramos en el compromiso con el uso de vías y medios exclusivamente políticos y democráticos. Son dichos medios los que hacen posible la necesaria
activación popular y la unidad de acción de las fuerzas democráticas y progresistas
del país, garantía, motor y eje de tracción de la apertura y avance del Proceso
Democrático. Proceso Democrático que debe desarrollarse en ausencia total de
violencia y sin injerencias, rigiéndose el diálogo y la negociación entre las fuerzas
políticas por los principios del Senador Mitchell.

4. Una amplia acumulación de fuerzas por medio exclusivamente de la lucha de masas,
institucional e ideológica es la base para llevar al Estado al terreno de la
confrontación libre y democrática de ideas y proyectos políticos, y poder así alcanzar un escenario donde los ciudadanos vascos libre pacifica y democráticamente
adopten las decisiones que deseen sobre su futuro.

Por todo ello, hacemos un llamamiento a la sociedad vasca y al conjunto de fuerzas
progresistas, demócratas y populares del país a, manteniendo y respetando cada uno su
historia, personalidad y ser, unamos fuerzas para hacer este proceso irreversible. Llamamos así mismo a la comunidad internacional a acompañar dicho proceso.

Estamos convencidos que en este camino y por medio del trabajo en común y la activación popular, los meses venideros nos depararán nuevos avances y escenarios que hagan este proceso irreversible.

EZKER ABERTZALEA,
2010ko otsailak 15

Qui va assassinar l'Estatut ?

2009-11-18T10:26:00.002+01:00

He tingut la gran sort de compartir taula de cafè i tertúlia amb Manuel Ramón Alarcón, Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de Sevilla i referent de molts juristes progressistes, i durant la conversa va sortir el recurrent tema de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Realment tenia molta curiositat sobre la seva opinió i no em va defraudar.

Alarcón afirma que el millor que li podia passar al futur d’Espanya i el seu Estat de les Autonomies és que la sentència sobre l’Estatut es retardés 20 anys més ja que donaria temps suficient per a que la ciutadania espanyola així s’adonés que no passa absolutament res, que Espanya no es trenca, ni es balcanitza,... Segons el seu criteri, l’Estatut de Catalunya no és una simple Llei Orgànica sinó que forma part indestriable del Dret Constitucional espanyol i que per tant, l’Estatut del 30 de setembre s’hauria d’haver quedat tal i com estava.

Segueix dient que un cop corregit i aprovat al Parlament català, s’ha renegociat amb l’Estat, li ha passat el ribot la Comissió Constitucional de les Corts espanyoles i finalment s’ha aprovat, no li cal cap recurs de constitucionalitat, ja ha estat prou “revisat”.

Poc després d’aquesta conversa ens trobem que en el Congrés dels Diputats, en el debat d’aprovació de la LOFCA, el portaveu econòmic de CiU, Josep Sánchez Llibre, acusava al PSC, ERC i ICV d'haver “assassinat l'Estatut” amb el nou finançament.

La primera reflexió que faig en la línia de la conversa que esmentava amb aquest il·lustre jurista, la LOFCA és una llei orgànica que desenvolupa la manera de finançar el marc competencial que estableix l’Estatut. Per tant l’Estatut és cos constitucional i la LOFCA és de desenvolupament.

La segona és que qui realment va “assassinar” l’Estatut del 30 de setembre i el seu finançament va ser l’acord del seu líder, Artur Mas (CiU), amb el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero.

Prou hipocresia, CiU es va carregar la il·lusió del poble de Catalunya que havia generat el nou Estatut.

ALGUNA COSA ES MOU A EUSKAL HERRIA

2009-11-16T15:12:00.003+01:00

Fa mesos que corrien rumors de que alguna cosa s'estava movent a Euskal Herria i molts ens vam quedar astorats fa uns quants dies davant la imatge de la policia i la guàrdia civil entrant a la seu d'un sindicat (LAB), detenint a les persones reunides, duent-les a Madrid i escorcollant el local. Semblaven imatges d'una altra època, aquella en la que les llibertats fonamentals eren prohibides i entre elles la llibertat sindical, d'associació, de reunió, d'expressió,...

Una vegada més en Garzón omplia les portades dels diaris i vull creure que té proves per inculpar-los, però em pregunto: tothom que hi havia reunit a la seu d'un Sindicat està implicat ? aquells que han comès un "delicte" i han acomplert condemna no tenen dret a reunir-se ? On és la presumpció d’innocència ?

I per acabar-ho d’adobar les declaracions del PNB, PSE i Rubalcaba en la línia de “más de lo mismo”, per no esmentar ja les d’altres tipus PP,... Estratègicament puc arribar a entendre les del PNB per la banda abertzale i les del PSE per la banda esquerra, però de cap de les maneres les puc compartir. A qui beneficia el conflicte basc ?

Crec que qualsevol iniciativa que pugui portar la pau a Euskal Herria és positiva vingui d’on vingui. A continuació reprodueixo el document presentat dissabte passat 14 de novembre per Ezker Abertzalea tal i com l’han publicat en català (hi ha faltes d’ortografia i gramaticals però s’agraeix la iniciativa), llegiu-lo i traieu les vostres conclusions, crec que amb la major part del que es diu l’esquerra independentista catalana hi estaria d’acord:

UN PRIMER PAS PER EL PROCES DEMOCRÀTIC:
PRINCIPIS I VOLUNTAT DE LA ESQUERRA ABERTZALE

Som independentistes, homes i dones de diverses generacions que hem treballat i treballem per construir i desenvolupar un projecte d’alliberació nacional i social.

El nostre objectiu es la constitució d'un Estat propi, al considerar que es l'única forma de garantir totalment la supervivència i el desenvolupament ple del Poble Basc, en harmonia i solidaritat amb la resta de pobles d'Europa i del mon. Es el nostre legítim projecte polític, que pretenem obtenir gracies a l'adhesió majoritària de la societat basca.

L'actual ordenament jurídico-politic, que divideix el nostre territori i limita els drets dels seus ciutadans i ciutadanes, s'ha confirmat com un escenari que perpetua el conflicte polític i armat. No permet que la ciutadania basca pugui decidir sense obstacles el seu propi futur. En aquest context, s'ha prolongat molt mes enllà del que ningú voldria desitjar la situació de violència i enfrontament armat, amb els costos humans i polítics que tots i totes coneixem. Es la nostra prioritat superar aquest escenari.

Aquestes darreres tres dècades de conflicte, ens mostren un altre conclusió: som un moviment polític al que el temps a donat la raó. Així el demostren, des de aquella inicial exigència de ruptura democràtica respecte al règim franquista, el "no" del Poble Basc a la Constitució espanyola, a la OTAN o a la central nuclear de Lemoiz. Així el demostra el nostre esforç per evitar que la trampa del estatutisme es consolidés. Així ho demostra la nostra frontal oposició al capitalisme ferotge.

No ha sigut sols al terreny de l'oposició i la protesta on els i les independentistes hem guanyat batalles polítiques e ideològiques. Les propostes de solució i futur realitzades per la esquerra abertzale han quallat a molts sectors de la societat, en ocasions de forma majoritària. Les iniciatives per una solució negociada, els dissenys per assolir un marc democràtic o dinàmiques de construcció nacional, han possibilitat ineludibles avenços al procés polític basc.

Als darrers anys s'ha avançat en certes qüestions que han fet no sols desitjable sinó també possible materialitzar positivament per tota la ciutadania un canvi de cicle; al debat polític obert a la darrera dècada- que ha situat perfectament els nusos a deslligar per trobar una solució -: al treball i lluita incansables de milers de persones i sectors socials que han permès arribar fins el llindar del desitjat canvi polític veritable; així com la necessitat de deixar darrere les conseqüències pernicioses d'aquest conflicte. Un canvi de cicle que substitueix el enfrontament armat, el bloqueig i la falta d'expectativa per el diàleg, l'acord i una solució justa, estable i duradora per el país.

Amb encerts i errors, hem portat el Procés de alliberació a la fase del canvi polític. Ara, es tracta de fer aquest canvi irreversible. Materialitzar el canvi, exigeix també canvis en nosaltres mateixos. Va ser necessari una reflexió i autocrítica d'arrel, i l'estem fent.

La esquerra abertzale te ben present que no es tracta de conèixer o esperar a allò que la resta d'agents estan disposats a fer, sinó a allò que nosaltres hem de fer. La nova fase necessita de noves estratègies, de noves polítiques d'aliances i de nous instruments.

Partint de que els objectius a assolir a la nova fase son el reconeixement nacional d’ Euskal Hernia i el reconeixement del dret d'autodeterminació, per arribar al canvi,es fa indispensable una creixent acumulació de forces i portar la confrontació amb els estats al terreny on aquest estigui mes fluix, que no es un altre que el polític. Per això, la lluita de masses, institucional e ideològica, el canvi a la relació de forces i la busqueda de recolzament en el context internacional hauran de ser pilars fonamentals de la nova estratègia.

El instrument bàsic per la nova fase política es el Procés Democràtic i la seva posada en marxa, una decisió unilateral de la Esquerra Abertzale. Per el seu desenvolupament es buscaran acords bilaterals o multilaterals; amb els agents polítics bascos, amb la comunitat internacional i amb els estats per la superació del conflicte. Es a dir, el Procés Democràtic es l’aposta estratègica de la Esquerra Abertzale per guanyar el canvi polític i social.

Totes les consideracions estan sent compartides en comú a la Esquerra Abertzale en el marc del debat que s'està donant internament amb responsabilitat.. Tanmateix, mitjançant aquest debat, es pretén establir com propis per tota la seua base militant i social els següents principis, que desitgem compartir ara amb la ciutadania basca, els agents polítics, sindicals i socials del país així com amb la Comunitat Internacional:

1. La voluntat popular expressada per vies pacifiques i democràtiques, es constitueix a l'única referència del procés democràtic de solució, tant per confiar en la seva posada en marxa i el seu òptim desenvolupament, així com per assolir els acords que haurà de refrendar la mateixa ciutadania. La esquerra Abertzale, tal i com haurien de fer la resta d'agents, es compromet solemnement a respectar a cada fase del procés, les decisions que lliure, pacifica i democràticament vagin adoptant els ciutadans i les ciutadanes basques.

2. El ordenament jurídico-polític resultant a cada moment a de ser conseqüència de la voluntat popular i garantir els drets per el conjunt de els i les ciutadans i ciutadanes.
Els marcs legals vigents a cada moment, no poden ser obstacle o fre a la voluntat popular lliure i democràticament expressada, sinó que han de garantir el seu exercici.

3. Els acords a assolir al desenvolupament del procés democràtic, hauran de
respectar i regular els drets reconeguts tant a la Declaració Universal dels Drets
Humans com al Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i el
Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, així com altres normatives internacionals concernents als Drets Humans, siguin aquests individuals o col•lectius.

4. El diàleg polític inclusiu i en igualtat de condicions, es constitueix a la principal eina per assolir acords entre les diferents sensibilitats polítiques del país. L'Esquerra Abertzale mostra la seva voluntat de formar part d'aquest diàleg.

5. Al marc del procés democràtic, el diàleg entre les forces polítiques ha de tenir com objectiu un acord polític resolutori, a refrendar per la ciutadania. El acord resultant, haurà de garantir que tots els projectes polítics puguin ser no sols defensats en igualtat de condicions, d'oportunitats i absència de tota forma de coacció o ingerència, sinó que a més a més, puguin ser materialitzats si aquest es el desig majoritari de la ciutadania basca, expressat mitjançant els procediments legals habilitats.

6. El procés democràtic ha de desenvolupar-se en absència total de violència i sense ingerències, mitjançant la utilització de vies i eines exclusivament polítics i democràtics. Partim del convenciment de que aquesta estratègia política possibilitarà avanços mitjançant el Procés Democràtic. Sud-àfrica i Irlanda son un clar exemple.

7. Reiterem el nostre compromís amb la proposta d'Anoeta. Com en ella es reitera, s'ha d'establir un procés de diàleg i acord multipartit i en igualtat de condicions entre el conjunt de forces polítiques del país, que porti a terme la consecució d'un marc democràtic per a que la ciutadania basca pugi decidir lliure i democràticament sobre el seu futur sense cap altre límit que la voluntat popular. Aquest procés, entenem que s'ha de regir pels principis del senador Mitchell.

Per un altre banda, s'ha d'establir un procés de negociació entre ETA i l'Estat espanyol que es fonamenti en la desmilitarització del país, alliberació de presos i preses polítiques basques, el retorn a casa dels exiliats i exiliades i un tractament just i equitatiu al conjunt de víctimes del conflicte.

Per tot això, ens reafirmem a la nostra posició sense reserves amb un procés polític pacífic i democràtic per lograr una democràcia inclusiva on el poble basc, lliure i sense cap intimidació, determini lliurement el seu futur.

Euskal Herria, 14 de Novembre de 2009

La RECEPTA del BANCO DE ESPAÑA

2009-10-15T18:50:00.001+02:00

“Facilidades para salir del paro
Para el Banco de España la reforma laboral es el 85% de las reformas estructurales que necesita la economía española para garantizar un crecimiento sostenible.
La propuesta consiste básicamente en mantener la situación de los trabajadores que ahora tienen contrato fijo e indefinido y aprobar un nuevo contrato para los 4,4 millones de parados con una indemnización similar a la media que hay en la UE –tanto para los despidos procedentes como improcedentes–. Con ello se facilitaría su salida del desempleo y desaparecería la judicialización de los despidos.
El segundo punto imprescindible es que los acuerdos que pacten los trabajadores con su empresa tengan mayor valor jurídico que el convenio de sector, e incluso que las decisiones de las cúpulas patronales o sindicales. Es decir, que se facilite a cada empresa adaptarse a las condiciones del ciclo.”

Després de l’orgia de beneficis dels últims anys, el Banco de España certifica que la crisi l’hem de pagar les treballadores i els treballadors. Les empreses no han d’invertir sinó que han de mantenir el nivell de benefici o tenir simplement benefici a costa dels drets socials.
Les “perles”:

- No són millores estructurals el que volen realment sinó una “llanamente” (en llenguatge mesetari) reforma laboral.
- Com ja vaig afirmar no existeix el contracte fixe o indefinit, doncs ara volen a més que sigui gaire bé gratuït. Afegeixen que sigui similar a la mitjana de la UE, quina modernor, però no parlen de les obligacions de l’Estat i les empreses d’aquests països de formació, recol·locació i les prestacions que tenen d’atur.
- Facilitaria no només la sortida de l’atur, que és només una hipòtesi però que està per veure, sinó que també l’entrada i la judicialització desapareixerà amb inseguretat jurídica, brillant.
- Que faciliti a l’empresa adaptar-se a les condicions del cicle, bonic, molt bonic.

L’últim paràgraf cal que m’hi dediqui una mica més. Desgraciadament ha quallat el discurs individualista i interclassista de la classe mitja potenciat des dels sectors empresarials, la dreta i alguns sectors pseudo-progressistes. Però la realitat és que independentment del poder adquisitiu que tingui cadascú pel nostre esforç per compte d’un altre, com a treballadors o autònoms dependents, no hi ha distinció de classe, existeix un fet col·lectiu.
Es carreguen la negociació col·lectiva, la llibertat sindical, etc. demanant que els pactes individuals siguin jurídicament per sobre dels pactes col·lectius, volen tornar a l’Amo versus l’obrer, no hi ha pacte possible, és imposició, així maten tres ocells d’un tret, continuen l’expansió d’una cultura i discurs autoritari vestit de populisme paternalista que minvi la democràcia, augmenten la indefensió de les treballadores i els treballadors davant dels empresaris i augmenten els desequilibris socials.

No és una reforma estructural, és la ruptura de l’estructura democràtica, és la lluita de classes.

Com aclariment: “L’acomiadament lliure”

2009-10-07T20:04:00.002+02:00

Entre el llenguatge laboral que s’utilitza quotidianament parlem per exemple de contracte fixe, contracte indefinit, etc. Malgrat en alguns casos és llenguatge jurídic, la seva concepció literal resta ben lluny de la realitat.

Últimament estem sentint dins de l’àmbit de la concertació social proclames patronals exigint reformes laborals que anomenen "reformes estructurals", recolzades pel “personajillo” (en aquest moment no sé com dir-ho en català) que suposadament governa el Banc d’Espanya, i que no és una altra cosa que rebaixar els drets socials de les víctimes de la crisis, els treballadors i les treballadores.

Bé doncs, una de les “perles” d’aquestes "reformes estructurals" és l’abaratiment de l’acomiadament. És aquesta la realitat, l’acomiadament és lliure però no gratuït. És la nostra única defensa dels que han tingut la veritable sort d’assolir un contracte fix o indefinit, que dins de la precarietat és el que s’allarga més en el temps però que de cap de les maneres és fix o indefinit, és d’acomiadament lliure a canvi d’una compensació econòmica.

La qüestió nacional (2) des de la meva perspectiva d’esquerres o "Sólo entendemos la libertad de nuestro pueblo desde la Izquierda”

2009-10-02T15:43:00.007+02:00

Arenys de Munt

Mònica Sabata expressa al repecte: “D’entrada, el fet que s’hagi fet aquesta consulta és el primer pas per a noves consultes, siguin del tema que siguin. Obre la porta al dret a decidir. La participació és molt bona però hauríem d’implicar molt més la gent. Cal fer pedagogia per estendre la taca d’oli i cal deixar molt clar que les dues opcions són igual de vàlides, perquè del que es tracta és respectar el joc democràtic”.

No calen més paraules.

“Sólo entendemos la libertad de nuestro pueblo desde la Izquierda”

Això és el que li vaig sentir dir no fa gaire a Patxi Zabaleta (Aralar) i ho comparteixo absolutament. Aquesta afirmació i l’anterior de Mònica Sabata es un gran resum de la primera part que vaig escriure sobre la qüestió nacional i introductòria a aquesta segona part.

El que diu Patxi Zabaleta és més profund i de més actualitat del que sembla. Mirem per exemple la proposta de Carretero i els seu projecte de Reagrupament.cat. No és una opció de govern sinó una opció estrictament per la independència, per majoria parlamentària i sense ella d’oposició, interclassista, sense tenir en compte la realitat social del país ni las necessitats socials, és de les essències pàtries i no rupturista amb l’statu quo només es vol un Estat en imatge i semblança a l’existent.

És legítim, és democràtic, però des de la meva humil opinió és buit. Em recorda a quan en un acte electoral al Bon Pastor (Barcelona) de la Pilar Rahola va afirmar que “la independència portarà el metro al Bon Pastor”. Es va equivocar, a finals d’octubre hi ha la previsió d’inaugurar una part de la nova línia 9 de metro i tindrà parada al Bon Pastor. No l’ha portat la independència ni tampoc el nou Estatut, sinó l’acció de govern.

Mirant la composició de les llistes a la nova direcció de Reagrupament, ens trobem amb un conglomerat de gent heterogeni, transversal, de gent procedent d’Esquerra, de Convergència, del desaparegut Partit per la Independència, del Partit Republicà Català, d’Unitat Nacional Catalana, de les CUP i de l’anomenada esquerra independentista i del PSC. Això, des de la meva òptica demostra buidor ideològica col·lectiva, només els uneix la independència, i després ?

Considero que una majoria parlamentària independentista democràtica, pel dret a decidir sense ingerències externes, només s’assolirà amb una societat catalana cohesionada. Amb una majoria que jo desitjaria d’esquerres, socialista, però que segurament serà molt més àmplia ideològicament. Mentre arriba aquest moment hem de continuar reconstruint la nació, la ciutadania, la societat des de la cohesió social.

El nostre país no es mereix una divisió en blocs, unionistes i independentistes, un projecte d’exclusió, de les essències i no de les persones, en definitiva d’una cosa etèria. I no val allò de que l’eix esquerra-dreta ja s’ha superat, no hi ha crisi, no l’estem pagant les treballadores i els treballadors, no està produint exclusió social,... És mirar amb el cor i no amb els ulls, no és mal intencionat ja que existeix una realitat nacional determinada però la seva aposta obvia la realitat social.

La complexitat sociològica del perfil del sobiranista ha augmentat, per un costat tenim la generació descontenta dels que van viure el final del franquisme i el desencís de la transició. Per una altra les generacions que no ho han viscut i que tenen pressa per assolir objectius. A més, els “altres catalans”, com els anomenava en Paco Candel, englobats en els primers i els seus fills en el segon. A més, més d’un milió de nouvinguts de diferents procedències i amb perfils heterogenis culturals, lingüístics,... amb unes necessitats socials i sense oblidar que ningú no emigra del seu país per plaer sinó per necessitat, per treballar i per tenir una vida digna.

Quina és l’esquerra nacional ?

Aquella que cregui en un país normal, cohesionat, amb una democràcia participativa des del món local fins al seu màxim òrgan de govern, socialment avançat i a on hi cap tothom.

En l’espectre polític actual el conformen persones de diferents organitzacions, fonamentalment d’Esquerra, de les CUP i de l’esquerra independentista, algun sector progressista de Convergència, d’Iniciativa i del PSC.

La seva diferència radica en alguns personalismes i d’estratègia de consecució d’objectius així com de nivell de compromís social, però englobaria des del federalisme fins a l’independentisme amb un nexe comú, l’estricte respecte al dret a decidir.

Desgraciadament és molt fàcil veure el que ens desuneix i incidir en això que intentar bastir una alternativa de govern, fins i tot des de l’oposició constructiva, evidentment de molta més complexitat. En definitiva, és més fàcil veure’ns com a enemics els uns als altres, a vegades des de l’autoritarisme i el pensament únic, que treballar des de les sinèrgies al govern i a l’oposició.

Les fonts de l’independentisme d’esquerres modern provenen de la tradició del federalisme lligat al moviment obrer, al republicanisme i les esperances de la República i de la derrota pel feixisme. Aquest fil conductor continua fins avui de la ma del FNC, PSAN, PSAN-p, BCT, MUM, BEAN, Nd’E, MDT, Catalunya Lliure, l’AUP... i moltes altres organitzacions, una tradició de la que recull el testimoni Esquerra Republicana de Catalunya, es situa com a pal de paller de l’esquerra nacional i de la que han participat gran part de la seva militància.

En definitiva, la lluita política de l’Esquerra Nacional no és contra qui en forma part, malgrat els diversos matisos, sinó contra les estructures polítiques que no ens permeten assolir un sistema social avançat i el dret a decidir.

"La independència arribarà de la ma de Convergència"

Això afirmava David Madí.

Històricament les font ideològiques de les que veu Convergència i Unió són oposades a les de l’Esquerra Nacional, la concepció del sistema social són oposades. Mentre els primers en 23 anys de govern amb un “nervi polític” més aviat pausat i amb un model que afavoria l’escola privada i concertada o l’assistència sanitària mutual privada, enfront de l’escola i sanitats públiques, per exemple i com a eixos vertebradors de l’estat del benestar, han estat únicament gestionant el seu poder, la seva no pèrdua i afavorint l’oligarquia i burgesia catalana tradicional. Un paper semblant al del PNB al País Basc.

No han mostrat cap interès en 23 anys ni per la sobirania, ni per una reforma de l’Estatut, ni per bastir un sistema social per les classes populars,... en canvi han tingut una gran atenció amb els diferents governs de l’Estat i afavorir els interessos dels poderosos.

Malgrat tot, si ens porten a la independència, seria semblant amb els objectius esmentats de Reagrupament i afavorint els interessos dels de sempre. I per cert, com a detall, a Sant Sadurní d’Anoia, el PSC ha votat a favor de la moció pel referèndum i el grup de CiU no.

El Tripartit

Des del primer Tripartit, la seva pròpia formació i el seu govern han intentat torpedinar-ho per casi tots el grups de comunicació, CiU, una part de l’autoanomenada “societat civil”, etc.

Era el primer govern d’esquerres després de la República amb el handicap que un partit sobiranista, independentista d’esquerres, en forma part sent imprescindible, Esquerra.
Un govern que ha comès molts errors, que moltes vegades s’ha mostrat erràtic, però que a diferència dels altres governs de CiU durant 23 anys, és vigilat amb lupa i vexat.

A Esquerra se l’ha titllat de traïdora per una bona part de l’independentisme, de no haver fet prou per la independència, però sobretot per part de CiU amb un discurs pseudosobiranista però no comprometedor, però també se l’acusava d’haver fet President de la Generalitat a “un espanyol”. Bé, en primer lloc, quin acte de sobirania pot exercir un partit que té 24 o 21 diputats de 135 ? Algú té algun dubte de que CiU hagués donat suport a una “deriva sobiranista” ?

En segon lloc, és discutible o no el fet de formar un govern d’esquerres amb PSC i ICV, però és legítim i democràtic, perquè se l’ha criminalitzat ? Qui té la legitimitat per a acusar de traïdor a algú ? És un decisió democràtica, compartida, arriscada i valenta. S’han dedicat més energies contra Esquerra que contra els atacs del Partit Popular, partit que per cert va assolir el govern de l’Estat gràcies a CiU, que també l’ha recolzat, sense necessitat, amb majoria absoluta.

Esquerra ha comès errors, ha mostrat molts dubtes, etc. Però ha tingut virtuts. Ha fet una aposta per la cohesió social i nacional demostrant amb la investidura del President Montilla que Catalunya és un país d’oportunitats i que hi cap tothom, que la integració dels “altres catalans” és una realitat. Ha tret de la maginalitat la reivindicació del dret a decidir i la Independència situant-los en l’actualitat del debat polític i social. Ha promogut la reforma de l’Estatut i del finançament. Ha fet publicar el dèficit fiscal situant-lo també en el debat polític i social. I la relació seria inacabable.

En el cas de la consulta d’Arenys se l’ha acusat d’oportunista, d’aprofitada, per haver-li donat suport a la consulta i al sí. Si ho fa, perquè ho fa i si no, perquè no. Agradi o no, ara per ara és el pal de paller de l’Esquerra Nacional i sense el seu vot positiu en les mocions dels municipis, no hi hauran consultes.

I em torno a repetir, la nostra lluita política no és contra nosaltres mateixos per matisos o estratègies, sinó contra les estructures polítiques que no ens permeten assolir un sistema social avançat i el dret a decidir. Desgastant i aprimant l’Esquerra Nacional és una nefasta estratègia per créixer, i això ens ho hem d’aplicar tots.

Ara tenim un gran repte al davant, construir la cohesió social del país amb “els altres nous catalans”, avançar, consolidar i superar el nostre model social i assolir el dret a decidir sempre.

La qüestió nacional (1) des de la meva perspectiva d’esquerres o “què és el primer que penso quan em llevo pel matí ?”

2009-03-16T16:28:00.004+01:00

Després de passar-me tots aquests dies parlant sobre la crisi, vull fer aquesta reflexió sobre el meu concepte de la “qüestió nacional” tenint en compte també fets que s’han produït i/o produeixen, com poden ser la formació del tripartit i el govern “d’entesa” després amb un partit independentista, tot el procés estatutari, les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, la negociació del model de finançament, la manifestació dels 10 mil a Brussel•les, etc i la seva importància pel futur del nostre país.

Ideològicament em considero lliure pensador, d’esperit crític i d’esquerres, que assumeix la tradició federalista catalana i el socialisme com a principal identificació d’una esquerra democràtica, oberta, dinàmica, no dogmàtica, solidària i transformadora. I crec que aquesta no pot ser una bonica definició estètica d’una panacea ideològica estàtica sinó que li cal un esforç diari de coherència de praxis.

Després d’aquesta prèvia, durant molts anys he cregut en les dues cares d’una mateixa moneda, l’alliberament nacional i social. Era el resultat d’aquella pregunta “és primer l’ou o la gallina ?” i que va acabar derivant en “De què em serveix un estat propi si es manté el mateix statu quo social ?”, que em donava com a resposta aquella dita castellana: “para este viaje no hacían falta alforjas”. En definitiva totes aquestes reflexions al llarg dels anys em porten a la pregunta del títol:

què és el primer que penso quan em llevo pel matí ?

Molts ràpidament pensaran: és demagògic, és primari,... No ! és absolutament real encara que obvi. Quan em llevo pel matí tinc moltes altres preocupacions que la qüestió nacional, per exemple: les meves filles, la feina, la hipoteca, l’educació,... com qualsevol altra persona.

En definitiva, el meu caràcter de persona d’esquerres no resta subordinat a cap altre concepte i és en aquest entorn en l’únic en el que em puc plantejar la qüestió nacional. Això sí, des d’una esquerra amb dues dimensions, l’ésser individual i l’ésser social, la llibertat individual i els drets col•lectius,...

Sobirania vs Independència

Últimament hi ha moltes fórmules de dir conceptes que semblava que teníem clars i diferenciats els uns dels altres, que al final s’acaben confonent: independentisme, sobiranisme, nacionalisme, país, nació,...

Des de la meva òptica, la territorialitat no es pot fonamentar exclusivament en criteris històrics, lingüístics, culturals,... i molt menys en la defensa d’unes “essències” que acaben donant més importància al territori físic o altres qüestions etèries.
La nació la formen els ciutadans i les ciutadanes que l’habiten. I és aquí a on m’atreveixo a afirmar que no podem fer un procés de reconstrucció nacional des dels sentiments obviant la realitat social del país. S’ha de basar en la racionalitat i amb polítiques de transformació social avançades.

La nació serà sobirana si qui la fonamenta, els ciutadans i les ciutadanes, ho volen, i això no existirà si no hi ha cohesió social.

La sobirania és potestat del poble, que es reconeix com a tal, i la seva expressió democràtica que decideix el seu futur és l’Autodeterminació. A partir d’aquí, el dret a decidir entès com a màxima expressió democràtica serà qui determini el grau de llibertat nacional.

La Independència moltes vegades es defineix com a decisió i constitució d’un Estat propi. Jo difereixo d’aquesta forma, per mi la independència és certa quan es produeix el lliure exercici d’Autodeterminació i la decisió no restarà sotmesa a l’autoritat d’un altre, i no només s’exercirà un sol cop sinó que és una opció que va més enllà, és oberta. Un país sobirà podrà exercir el dret a l’Autodeterminació les vegades que els seus ciutadans i les seves ciutadanes decideixin, a més de tenir en compte que el no exercici del dret a l’Autodeterminació, en els termes esmentats de no ingerència externa, també és una decisió soberana.

Dues imatges de la manifestació d'ahir

2009-03-15T07:37:00.002+01:00

Els salaris han baixat un 0,6% durant els darrers anys, tot i la bonança econòmica.

2009-03-12T11:26:00.003+01:00

Així ho reconeix la pròpia Generalitat en una de les seves publicacions. Per tant, el govern no es llegeix els seus propis papers i es deixen emportar per les pressions empresarials.

Font: Papers de treball, setembre 2008

(...) D’altra banda, les dades emprades permeten assenyalar com entre 1995 i 2006 les remuneracions per assalariat, tant en el cas català com en l’espanyol, haurien perdut poder adquisitiu respecte del conjunt de l’eurozona. Això s’explica per la caiguda de les remuneracions reals: mentre que en termes nominals les retribucions han crescut de mitjana un 2,7% anual a Catalunya (per sobre de la zona euro), en termes reals s’haurien reduït un 0,6% anual, per la notable inflació registrada en el període (amb un diferencial anual d’1,4 punts respecte de la zona euro). Per tant, l’evolució de les retribucions nominals ha seguit una trajectòria que no ha pogut compensar el creixement dels preus, ja que els salaris estan fortament condicionats per elements com la creixent pressió competitiva internacional, (…).
Font: Papers de treball, setembre 2008

Una realitat que demostra que els salaris han estat creixent per sota de la inflació durant més de 10 anys, fent perdre capacitat adquisitiva als treballadors i a les treballadores.

Evolució dels salaris durant els darrers anys

Font: UGT de Catalunya

Una realitat que demostra que els sectors de més productivitat que operen a Catalunya són igual de productius que a altres països. I que el creixement dels darrers anys de la ocupació en sectors de baixa productivitat com la construcció i serveis molt intensius en mà d’obra i per tant, de baixa productivitat, és el que ha fet baixar la mitjana de la productivitat catalana.

Els únics salaris que han estirat més la mà que la mànega han estat els dels cobdiciosos directius i alts càrrecs.

DADA: El salari anual dels directors d’empreses de més de 10 treballadors és un 206% superior al salari mig.

DADA: Els directius de les companyies que formen part de l’Ibex 35 guanyen 17 vegades més que la retribució mitjana d’aquestes companyies.

El sou d’un directiu del Banc Santander al 2007 va ser de més de 3 milions d’euros, equivalent al salari de 64 empleats seus.

Al 2007 a IBERIA el salari mig de la plantilla va pujar un 8% davant el 63% d’augment per als directius.

A IBERDROLA, la remuneració mitjana va caure més d’un 14%, però el sou dels directius va créixer més d’un 60%

El salari mensual mig d’un alt directiu del BBVA és gairebé de 200.000 euros. (moltes hipoteques es pagarien amb el sou d’un any)

Per tant, en salaris, és demagògicament fals que s’hagi allargat més la mà que la mànega, sinó que tot el contrari. Hem gaudit d’un període de molta generació d’ocupació, que per una banda era inestable (ja s’ha destruit el 40% de la ocupació generada els darrers anys) i que per altra banda ha anat associada a uns salaris que no han crescut al ritme dels beneficis que han generat. Uns beneficis i sous d’alts càrrecs i de directius que sí que son l’origen de la crisi que estem vivint.

VINE A LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE 14 DE MARÇ

2009-03-06T13:33:00.001+01:00

VINE A LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE 14 DE MARÇ
PER PLANTAR CARA A LA CRISI!!

SURT AL CARRER PER EXIGIR SOLUCIONS I QUE NO SIGUEM ELS TREBALLADORS I LES TREBALLADORS QUI PAGUEM AQUESTA CRISI

Aquestes són algunes de les propostes de la UGT de Catalunya per fer front a la crisi econòmica:

- Reforçar el servei d'ocupació i millorar les prestacions de les persones que es queden a l'atur.

- Que els treballadors afectats per un expedient de regulació d'ocupació temporal no consumeixin el seu atur.

- Prestacions d'atur per als autònoms.

- Pla de rescat de la indústria

- Que arribi el crèdit a les famílies i a les empreses, especialment a les petites i mitjanes.

- Reforçar les polítiques socials i aplicar la renda garantida de la ciutadania a aquelles persones que no poden cobrar l'atur.

Us esperem a tots i totes a la manifestació del 14 de març, a les 17 hores a Barcelona (Via Laietana/Av. de la Catedral).

Mes informació i el manifest complert a:

http://www.ugt.cat/index.php?option=com_docman&task=doc_details&Itemid=37&gid=426

Un bon amic m'ha enviat aquest text a recordar i reflexionar

2009-03-03T22:49:00.000+01:00

"Los dueños del capital estimularán a la clase trabajadora a comprar bienes, casas y tecnología cada vez más caros hasta que su deuda se vuelva insoportable. La deuda no pagada llevará a la bancarrota de los bancos, que tendrán que ser nacionalizados, y el Estado tendrá que tomar el camino que a la postre llevará al comunismo".

KARL MARX, El capital 1867

AVUI CASSOLADA CONTRA LA BANCA

2009-02-19T12:40:00.000+01:00

L'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya organitza la mobilització social "Són els nostres calers" per exigir a la banca que faciliti crèdits per a les famílies i les empreses

Davant de la situació financera i econòmica que actualment patim com a conseqüència dels excessos que durant anys ha protagonitzat la banca, i davant del cinisme que la banca està demostrant tancant l'aixeta a famílies i empreses i responsabilitzant als seus clients pel seu alt nivell d'endeutament, l'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya entén que és hora de dur a terme una mobilització social per exigir a la banca que assumeixi la seva responsabilitat i que deixi de contribuir en l'agreujament de la situació creada.

Per a l'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya aquesta situació resulta encara més cínica si és té en compte la presentació dels resultats de beneficis que en els darrers dies ha fet la banca. I encara més quan el president de la principal entitat bancària del país, Emilio Botín, surt a la palestra per dir que "és difícil, impossible, que el crèdit augmenti".

La banca espanyola ha rebut 150.000 milions d'euros en forma d'avals del Govern: aquesta mesura, la primera i més urgent que pren el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, fa servir els nostres impostos per a apuntalar el sistema financer. Els bancs han acceptat els avals, però ara es neguen a donar crèdits a famílies i empreses. Mentre els seus beneficis continuen essent multimilionaris. Ells creen el problema i a l'hora d'assumir-lo i fer-se'n càrrec, es fan el boig. Cal passar a l'acció i deixar-los clar que ja no ens enganyen. Que si els nostres impostos serveixen per protegir els seus beneficis, també han de servir per dinamitzar l'economia.

Exigim a la banca que faci el seu treball i compleixi amb els ciutadans i les empreses que contribueixen amb els seus deutes als seus espectaculars guanys, i amb els seus impostos, a salvar-los.

Per això, l'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya vol que aquesta iniciativa se la faci seva la societat en general i que mostrem en tots els nostres àmbits la indignació, contra el cinisme i la hipocresia de la banca espanyola.

Podeu visitar el bloc www.elsnostrescalers.org on hi trobareu més informació.

Suma't a les convocatòries de cassolades!!!:

Són els nostres calers!!!

Cassolades contra la banca!! Són els nostres calers!!

Dijous 19 de febrer, 22 h: des del teu balcó, finestra, carrer... i també concentració a la Plaça d'Àngel Pestaña, al barri de la Prosperitat (Nou Barris).
Dijous 26 de febrer, 22 h: des del teu balcó, finestra, carrer...
Dijous 5 de març, 22 h: des del teu balcó, finestra, carrer...

DESLLEIALTAT SOCIAL ?

2009-02-11T17:43:00.001+01:00

Ahir, com comentàvem, la patronal del metall, amb el suport de totes les organitzacions empresarials, feia el seu acte reivindicatiu. I ja hi som. De nou el discurs era el d’abaratiment de l’acomiadament, retallades salarials (com ja s’està patint a la negociació col•lectiva i en la revisió de Convenis), en definitiva ja no és flexibilitat laboral sinó desprotecció laboral.

La seva gosadia va arribar fins el punt de demanar també la congelació salarial del sector públic.

Només se’ls pot dir, com a mínim, IRRESPONSABLES.

La nostra economia està en una pinça entre la manca de consum i la manca de liquiditat. Decréixer el poder adquisitiu de la ciutadania, dels treballadors i les treballadores, és augmentar la força de la manca de consum a la pinça i alhora menys liquiditat per les empreses ja que acumulen estocs. És així de senzill, és una irresponsabilitat social envers tota la ciutadania.

L’única fòrmula que funciona no és la de la retallada social sinó la de

Qualitat de l’ocupació = Competitivitat

Quan en l’època bona de creixement econòmic algú no ha fet els deures i no ha funcionat el repartiment de la riquesa ja que no han crescut proporcionalment els salaris sinó la “capacitat”, millor dit l’oferta d’endeutament, ara es pretén que ho paguin els dèbils, i en canvi ni esmenten els culpables.

SÍ ÉS DESLLEIALTAT SOCIAL

Un milió d'aturats nous en el que portem de crisi, imaginem que passaria amb flexibilitat laboral

2009-02-10T17:40:00.002+01:00

En la línia que comentava, dels “partits hipòcrites” avui podem llegir a la premsa el suport que dona CiU a l’acte reivindicatiu de la patronal del metall i Pimec.

Que quedi clar que sóc el primer que crec que és urgent les mesures de liquiditat per les empreses, però aquest acte ve de la ma de la CEOE, que recordem que demana com a mesura l’abaratiment dels acomiadaments de treballadors. M’agradaria que CiU també anés i recolzés els actes i manifestacions dels treballadors afectats per expedients de regulació.

En una entrevista publicada, avui també, en el diari “CincoDías”, Robert Solow, premi Nobel d’Economia el 1987 per les seves contribucions a la teoria del creixement econòmic, i teòric de l’economia neoclàssica, en definitiva una persona no sospitosa de ser d’esquerres, afirmava:

'España necesita tecnología, no flexibilidad laboral'

Pese a la dimensión histórica de la crisis actual, Solow duda de que el liderazgo económico de Estados Unidos corra peligro: 'No creo que la situación futura surja tanto de la crisis como de la capacidad de los grandes países de la Unión Europea para lograr niveles de crecimiento similares a los de Estados Unidos. Se trata, creo, de una cuestión de innovación tecnológica. Desde los años 70 hasta mediados de los 90, el diferencial de productividad entre ambos bloques se estrechó hasta el 4% o el 5%. Desde entonces hasta hoy, ha vuelto a ensancharse, hasta situarse hoy en el 15%. Probablemente, Europa no ha sabido aprovechar tan bien las tecnologías de la información y el conocimiento'

A la pregunta sobre si el modelo europeo de Estado del Bienestar es una carga, Solow responde tajante: 'Si explica algo del diferencial de crecimiento frente a Estados Unidos, será muy poco. Ese no es, en absoluto, el problema fundamental, que se centra en la investigación y el desarrollo tecnológico'. En cuanto a China, el gran gigante emergente, Solow duda de que pueda mantener el ritmo una vez que los salarios se acerquen a la productividad.

También en España son muchas las voces que reclaman una flexibilización del mercado laboral, pese a que la crisis se ha llevado por delante cerca de un millón de empleos. 'Eso deja claro que las necesidades no van por ahí', explica el economista. 'Yo diría que la expansión de los últimos años se ha centrado en sectores poco productivos. España necesita tecnología, no flexibilidad laboral'.

Estamos de acuerdo Ministro (amb matisos)

2009-01-28T07:54:00.000+01:00

Fa uns quants dies, el Ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, manifestava que el “patriotisme” industrial del consumidor podria ajudar a sortir de la crisi.

No només estic d’acord sinó que, mentre la resta parla del lliure mercat i del no intervencionisme, fa dies que Sarkozy ho ha posat en marxa amb ajudes i campanyes per a les empreses considerades “estratègiques d’interès nacional” (Peugeot – PSA o Renault no són al lliure mercat per exemple ?) i nosaltres mesos que demanàvem una campanya de consum de productes que tinguin el centre de treball en el territori.

Però l’Administració Pública ha de donar exemple tenint en compte que és el major consumidor. Quan hagi d’adquirir béns i serveis, com a mínim, han de ser produïts aquí com també que els/les treballadors/es no cobrin menys de 1000 euros.

A més senyor Sebastián, quan deixarà de fer titulars i es posarà en serio a elaborar un pla de rescat urgent per a la indústria i una política industrial concreta de futur ????

Prengui nota, senyor Ministre

De la depressió mediàtica a la depressió econòmica

2009-01-26T15:43:00.000+01:00

Les últimes dades d’atur i contractació a Catalunya donen una perspectiva que comença a complir els pitjors auguris dels experts, agreujat si tenim en compte que la crisi econòmica només acaba de començar.

És curiós que moltes d’aquestes variables que determinen la situació tenen darrera comportaments amb un gran component de caràcter psicològic, d’estat d’ànim. I és en aquest sentit que els mitjans de comunicació i els polítics, no tan sols no ajuden a millorar aquest estat d’ànim, sinó que s’entesten en enfonsar psicològicament al malalt.

No fa gaires anys els dos grans partits que ostenten actualment l’oposició, un a l’Estat i de dretes, d’obediència espanyolista i l’altre a Catalunya també de dretes, encara que s’esforcen per semblar de “centre”, d’obediència estrictament catalana, compartien la política econòmica ultraliberal als governs respectius i en la que una de les seves màximes era que la millor política industrial era la que no existia.
Actualment, tots dos fan oposició responsabilitzant al govern de l’Estat i al de la Generalitat dels efectes de la crisi econòmica i de no actuar amb les mesures oportunes al respecte.

Sincerament, no es pot ser més hipòcrita. Si alguna cosa ha caracteritzat a aquesta crisi econòmica és el seu caràcter global i especulatiu, amb actors anònims, en les formes i en el fons. La globalitat de l’economia i en conseqüència de la crisi situen a les mesures locals en l’ultima baula de la cadena. La millor notícia que podríem rebre és que les mesures econòmiques d’Obama fan que els EEUU comencen a ensortir-se’n i en el cas d’Europa, el mateix amb Alemanya. L’efecte en cadena d’aquests començarien a arrossegar a la resta de països del món. Amb això no vull dir que la resta no faci res, tot el contrari.

En el cas de Catalunya, gràcies a les meravelloses polítiques econòmiques dels partits hipòcrites esmentats, no hi hagut el canvi estructural del model productiu necessari per poder competir i afrontar els nous reptes del mercat global i el seu dinamisme; i ara hem de plantar cara a la crisi amb un model caduc. En definitiva, s’han desaprofitat tots aquests anys de creixement econòmic, un creixement que segons ells era producte de les seves “no polítiques” i que no tenia res a veure amb la conjuntura internacional global.

Un altre dels factors de la crisi és la caiguda del consum. Si mirem la seva tendència i evolució en el temps, veure’m que a l’any 2007 es produeix el punt àlgid de creixement, el PIB a Catalunya es situava en el 3,6%, però ningú valorava que per primera vegada en aquests anys de bonança econòmica, el consum de les famílies no tan sols es situava per sota del PIB -1,7% de diferencial comparatiu, quan sempre oscil·lava entre el 0,2 i l’1,3% per sobre, sinó que començava una caiguda sostinguda en picat.

Alguns van manifestar que era producte de la pujada de tipus, i què pretenia Trichet pujant-los ? Baixar la inflació o accelerar la vinguda de la crisi ? Aquest senyor és un veritable irresponsable, per no dir altra cosa. Era la fi d’un consum i un endeutament esbojarrat i irresponsable potenciat per tothom des d’un optimisme sense fi ni racional.

Els hàbits de consum de la Societat van ser més savis, ja percebien el que estava a punt de passar, els nostres polítics, economistes, governants,... no ?
Doncs sí, no sabien ni la virulència ni les conseqüències, però durant molt de temps la crisi va ser anunciada a tort i a dret pels mitjans de comunicació, encara que ningú va moure un dit.

A partir d’aquí, dia rere dia, tots els mitjans de comunicació s’han dedicat a informar de tot el que feia referència a la situació econòmica, economistes entrevistats, els dos partits hipòcrites esmentats culpabilitzant als respectius governs, els governs intentant no donar tant negativisme,...

En definitiva tots hem actuat de manera irresponsable, ja que la depressió mediàtica és la millor variable per arribar a la depressió econòmica.

La setmana passada, en la roda de premsa de presentació del informe de Contractació del 2008, la sala era plena amb gaire bé tots els mitjans. No sé trobar l’adjectiu que defineixi la meva percepció de l’ambient, ombrívol potser ? Al final de la roda de premsa vaig sentir que un periodista li deia a un altre “off the record”: -aquests iguals que els altres a on anem ara, moltes dades i discurs, però el que cal és anar a una vaga general.-.

Per una banda em va fer treure un somriure en aquell ambient ja que el comentari “d’aquests igual que el altres” reflectia que nosaltres generàvem un discurs prou atractiu que superava en expectativa a l’altre sindicat, que sempre havia ostentat una certa “radicalitat i credibilitat”. Però per una altra vaig considerar l’afirmació com irresponsable, primer perquè no només donàvem dades sinó que explicàvem les propostes que havíem traslladat a les Administracions i en quines matèries s’estava treballant, i per raons que ja he expressat: una crisi global, amb infinitat d’actors internacionals i anònims,...; segon, la vaga general contra qui ? cal aturar més el país i l’Estat del que ja s’està aturant ?, encara farem un favor a algú,...etc...

Aquesta crisi també és la crisi de la incertesa, ningú sap res a curt termini, i les mesures que s’adoptin, d’inici no es poden refusar, excepte allò que caigui pel pes del raonament, ja que els resultats no es podran percebre a mig termini. En definitiva, cal posar-nos tots amb fil i agulla i teixir, col·laborar, analitzar, participar, proposar, buscar, innovar,... treballar amb optimisme i si els nostres governants no actuen, se’ls haurà de pressionar i si no reaccionen, aleshores sí que els haurem de treure de l’immobilisme amb alguna actuació contundent.

Catalunya serà industrial o no serà

2008-12-10T22:11:00.003+01:00

El pes de la indústria, en un sentit estricte, a Catalunya representa 23,3 % del PIB. Si aquesta dada la comparem amb els països de la UE, el resultat és semblant als de països com Finlàndia (25,5%), Alemanya (25%) o Suècia (23,1%).

L’afirmació de que Catalunya forma part dels països que encapçalen Europa en base a les dades que esmentem no pot estar més lluny de la realitat. Una diferència clau és la mancança d’indústries tractores i de producte final i la por endèmica de la cultura empresarial catalana a créixer.

Això sí, dins del teixit productiu català en base al concepte de “nova indústria”, la indústria i els serveis a l’empresa representen el 60% del PIB de Catalunya i generen el 53,7% de l’ocupació, que representa casi 2 milions de treballadors i treballadores.

Una gran part del sector serveis existeix perquè formen part de la cadena del producte industrial raó per la que actualment dins de l’escenari de la primera crisi econòmica del s. XXI, la primera crisi global, l’impacte d’aquesta a la indústria arrossega a la resta de sectors.

En definitiva, la Indústria és la columna vertebral de l’economia i el mercat laboral de Catalunya.

En aquest sentit, és, si més no, curiós que en el segle XIX, Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901), polític, poeta i historiador català, escrigué el següent poema:

ELS QUATRE PALS DE SANG

Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.

En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.

Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»

Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.

Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.

La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»

I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;

si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;

si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.

Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!

INAUGURO EL MEU BLOC

2008-11-28T20:30:00.000+01:00

Doncs això, inauguro el meu bloc amb aquest article que vaig escriure a la revista de l'escola de la meva filla gran després d'una reunió de l'AMPA

REFLEXIÓ PER A MARES I PARES

Ens trobem immersos en la primera crisi econòmica del segle XXI, una crisi global, produïda per l’individualisme ultraliberal amb una única màxima “els mercats s’han d’autoregular” i dues úniques regles de joc: “el tot s’hi val” i “dia que passa any que empeny”, amb el consentiment de la desídia dels Estats.

Una crisi desconeguda, sense precedents, que té tots els ingredients a més de la caiguda del sistema financer. Ningú sap la virulència, les conseqüències traumàtiques que generarà i que ja està produint ni quan durarà. Els més dèbils tornen a ser les víctimes mentre el món financer privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues. Això és la globalització que ens han imposat.

Ningú és aliè, ni individualment ni col·lectivament, aquest individualisme s’ha implantat en la nostra cultura social. Tothom s’ha endeutat, s’ha viscut per sobre de les possibilitats, es tenen falses necessitats consumistes... no acabaria. Un individualisme hipòcrita que fa que exigim als nostres governants l’estat del benestar de les socialdemocràcies avançades i alhora rebaixar impostos.

He tingut la sort de complementar la meva educació familiar i social amb l’escola pública, passant pel parvulari, l’EGB, el BUP i la universitat. Em van ensenyar a ser lliure pensador amb l’esperit crític que comença en l’autocrítica, en definitiva em van ensenyar la “docta ignorància”.

I us estareu preguntant, a on vol arribar aquest il·luminat revolucionari ?
Sí, teniu raó sóc un revolucionari, però que fa esforços diàriament per ser conseqüent pragmàticament.

Estem educant als nostres fills i filles en l’individualisme, el consumisme, davant de la tele, els videojocs, el lleure familiar al centre comercial, incapaços, per exemple, de fer l’esforç el divendres al vespre quan dormen una truita de patates i matinar el dissabte per anar amb la carmanyola a Collserola. Compensem les nostres mancances de dedicació i afectives fent-los suposadament feliços cobrint amb excés, i a vegades en exclusiva, falses necessitats. Quan ens adonem de la vàlua, el veritable valor afegit de la nostra vida, que és l’experiència vital de créixer i educar-nos amb els nostres fills i filles, serà massa tard.

Les necessitats són les que van fer que l’ésser humà sigui social, però les falses necessitats són les que fan que la socialització sigui interessada i sense escrúpols envers els altres.

A més no som conscients que hem cedit part de les nostres obligacions i responsabilitats respecte l’educació dels nostres fills i filles a l’escola, és la nostra extensió quan no hi som. Tractem a l’escola en molts casos, com un servei mercantil en el que els nostres fills i filles són la mercaderia, com un pàrquing amb la única exigència que els tractin bé i el màxim temps possible.

És aquí a on volia arribar, com podem estar demanant més drets socials coberts per l’estat i alhora ens és igual que privatitzin la gestió de l’escola pública, que demanem menys vacances escolars, més hores d’estada a l’escola, etc. i que alhora reivindiquem més conciliació familiar a les nostres respectives feines. No demanis pels altres el que no vols per a tu. Aquesta hipocresia individualista, acompanyada amb la certesa que més quantitat no fa la qualitat i que és fals, com s’ha comprovat, que presència a la feina és incompatible amb productivitat, és la raó per la que reflexiono obertament amb aquest escrit.

La qualitat laboral de la comunitat educativa revertirà en qualitat educativa pels nostres fills i filles.

Les mares i pares hem de donar sempre suport als mestres, les seves reivindicacions i les de la comunitat educativa en general, de la que formem part, i ara més que mai davant l’avantprojecte de la LEC. No hi ha excuses de mal pagador com “no he llegit la llei”, és a l’abast de tothom, acompleix el principi de publicitat, és penjada a pàgines web, etc. Els mestres tenen cura dels nostres fills i filles quan no hi som per haver de treballar per poder subsistir, però a més tenen la responsabilitat d’ensenyar per tal de que algun dia puguin revertir socialment el seu coneixement, fruit del nostre esforç contributiu, en canvi nosaltres estem fent fills i filles dèbils davant del futur individual i col·lectiu.

Els reptes amb els que es trobaran els nostres fills i filles seran diferents i més complexos que els nostres i jo, personalment, vull per ells un sistema més just i sostenible.

No vull acabar sense agrair la vocació, la dedicació i el compromís dels mestres, el personal no docent i la comunitat educativa en general de l’escola pública des de la meva “docta ignorància”.